Guanyar

En un fragment de l'irregular Tardor, d'Ali Smith (no m'ha convencut malgrat les lloances generalitzades i l'excel·lent treball editorial de Raig Verd), es fa esment a una mena de tertúlia radiofònica política, en què un dels participants diu a l'altre en relació al resultat del referèndum del Brexit (som a Anglaterra): Doncs molt bé. Supereu-ho. Creixeu. El vostre temps ha acabat. És la democràcia. Heu perdut.
És una evidència que en política sempre es vol guanyar: eleccions, referèndums, debats i ara, sobretot, relats. Però una cosa és guanyar per governar, aplicar el programa propi, donar expressió real a uns principis i uns ideals, i l'altra és la idea partidista, frontista, gairebé bèl·lica, de guanyar. I cada vegada s'utilitza més aquest terme des d'aquest vessant, fins i tot, en formacions polítiques que porten el nom de Guanyem. Aquests guanyar, guanyem o guanyarem com a símbol aparentment innocu de cohesió grupal, voluntat col·lectiva, lluita per uns ideals, em resulta una mica inquietant perquè porta sempre implícit un rival, que acostuma a ser una altra fracció social a qui cal derrotar. Guanyem, però guanyem a qui? En democràcia, realment, cal guanyar a algú?
Després de l'esmentada cita radiofònica, Ali Smith escriu: És com si la democràcia fos una ampolla que algú pot amenaçar de trencar per fer uns quants danys. Som en uns temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg. Per molt que es parli de diàleg, afegiria jo.
Em sento lluny dels postulats de guanyar, de ser més fort que l'altre, de ser un mes que l'altre. Més que en bàndols, crec en la societat com un sistema de vectors, amb diferents direccions i diferent força en funció del seu suport,en base als quals cal trobar un vector resultant que no serà mai del gust de tots però que serà el que millor ens representarà a tots.