Instagram té sorpreses inesperades. Per exemple, trobar-se sobtadament, entre les fotografies de gent desconeguda que segueixes sense saber ben bé per què, les d'una noia d'una bellesa tan extraordinàriament punyent que resulta aclaparadora, no per la seva perfecció, sinó per la seva força, gairebé duresa. Un rostre marmori, pàl·lid, amb uns ulls blaus absolutament profunds i lluminosos, i un cabell d'una negritud brillant i insuperable. Segurament hi havia també el mèrit de la fotògrafa, que és a qui jo seguia. Aquelles imatges em van fer pensar en la incapacitat de les paraules -almenys les meves- per descriure tota aquella bellesa i per expressar tot el seu poder.
Curiosament, hores després, llegint la biografia de Virginia Woolf escrita pel seu nebot Quentin Bell, vaig topar-me amb una de les seves avantpassades, Sarah Prinsep, que acollia a la seva granja de Little Holland House a artistes i escriptors com Burne-Jones o Ruskin. Precisament, Ruskin parlava d'ella i de la seva germana com ciertamente dos de las mujeres más bellas en el sentido elevado de la palabra -los mármoles de Elgin con ojos oscuros- que uno puede encontrar en la vida moderna. Bellesa en un sentit elevat i marbres d'Elgin: segurament serien elements vàlids per descriure aquella bellesa d'instagram.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada