La ciutat

Una de les meves cançons preferides és Paris s'éveille de Jacques Dutronc. Crec que l'he col·locada per aquí més d'una vegada. Més enllà del ritme o de la melodia, el que m'agrada d'aquesta cançó -o tema, que dirien els iniciats- és el seu poder evocatiu, la capacitat de copsar aquell moment, gairebé irreal, en què una ciutat passa de la nit el dia. És un instant en què el temps sembla aturar-se: els noctàmbuls tornen a casa (les travestis vont se raser / les strip-teaseuses sont rhabillées, diu en llenguatge d'una altra època), mentre els treballadors comuns es posen en marxa (les banlieusards sont dans les gares / à la Villette, on tranche le lard / Paris by night, regagne les cars / les boulangers font des bâtards) per concloure precisament que les journaux sont imprimés / les ouvriers sont déprimés / les gens se lèvent, ils sont brimés / c'est l'heure où je vais me coucher. I aquest instant fixat, quan són les cinc del matí, ple de màgia i que jo m'imagino en blanc i negre de la mà d'un Cartier-Bresson, es reflecteix en imatges extraordinàriament poderoses: l'Obélisque est bien dressé / entre la nuit et la journée. O le café est dans les tasses / les cafés nettoient leurs glaces / et sur le boulevard Montparnasse / la gare n'est plus qu'une carcasse. ¿Què és, sinó una carcassa, una estació de tren al bell mig de la ciutat deserta, a les cinc del matí?

Però encara hi ha més coses a Paris s'éveille. Hi ha un món extingit, una ciutat que ja no existeix. A la Villette ja no es talla la cansalada, els diaris amb prou feina s'imprimeixen, els camions no porten llet i no sé si els obrers estan deprimits o més aviat feliços de conservar una ocupació en una societat desindustrialitzada on regna la precarietat. Paris by night, i no parlem del seu equivalent barceloní, diria s'ha difuminat o ha virat cap a dos extrems igualment sòrdids: els ambients marginals i el nourriquisme bling-bling.

Penso en aquest París desaparegut mentre camino pel passeig de Gràcia i em trobo de cara amb una Barcelona postmoderna, que em resulta profundament estranya i inhòspita, poblada per centenars de turistes idiotitzats (no val la pena emprar eufemismes). La ciutat sembla regir-se per unes regles incomprensibles, construïdes d'hipocresies divergents, on qualsevol rastre d'il·lustració és una reminiscència del passat. Fins i tot l'elegància, ara que hi ha més botigues de luxe que mai, ha passat avall a jutjar per l'aspecte dels individus que fan cua, sí, cua!, davant d'aquestes botigues de luxe. Possiblement siguin els meus cànons els que han mort, igual que els boulangers, els balayeurs, els ouvriers o, fins i tot, les streap-teaseuses de la cançó de Dutronc.

Post-scriptum: A la nit, vaig a recollir a l'N. de l'entrenament de tennis a Vic. Al cotxe, poso Dutronc, Piaf, Gainsbourg, Aznavour, Montand, Hardy... Quan arriba a casa es queixa amargament:

- És que aquest home posa una música!

I una mica d'història: