Folegandros II: l'escriptura

Estic escrivint aquest text assegut sobre una roca a la petita cala d’Ambeli, a l'illa de Folegandros. És curiós que hi hagi algú aquí amb un petit bloc i un bolígraf a les mans, escrivint i aixecant de tant en tant la vista per observar. Encara que sigui jo, ho trobo estrany. La majoria de les persones que hi ha a la platgeta prenen el sol, parlen, miren el mòbil, descansen, preparen els seus instruments –ulleres, tubs, peus d’ànec- per banyar-se... Jo aprofito aquest instant per prendre unes notes sobre allò que he estat veient o m’ha cridat l’atenció durant aquests dies, per no oblidar-ho i perdre-ho per sempre. Així que, estrictament, no estic escrivint aquest text: aquestes línies les escric al despatx de casa, amb l’ordinador. Però és innegable que també les escric al petit bloc negre de notes, a Ambeli. Aquesta és una de les grandeses –i de les trampes- de l’escriptura: la possibilitat de moure’ns, al llarg d’un mateix escrit, en diferents plans temporals i en espai distints. Iniciem un fil d’escriptura i l'anem transformant i modelant, recorrent diferents camins sense que el lector ho sàpiga. O li fem saber, segons quina sigui la nostra voluntat, la intenció de l’autor. Traiem profit del pas del temps per reescriure allò viscut. O per enriquir-ho. Per enganyar el lector o per oferir-li alguna cosa millor que un text en brut. Ja que no podem aturar el temps, fixar-lo, aprofitem la seva fluïdesa per construir una realitat flexible com els rellotges dalinians. Conduïm el lector allà on volem o on ens porta la mateixa escriptura. El balancegem, l'ensarronem o, si en som capaços, el regalem.

A Ambeli, el sol crema. Bufa molt el vent, el meltemi, a les parts elevades i a la cara nord de l’illa, però aquesta caleta resta arrecerada, com bé ens ha dit l’home del burro que ens hem trobat a la carretera. Era un vell petit, desdentagat, simpàtic. S’ha fet entendre parlant en un grec farcit d’algunes paraules italianes, molt ben complementat amb els gestos més adients. També repetint un i altre cop el mateix missatge. Tenia tot el temps del món per fer-ho, cap pressa. Quan s'ha adonat que l'havíem entès ens ha donat la mà, content. Xerrava amb tothom qui trobava i demanava un euro per fer-se una foto amb el seu burro. No aneu a banyar-vos a Agios Giorgios ens deia, aneu a Ambeli. I tenia raó. Agios Giorgios ens oferia una imatge bellíssima: la mar brava d'un blau viu, les onades esclatant contra el petit espigó de ciment, la platja deserta, les barraques de pescadors tancades, mig abandonades. Era una escena d’un altre temps. Ens hem assegut a la sorra, plena de restes d’algues i trossos de fusta modelats per l’aigua, a sentir el vent i escoltar les onades. La mar em cridava, però feia un cert respecte ficar-s’hi. Al final, hem agafat el cotxe i hem refet el camí de terra, ara empinat, per tornar a la carretera i agafar la nova ruta, per l’altre vessant, ara sí fins Ambeli. Tenia raó l’home del burro, aquí no hi tocava el vent, s’hi estava bé. S´hi està bé, mirant les aigües límpides i escrivint aquestes ratlles.

Les escric mentre plou, a Aiguafreda, però encara veig les formes capricioses de les roques, sento el lleu vaivé de les aigües i percebo l’alegria dels afortunats que som a Ambeli en aquest precís instant. Perquè encara sóc allí, amb el bloc negre a les mans, damunt d’aquesta roca, escrivint això que llegiu.