8.11.22

Notes

La idea d'aquests dies: tornar a l'essència del que érem, a allò que ens feia feliços fa vint o vint-i-cinc anys, deixar enrere el pòsit d'aquests últims anys, les evolucions, les vel·leïtats, fins i tot, els creixements. Segurament és una intenció naïf i poc profunda, però crec que és encertada.

***
De moment, he comprat un petit quadre, cosa que no feia des de fa molt temps. Ernest Santasusagna fou mestre de la meva mare a Llotja -recordo que ella sempre en parlava- i m'ha fet gràcia trobar-ne un petit gerro de flors, una aquarel·la d'escola, ben executada, a un preu irrisori. Serà un petit homenatge al passat, penjat a la paret.

***
Aparco el cotxe davant de casa i veig en P. a l'hort de casa seva. Se m'acosta caminant amb dificultat, per xerrar una estona. Sempre n'aprenc alguna cosa, de la seva saviesa sense vernissos. No sap ploure, em diu i parla dels temors de la sequera, de que les fonts ja no ragen, els pagesos no podran sembrar i ja veuràs quan vingui la cuesta de enero. Em parla de sequeres antigues i em fa molta gràcia quan em diu que la més grossa que recorda va ser ara fa uns anys, l'any 45. I explica llavors que ell era un marrec que feia d'escolà i anaven amb el rector a fer el salpàs -la benedicció de les cases de pagès amb aigua i sal- quan la dona de Casanoves -sembla que encara la vegi, diu- se'ls va posar a plorar perquè se li havia mort l'home i ara només els faltava aquella sequera que els arruïnaria del tot. I aquestes històries d'altres èpoques les relaciona amb els temps d'ara per acabar parlant de les guerres. D'aquesta guerra d'ara que no entén ni sap per a què serveix i de la guerra d'aquí. Ja em diràs de què van servir tants morts, diu. I tot això el porta a concloure que la gent ha de poder viure i fer la seva, que segurament és la conclusió més simple però també la més sàvia que hi ha: vida i llibertat.

***
Tallo la gespa i quan he guardat tots els estris, vaig a mirar-ne el resultat i em trobo un pit-roig que es passeja entre el verd viu i és com un regal per la feina feta.

***
Quan tenia dotze o tretze anys m'impressionaren les imatges que vèiem a la televisió dels ecologistes de Greenpeace jugant-se la vida amb una petita zodiac que s'interposava, com David contra Goliat, al llançament, a alta mar, de bidons amb restes radioactives des de grans vaixells. Ara, en canvi, es llença tomàquet a les obres mestres dels pobres Van Gogh, Monet o Vermeer. La brúixola gira i gira sense trobar el nord.

***
La visió d'un calb intentant enganxar la seva closca a La noia de la perla de Vermeer podria ser un símbol de la lletjor enfront de la bellesa, però és més encara la imatge de l'estultícia en contrast a la capacitat.
(Anava a escriure genialitat, però crec que la capacitat és una qualitat superior perquè requereix alhora esforç).

***
Les novel·les del segle XIX, malgrat la indiscutible capacitat dels grans escriptors del segle, em cansen sempre amb la seva grandiositat i amb l'ambició turmentada dels seus personatges. Com en la mitologia clàssica, amb menys, ja faríem.

***
Presentació del poemari de l'X. a Barcelona: un èxit rotund de convocatòria i de resultats, a l'alçada dels mereixements de l'autor. Després, un sopar que em permet immergir-me en entorns diferents als de la meva quotidianitat. Una soirée -per escriure com al XIX- que m'aporta aire fresc.

***
No entenc a què treu cap pintar tot un tren amb graffitis, de manera que el sofert usuari de rodalies no pugui ni tan sols contrarestar les incomoditats i les impuntualitats amb la llum exterior o la visió del paisatge. Un pur exercici d'egoisme propi de nens malcriats.

***
L'R. em passa aquesta frase de l'últim volum de la trilogia de Marías Tu rostro mañana: Me sentía como esos vacuos escritores de diarios que registran sus mezquinas vidas com gran detalle y además las dan luego a la imprenta, para tedio de lectores incautos o muy mezquinos y vacuos a su vez.
Que en quedi constància, amics.

***
Fer que llanci improperis, insults i males paraules a crits davant del televisor -en algun cas també a qui té la gosadia i l'encert de reprendre'm- és tot el que treu de mi el maleït futbol. L'absoluta antítesi de la temperància montaigniana.

***
He tingut a les mans unes quantes vegades els diaris de Katherine Mansfield sense acabar de decidir-me a comprar-lo (i llegir-lo). L'altre dia vaig conèixer-ne la traductora i, ara sí, el llegiré.