***
Groucho Marx va passar-se de frenada quan va dir allò, tan celebrat, de que mai voldria ser membre d'un club que l'acceptés com a soci. Jo em quedaria amb què mai voldria ser membre d'un club.
***
Això últim, que no deixa de ser una exageració, respon a la meva aversió pels cenacles de tot tipus, especialment els laborals, sectorials, locals o de determinats segments socials. Sempre m'he sentit molt més proper als versos lliures, encara que de vegades aquests només siguin usats per cimentar les estructures com els tetrasíl·labs que trenquen l'homogeneïtat en les coplas de pie quebrado.
***
Em truca l'R. des de Llofriu i em diu que ha mirat d'acostar-se, pel mig dels camps, al Mas Pla. M'explica que no ho ha aconseguit però que ha collit alguns petits plançons d'olivera dels camps propers. L'endemà me'ls porta i els planto. Em fa una il·lusió pueril tenir algun dia aquestes oliveres planianes.
***
Això em fa pensar en quan vam anar a treure el nas al Mas Pla, ja fa més de tres dècades. Llavors sí que era més o menys accessible als tafaners. Vam intentar no molestar ni agredir la intimitat de ningú, però sí que vam fer-nos algunes fotos, que, ara, em miro amb nostàlgia.
***
Quan algú està desenganyat d'alguna cosa -de la política, de la religió, de l'esport, de la seva activitat professional, de les amistats, de l'amor, de la família... (que cadascú trïi el que li convingui)- tendeix a mirar amb desdeny a qui encara conserva la fe en allò de què ell ha abjurat. És un greu error. Mai s'ha de fer proselitisme de la desil·lusió o del desengany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada