París (I)

De vegades, hi ha segones oportunitats. Fins i tot en les coses més nímies. La primera vegada que entrem a la llibreria L'écume des pages -nom de ressonàncies borisviananes-, en ple Boulevard Saint Germain, just al costat del Flore i de les Deux Magots, m'abstinc de comprar cap llibre. Bé, més que abstenir-me, el verb més precís seria contenir-me. Bàsicament per dos motius: perquè ja tinc prou llibres pendents de llegir i perquè a París, les despeses són, aquestes sí, incontenibles. Però fins i tot l'N., passada una estona, em demana sorprenentment de tornar a la llibreria, on ha vist algun llibre que li interessa i que ja no ha tornat a trobar a les altres llibreries on hem anat. Així que quan un ruixat ens sorprèn prop de l'Odéon, fem cap altra vegada a L'écume des pages, tot i que amb poques esperances de trobar-la oberta, ja que som a França i és diumenge. Però la sort ens somriu i mentre molts turistes segueixen -estranyament- fent cua sota la pluja per accedir al Flore o a les Deux Magots (en aquest últim cafè els col·loquen en un trist envelat annex que, ni per casualitat, ha acollit mai cap existencialista), nosaltres entrem a la llibreria per passar-hi una estona, sense cap pressa, fins que la pluja escampi.

Allí, ressegueixo els noms de sempre a les prestatgeries -Modiano, Giono, Bobin, Camus- i repasso les novetats de les taules, on regnen els colors pàl·lids, suaus i elegants propis de l'edició francesa. M'atreu el Proust, roman familial, de Laure Murat, però finalment m'acabo inclinant per una altra història personal de relació amb un autor: Camus, notre rempart, d'Hubert Védrine. És una sort que no conegui l'autor i no sàpiga que fou un ministre francès d'afers exteriors. Segurament, aquesta relació amb la política m'hauria tirat enrere, però com diu el mateix Védrine en un passatge del text, ell no va conviure amb la política sinó amb el poder. I segurament té raó, tractant-se d'un estat com el francès.

La història de Védrine i del seu enlluernament amb Camus, que neix en plena adolescència, és interessant, i la narració passa per moments d'ingenuïtat i per d'altres, una mica contradictoris, d'una certa exhibició vital. Però el llibre serveix per constatar com la política i els polítics han tingut, en altres moments de la història, una sòlida base intel·lectual, especialment en el país veí. Hi apareix, per exemple, Mitterrand, que mai ha estat sant de la meva devoció, però que aquí surt retratat com un home d'una cultura profunda que el primer que demana a qualsevol persona del seu equip és quin llibre està llegint, que recomana a tothom els diaris de Jules Renard o les novel·les de Jean Giono i que, en una escala a Irkutsk, discuteix amb Chirac discuteixen sobre la ubicació de la tomba de Gengis Khan.

Gràcies a Hubert Védrine, François Mitterrand, l'home de qui s'explica que el mateix dia que es va prohibir a França la caça i el consum dels hortolans, se'n va fer servir uns quants, em resulta ara més respectable. I gràcies a Védrine, es consolida la meva admiració, tenyida d'una certa enveja, cap aquest país on els ensenyaments humanistes segueixen tenint un paper central i on hi ha ministres -o exministres- que escriuen sobre Camus. Mentrestant, aquí en tenim algun que és especialista en l'insult i que dedica el seu equip, pagat amb sous públics, a assenyalar aquells periodistes que l'únic que fan és qualificar objectivament el seu nivell de barbàrie.

(Constati's que l'un i altre -Védrine i el bàrbar- pertanyen paradoxalment a la mateixa família política).

***

Tres dies abans, a la llibreria Galignani, a tocar del Palais Royal, compro una altra història amb protagonistes pertanyents a la intel·lectualitat i al poder, en aquest cas econòmic, francès: Les monuments de París, de Violaine Huisman. Espero el moment de llegir-lo, però a la tauleta de nit m'acompanya un novel·la, també d'autora francesa i escenari parisenc, aquesta traduïda i editada en castellà: Las leyes de la ascensión, de Céline Curiol. Gairebé mil pàgines de ficció. No sé si seré capaç d'aguantar una dosi tan alta de fabulació.

***

Els jardins del Palais Royal, per cert, han passat a ser el meu racó preferit de París (altra cosa són les absurdes columnes de l'antic pati, tallades a diferents alçades i pintades com si fossin la samarreta de la Juve).

Pels jardins, a mitja tarda d'un dijous laborable, no hi circula gaire gent. Algun flaneûr perdut, parelles que conversen assegudes en les cadires verdes que porten encunyats versos d'Apollinaire o de Breton, homes elegants que passegen gossos igualment elegants i algunes turistes joves que, cobrint-se amb boines acolorides, s'han disfressat de parisenques. Els suportals i galeries laterals són gairebé deserts i mostren tota la seva perspectiva. Entrem en un cafè i ens fem servir una xocolata calenta, negra i esplèndida, sobre una taula llarga de fusta vella. Mirem pels vells finestrals amb vistes al centre del món, mentre imaginem com, en un dels pisos de sobre, Colette treia el cap per la finestra, ja vella i despentinada, observant el cel d'un París en blanc i negre.