A causa d'un despertador erròniament activat m'he despertat avui, dissabte, a les sis del matí. He passat dues hores al llit donant voltes literals, i donant voltes a idees, elucubracions, notes. I quan vinc aquí a posar-ho tot negre sobre blanc sempre ho faig amb la temença de no ser capaç de traslladar allò que he pensat, allò que m'agradaria poder escriure. És el repte permanent de l'escriptura.
***
Vaig rebre ahir publicitat d'un gabinet dental. Hi havia una fotografia de tot l'equip professional, amb l'especialitat de cadascuna (tot eren dones). Em va agradar llegir que una d'elles era conservadora. Conservadora dental, una professió bonica. Com ho és ser conservador de museu, una professió que sempre m'ha resultat molt atractiva, tant pel seu contingut com pel seu nom (també en anglès, curator). Conservar dents, conservar patrimoni, conservar obres d'art, conservar el paisatge i l'entorn (sense messanismes fanàtics), conservar allò que s'ha construït durant generacions. Conservar, que en cap diccionari és antònim de progressar. En temps de piròmans de tota índole, conservar.
***
Parlant de conservar i de conservadors. Em va agradar veure, fa unes setmanes, un vídeo de l'exprimer ministre britànic John Major referint-se al llenguatge utilitzar per l'actual -i paradoxalment anticonservador- govern liderat per Boris Johnson. Deia Major que paraules com sabotejador, traidor, enemic, rendició, traïció no haurien de tenir lloc en el nostre partit ... i tampoc, per això, en el conjunt de la nostra societat. Certament, el llenguatge desbocat i les emocions han passat, com va succeir fa moltes i moltes dècades, al primer pla de la política. Malauradament.
***
Adam Zagajewski, sobre quelcom que havia pensat moltes vegades i que no sabria expressar com ell: que l'alegria mai és prou intensa com ho és, en sentit contrari, la melangia.
Otra vez era junio -atardeceres largos y suaves que se apagan lentamente y que prometen tanto que, hagamos lo que hagamos con ellos, acabamos teniendo la sensación de haber fracasado por no haber sabido evitar perder el tiempo-. Nadie sabe cuál es la mejor manera de vivirlos: caminar hacia donde nos lleven los pies o tal vez quedarnos en casa junto a la ventana abierta de par en para que el aire cálido y saturado de sonidos veraniegos se cuele en la habitación y se mezcle con los libros, las ideas, las metáforas y con nuestro aliento. Aunque no, éste tampoco es el método. No saldrá bien. Sólo podremos llorar estas tardes interminables cuando ya sean cosa del pasado, cuando el día se vuelva cada vez más corto. Estas tardes son inasibles. Quizá la pena, el recuerdo y la nostalgia sean la única forma de percibir los largos atardeceres de junio.
Un text per llegir un dissabte de tardor com avui, en què el silenci i la grisor es colen per la més petita escletxa.
***
Retrobar aquest text de Zagajewski m'ha costat enormement. La irracional mania de deixar els llibres immaculats i no subratllar mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada