***
Penso això a la platja de Sa Riera en constatar l'estupidesa de determinats individus no caracteritzats, aparentment ni precisament, per la manca de recursos ni la dificultat d'accedir a l'educació, l'alfabetització o a la cultura.
***
En una altra platja, en aquest cas a Milos, constato però un fet que invalida aquesta hipòtesi i em pregunto quin és realment l'origen de l'educació i el respecte als altres, dos elements estrictament lligats. Imagino que l'aprenentatge i l'exemple transmès de generació en generació acaben resultant el factor determinant. També ho són els valors que, socialment, es projecten com a objectiu a assolir, entre els quals, actualment, l'educació i el respecte cotitzen a la baixa.
***
Fernando Schwartz, en una entrevista que vaig sentir fa poc, apuntava com un dels seus grans defectes l'excés d'educació, entesa com la impossibilitat, en determinats moments, d'adoptar postures més fermes, rebatre arguments amb vehemència o oposar-se a certes situacions pel fet de no incomodar l'interlocutor o crear situacions tenses. Modestament, a vegades m'he sentit també en aquesta tessitura i coincideixo en què això és una petita tara. Lo cortés no quita lo valiente, diuen, i així hauria de ser.
***
Respecte a l'educació, l'amabilitat o l'afabilitat, molts comportaments i bones maneres han passat avall amb aquesta postmodernitat que actua irremeiablement com una tempesta. Penso en maneres d'actuar de l'època dels nostres pares, que han estat esborrades sense pietat.
***
Penso tot això en aquest vaixell que ve de Kimolos i, d'alguna manera, també d'un altre món, el d'aquesta illa amable i, en certa manera, oblidada. Un oblit que segurament és favorable per a la vida que allí es porta, i que, tòpicament, imagino més pausada.
Quan baixava de Chorio cap al port em va sobtar el verd d'uns pins, més clar i alhora més viu que el dels pins d'aquí. Vaig arrencar-ne algunes agulles per aspirar l'olor sintètic, químic, de la resina. La pressa per agafar aquest vaixell ens impedí perdre`ns per caminets que duien a ermites blanques penjades sobre les roques ni perdre la vista en l'horitzó de Sifnos, un objectiu proper.
Que no tornarem? N., no hi posis la mà al foc.
***
La meitat de l'illa de Milos és verge, inhabitada. Les companyies de lloguer de cotxes prohibeixen circular per les seves carreteres pedregoses. L'escurçó autòcton hi viu protegit. La muntanya del profeta Elies regna amb els seu quasi vuit-cents metres d'alçada. Els monjos viuen aïllats en els seus monestirs. Les companyies d'excursions amb vaixell fan l'agost portant turistes per platges perdudes on no es pot arribar de cap altre manera. Aquesta part de l'illa és, doncs, com la poma prohibida que fa difícil acontentar-se amb el paradís que representa, i que és, la meitat permesa. Diuen que un dels braços perduts de l'estàtua d'Afrodita trobada aquí -la famosa Venus de Milos ara captiva al Museu del Louvre- sostenia precisament una poma. I aquesta poma, aquestes mans i aquests braços no s'han trobat mai.
***
Precisament aquests dies s'ha encès, novament, el debat sobre la devolució dels marbres del Partenó que lord Elgin va portar a Londres. Prestigiosos hel·lenistes -els meus admirats Olalla i Belmonte, per exemple- es mostren favorables al retorn. Em ve el record la campanya iniciada, quan jo era nen, per l'actriu Melina Mercouri en assumir el ministeri de Cultura en el Govern Papandreu. Em semblava, ja llavors, una figura excessivament teatral. I sobre aquesta qüestió en concret, em costa tenir una idea clara. On acaba la col·lecció i comença l'espoli? Qui pot tenir dret i propietat sobre els béns culturals? Com es reconeix l'innegable paper que han tingut els museus, no només en la difusió sinó en la protecció i preservació d'obres d'art, sobretot en èpoques passades (o no tan passades, vegi's Afganistan o Síria)? No és un debat simple ni hauria de simplificar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada