Paris (i IV). Bateau Mouche

Algú podria pensar el contrari, però no em desagrada fer un passeig en bateau Mouche. Sobretot després d'haver esmorzat un croissant parisenc de mantega, acompanyat d'un capuccino, en un diumenge en què, per fi, veiem lluir el sol. Estómac agradablement ple i un aire fresc de primavera que tempera l'escalfor d'un sol primigeni fan una combinació gairebé perfecta. Així que accedim fàcilment a la petició que ens fa l'N.. És agradable veure passar els edificis de la riba del Sena, ben asseguts, sense altre preocupació que sentir passar el temps, al ritme del corrent del riu. Sittin' on the dock of the bay. Mentre ens esperem, faig unes fotografies a una parella de japonesos que m'ho demanen i miro córrer els núvols, que dibuixen uns fils grisos i alhora rosats, com un cotó de sucre de fira. El riu porta un bon cabal d'aigua terrosa, color de cafè amb llet, que fa camí cap a Normandia, travessant territori impressionista. Quan arrenca, corrent amunt, la barcassa ha de posar el motor a treballar amb força. Seiem a babord, a mitja embarcació. De seguida, passem sota la mona de Pasqua del pont d'Alexandre, ple de daurats que fan les delícies dels passatgers orientals; després, arribem als jardins de les Tuileries, que amb prou feines veiem, i al Louvre. A la riba esquerra, la vella estació d'Orsay, ara museu, farcida de visitants. Des de la riba ens saluda efusivament una noia que porta un cotxet. Ningú no s'immuta ni es digna a tornar-li la salutació, així que ho he d'acabar fent jo, per cortesia. Quan veu que, per fi, algú li fa cas, es posa a saltar i mou els braços encara amb més alegria. Al final, algú més li respon, del vaixell estant.La crescuda del riu fa que haguem de virar aviat, perquè la barcassa no pot passar pels ulls dels ponts més baixos. Ens quedem amb les ganes d'arribar a les illes. Riu avall, la gavarra es deia anar. Corre gairebé sola, sense necessitat d'impuls artificial.

Durant tot el viatge, a les fileres de davant hi tenim una família: parella de mitjana edat, dos nens petits i uns avis. Tenen aparença d'algun país de l'est d'Europa, del sud-est més aviat. La meva aposta és que són búlgars. El pare dels nens, alt i forçut vesteix una americana de quadres, texans blau cel i bambes blanques. La mare, morena amb el cabell arrissat, és més jove del que sembla. Somriu a les fotos que li fa contínuament el seu marit. És bonica però amb un posat contingut, tímid, potser fins i tot trist. Els nens han après a dir bonjour i ho diuen a tothom amb qui es creua el barco. Es mouen, però els seus tràfecs no resulten mai molestos. L'avi és un home d'un altre temps, té un cabell gris una mica untat i un rostre colrat per hores de sol, que s'endevinen més de treball que no pas d'oci. Al final, accedeix a fer-se una foto amb la dona, tots dos drets, amb la Torre Eiffel de fons.

Sento simpatia per aquesta família i, per extensió, pel que representa aquest bateau Mouche, de turisme naïf, demodé, una mica encartronat. Dins del que és, en conjunt, el turisme de masses és la contraposició a la suposada sofisticació i exclusivitat dels influencers i els seus sucedanis. Al museu d'Orsay una parella d'orientals, noi i noia joves, que no paren de fer-se selfies i fotografies en posturetes absurdes davant dels quadres (pobres Monet, Degas o Van Gogh!) desperten els meus instints més primaris de violència, que haig de contenir. Les figuretes impecables -com una escultura llepada de Lladró- de les noies que es fan retratar davant de qualsevol atracció o racó instagramable són la contraposició del senyor búlgar que experimenta una certa vergonya en posar, amb la seva dona, davant la Torre Eiffel. Potser aquesta família compraran una torre en miniatura en qualsevol parada de souvenirs però no faran una cua absurda per entrar a fer-se una foto a Shakespeare and company (si Sylvia Beach aixequés el cap!) o per seure a menjar un croque-monsieur en una taula de vint centímetres de diàmetre a les Deux Magots.