Folegandros III: els personatges

Només passem quaranta-vuit hores en aquesta illa -dos dies i dues nits- però comencem a familiaritzar-nos amb la gent i les seves cares. Segurament és que els turistes som tan previsibles que ens acabem trobant tots als mateixos llocs. Així, amb la G., anem elaborant mentalment una llista d’individus amb qui coincidim aquí i allà, i d’alguns d’ells en comencem a conèixer fins i tot algun tret del seu caràcter. Seria bonic fer-ne una novel·la, construir un argument on es trobessin, entreteixir les seves històries i les seves vides. No resultaria difícil modelar uns personatges ficticis a partir d’aquestes persones reals que ens trobem pels diferents racons de l’illa. Esbossar allò que fan i allò que senten a l’illa, i potser anar encara més enllà: imaginar també les seves vides fora de Folegandros i del parèntesi vacacional. El que costaria, com sempre, seria crear la història, el fil argumental. Tindríem l’ordit dels personatges, però ens faltaria la trama. Potser ens hi hauríem de posar, fer anar la maleïda llançadora de teixir novel·les.

En aquest ordit de personatges, tenim l’italià de mitjana edat, prim, una mica esllanguit, vestit només amb un eslip de bany i una cadena d’or al coll, que juga a pales a la platja d’Angali amb la seva filla. Sembla extraordinàriament motivat per aconseguir un rècord de tocs ininterromputs sense que la pilota caigui a terra. Quarantadue, quarantatre, quarantaquattro!, crida, trencant el silenci imperant a l’hora de la migdiada, mentre es llança en planxa a la sorra intentant tornar una bola impossible. El trobem al vespre, ara sí vestit, passejant amb la família pels carrers de Chora. I ens el tornem a trobar al petit port, esperant el ferry que ens ha de portar a Santorini. A nosaltres ens acompanya la lògica melangia derivada del fet de deixar aquesta illa, mentre ell xerra animadament, italianament, amb els parents.

Tenim també la parella de senyores grans angleses. Sopant al Melissa, en una de les belles i animades placetes de Chora –exactament el model idíl·lic de plaça grega que tots tenim al cap- ocupen una taula veïna. Proven mil plats diferents i fan mala cara, tenen una expressió de brexiters. Van vestides també com hom espera que ho facin unes senyores angleses, amb estampats a combinació amb les cortines i les pantalles de les làmpades de les seves cases de Bornemouth. L’endemà dinen també al nostre restaurant preferit de l’illa, de nom impronunciable, a Angali. Aprofiten la marxa d’uns comensals per canviar-se a una taula amb més bones vistes. Són ràpides, incisives, resolutives. Mentrestant nosaltres ens esperem drets, però la cambrera que és amable i ens coneix del dia anterior, ens acomoda ràpidament. Sembla feliç quan li demanem una gerra de retsina, com si fóssim de Salònica de tota la vida, i ens la porta plena a vessar. Nosaltres encara ho som més menjant els skaros vermellosos pescats allí mateix i acompanyant-los de la ineludible amanida de tomàquet i d’un extraordinari formatge de cabra. Podrien parar el món en aquest instant, sisplau? El dia que marxem, les omnipresents senyores angleses, cobertes amb les respectives pameles, pugen a un vaixell que les porta a donar una volta per l’illa. Nosaltres ens n’anem, elles es queden.

També se’n va de l’illa amb el nostre vaixell una altra parella d’italians ubics. Són a la platja d’Ambeli, a la d’Angali, dinen al nostre restaurant. Sovint fumen, no semblen tenir mai pressa. Tenen la pell fosca, colrada, ell ben tatuada. Un dia semblen trobar-se uns coneguts, fan grans escarafalls d’alegria. Però quan estan sols romanen callats, estranyament silenciosos.

Hi ha molts altres italians, arreu. Tots els homes semblen anar a buscar l’esmorzar al forn de Chora. Alguns fan amistat i parlen entre ells abans d’endur-se les bosses de paper amb els croissants per les seves dones que deuen estar vestint-se –o decorant-se- a l’italiana a les habitacions dels seus hotels. Un d’ells es fa molt visible pel seu nas llarg, extraordinàriament llarg, cyranesc. Sopa a la plaça de l’església, pren un cafè al forn, agafa el ferry. És a tot arreu, és el comú denominador de tots aquests estiuejants de Folegandros.

I hi ha una altra parella d’italians que s’adreça a nosaltres perquè els fem una fotografia mentre pugem el bellíssim camí que porta a l’església de Panagia i que corona Chora i tota l’illa. Són els dos joves i guapíssims, d’una bellesa rotunda, indiscutible. Ella porta un vestit llarg i té el cabell llis, molt ben pentinat. És gairebé un plaer fer-los una foto, perquè el resultat és magnífic. Amb un mínim de traça, queden extraordinàriament  bé. Somriuen i ens donen les gràcies. Són joves, bells i amables. Els demanem a canvi una altra foto, una mica acomplexats per la comparació irresistible, però ens la fan i diuen que hem quedat molt bé. Moltes gràcies. El mèrit és de la llum de bronze de l’horabaixa i de la felicitat de la vacança. Després els trobem sopant també a la plaça, somriuen quan passem.

Tenim més personatges: la gent que recorre incansablement l’illa caminant, sota el sol, sotmesos al vent, del matí al vespre, caminen i caminen, amb ímpetu. Tenim el grec voluminós que ens trobem dues vegades, exactament al mateix punt de la carretera, conduint una motocicleta arcaica a una velocitat irrisòria i inversament proporcional al volum del so que emet el seu tub d’escapament. Hi ha la nena que vomita al ferry i que retrobem a tot arreu. Mai està contenta, malgrat els esforços dels seus pares. Tenim el senyor discret que ens lloga el cotxe i que es disculpa reiteradament per haver-se confós i haver-me demanat que pagués allò que ja havia pagat.

La majoria d’aquests figurants ja deuen ser lluny de l’illa, com nosaltres, i possiblement la recordin també amb recança. No sé si hi tornaran, com tampoc sé si ho farem nosaltres, però quedaran per sempre com a personatges lligats a un indret inèdit al món, protagonistes d’una novel·la que segurament mai escriurem.