Notes

És un diari d'una gran pluralitat: ha abraçat gairebé totes les tendències polítiques. Sempre i quan ostentessin el poder, és clar.

***

Si les empreses dedicades a fer enquestes o estudis sociològics coneguessin X. podrien reduir els seus costos de forma dràstica. És la mostra perfecta per conèixer la percepció social majoritària quant a gustos, modes, tendències, formes de pensar i d'actuar... És un Oregon unipersonal.

***

Mai deixarà de sorprendre'm el que es pot arribar a aconseguir fent una cosa darrere l'altra, sense pausa ni soroll, amb paciència i tenacitat. És una autèntica lliçó de vida.

***

Llegeixo no sé on que la percepció de la pròpia mediocritat és precisament un signe de que no existeix tal mediocritat. M'alleuja.

***

Hi ha gent que gasta grans quantitats de diners per menjar en els restaurants més laureats. Que facin el que vulguin, és clar. Però penso que estem clarament davant d'un cas que respon al comportament d'una funció asimptòtica en què, arribats a un punt, per molt que augmenti la X (inversió econòmica), la Y (qualitat dels plats) ja no pot créixer més. La parafernàlia i el guarniment, això sí, poden créixer fins l'infinit.

D'altra banda, ni la cuina és un art ni els cuiners són artistes, per molt que alguns d'ells es comportin com a tals. La cuina és un ofici, extraordinàriament lloable i valuós, però un ofici. Per cert, aquest ofici l'han exercit fonamentalment dones, de forma extraordinària i anònima, durant generacions sense reconeixements (ni tan sols econòmics) ni escarafalls.

(PD: enlloc menjo tan bé com a casa la meva sogra).

***

Per completar l'anotació anterior. Apreciar l'art, la literatura, la música... requereix un esforç continuat i difícilment es poden aparentar coneixements en aquests camps si no es tenen. Segurament, a la seva manera, la gastronomia també ho requereix. Però en aquest cas l'aparença és extraordinàriament fàcil i això el fa un camp especialment procliu al diletantisme més superficial.

***

Yasmina Reza em sembla una autora d'una gran subtilesa. Sempre trobo en les seves obres, que a més acostumen a ser breus (una gran virtut), elements de sensibilitat, intel·ligència i punch. Sovint, fins i tot, pot arribar a incomodar amb els seus retrats individuals i socials, on podem arribar a veure'ns reflectits, i no gaire ben parats.

A Adam Haberberg, la seva darrera novel·la, retrata descarnadament el personatge d'un escriptor socialment benestant però d'escàs èxit, amb una vida familiar nefasta, qui, al seu temps, menysprea la vida i l'entorn -social i geogràfic- d'una antiga companya d'escola que es troba per casualitat en un parc de París. La història no configura un gran quadre, però hi ha, en els detalls, pinzellades de mestra.

***

En la solapa del llibre, la foto de Yasmina Reza està triada per desdibuixar els signes del pas del temps. No apareix tampoc, com és costum, l'any de naixement de l'escriptora. Es nota que Reza s'amaga del temps, que la fereix. Pot semblar un signe de frivolitat, però crec que ho és de sensibilitat -una sensibilitat vulnerable- i, també, d'intel·ligència.

***

Allò tan citat de Juan Ramón Jiménez de que els llibres, en edició diferent, diuen coses diferents. M'arriba la plaquette de Francisco Sánchez Bellón Umbral o labios. Rellegeixo aquests poemes, en aquest bell quadern, al sol suau d'aquesta primavera incipient, i se m'apareixen amb tota la seva força i bellesa. Com aquest Sueño:

No se sacía el deseo de tu piel:

dormido o desbocado,

despierto o calmo.

Fuego que no desmaya,

sueño que no se alcanza.

***

Per cert, diu molt poc del nostre sistema de difusió literari que en cap llibreria de Barcelona hagi vist el seu poemari Siete palabras editat a la col·lecció La Veleta.

***

Gràcies a l'escriptura d'aquest blog vaig conèixer l'R., que és ara un gran amic. També vaig iniciar per aquí una bona amistat, amb F., amb qui, curiosament, encara no ens hem vist mai. I, en certa part, també va néixer per aquí l'amistat amb D. Ara he sabut que B., a qui no conec, em llegeix des de València i ho aprecio molt.

Sovint inventariem frustracions o percepcions d'injustícia que, com la palla, agafen un gran volum, però el pes d'aquestes recompenses extraordinàries, denses com l'acer, decanta la balança.