París (III). El metro

Fem molts viatges en metro. De fet, sempre viatjo més en metro en ciutats estranyes que no en la pròpia (sí és que en tinc una de pròpia, que potser no). A Barcelona, el metro és un simple utensili, per no dir un peatge, un mal necessari, per poder complir els tràmits de la vida quotidiana. En ciutats que no són la nostra, el metro -i el seu hàbitat- forma part de l'exploració de territoris desconeguts. L'ull del viatger -o del turista, no ens enganyem- està atent, també al metro, a la novetat. La mirada estava viva, la percepció, alerta.

A París, ens movem en metro per diferents línies, estacions, barris i intercanviadors. Ens creuem amb mil cares i ocupem desenes de vagons, buits i plens, nous i vells. Viatgem drets i asseguts, il·lusionats a primera hora del matí i fatigats al vespre. Ens asseiem junts sempre que podem i separats quan l'únic objectiu és descansar les cames com sigui. A vegades, encaixonats amb altres viatgers en seients minúsculs. De fet, la línia que m'agrada més és la que s'identifica amb el número sis i el color Junts per Catalunya, de trens estrets -i seients igualment estrets- i rodes amb pneumàtics. Fa una bona part del recorregut elevat, com ara el pas pel pont metàl·lic, d'aires una mica novaiorquesos, de Bir-Hakeim, amb vistes a la torre Eiffel. Les portes s'obren amb una maneta metàl·lica i, creuat el pont, s'endinsa cap a Montparnasse i corre cap al sud fins deixar-nos, després de creuar una filera d'edificis alts, quasi de Banlieue, al racó isolat de Butte-aux-Cailles, un petit poble dins del mateix París.

Al metro, m'agrada mirar les cares de la gent. De vegades, potser sense adonar-me'n, ho faig amb massa insistència, amb una mirada mig perduda, mig activada. També em miro a mi mateix, aprofitant l'efecte mirall que fan les finestres dins dels túnels, per veure si encaixo amb l'entorn. Potser és un reflex narcisista.

-No facis cara de guapo!-em diu l'N. quan, seient davant meu, em veu.

Anoto mentalment cares, individus, personatges, situacions, que després acabo oblidant per la meva indisciplina de no anotar mai en paper. Me'n recordo d'un senyor gran, estrafalari, que s'aixeca expressament del seu seient per anar renyar una noia, vestida amb roba d'esport, que li ha donat un petit cop involuntari amb la bossa. Això era prop de Pigalle i l'individu em resulta profundament antipàtic. Recordo també una noia, de rostre obstinat, gairebé perfecte, i mirada altiva (amb el nas apuntant el nord, com l'estrella polar) acompanyada d'una maleta negra brillant. Recordo els missatges repetitius, expressats en un babel de llengües, advertint dels carteristes. El londinenc mind the gap en alguna estació. La parella de senyors grans, ell impecablement vestit i amb un ram de flors, ella amb un cistell d'anar a comprar, que ens pregunten d'on som i ens donen conversa, precisament a la línia número sis. L'estació majestuosa de tren -el RER que enllaça amb el metro- de l'avinguda Foch, acabada de restaurar, de color de sorra daurada i dolça, on, en baixar a la andana immensa, estem sols, absolutament sols, com en un film distòpic. Em fa gràcia la pronunciació a la francesa que emeten els altaveus del nom de l'estació de Franklin D. Roosevelt (alguna cosa com ara prochaine station: fganclàn gusavèlt). M'agrada fins i tot haver agafat afecte a la nostra estació, la de Victor Hugo, que a primera hora del matí escup viatgers apressats, que gairebé se'ns emporten per davant quan nosaltres anem a esmorzar a la boulangerie de la plaça. Ells seguiran avui i demà el seu camí diari, que jutjaran monòton, cap a les seves obligacions, mentre nosaltres en guardarem el record d'uns dies viscuts amb la intensitat pròpia de l'excepció.