1.12.19

A contravent

L'altre dia vaig assistir a una sessió sobre escriptura de continguts (concepte de per si odiós) a internet. S'explicava allí, segurament amb tota càrrega de raó, que a internet, d'entrada, no es llegeix, sinó que es fa una mena de scanning dels textos per veure si allò que es té al davant ens resulta d'algun tipus d'interès. Si els resultat és afirmatiu, després es llegirà, més o menys, el conjunt del text.
En conseqüència, l'escriptura d'aquests continguts acostuma a buscar una construcció simple, amb paràgrafs curts, escasses o nul·les subordinades, estructura esquemàtica, paraules destacades en negreta i no massa llargària. Em temo que aquest tipus de text es va estenent també en altres àmbits.
En l'últim número de l'edició espanyola de Vanity Fair, que, em sembla a mi darrerament ha baixat una mica la qualitat dels seus articles, llegeixo un reportatge sobre Mary-Kay Wilmers, editora des de 1992 de la prestigiosa London Review of Books. En l'article s'explica que la publicació ven de mitjana 75.000 exemplars cada quinzena en més de 140 països malgrat tractar-se de artículos muy largos sobre temas no precisamente ligeros y que no usan fotografías ni en la portada. Un logro en la era de la inmediatez y en plena crisis de la prensa y del papel.
M'agrada llegir això i pensar que cal seguir presentant combat. Tot i que hi ha moments en què la lògica empeny cap a la lleugeresa i la superficialitat, cal seguir remant en aigües profundes com fa la LRB. Sostenella y no enmendalla. Bàsicament perquè no hi ha res a esmenar.

***
En un prestatge de la llibreria trobo un petit volum d'Anagrama: Hammerklavier, de Yasmina Reza. Recordo haver-lo comprat de segona mà. Sempre que trobo llibres que no he llegit d'Anagrama d'autors que m'interessen, els compro. Així que, en aquest dissabte plàcid de tardor, li arriba el moment. És un llibret breu, inclassificable, construït amb textos molts diversos. Alguns m'interessen més que altres. El llegeixo entre el sofà, quan es fa fosc, i una hamaca d'estiu exposada al sol d'hivern, quan aquest encara no s'ha amagat darrera el cingle. És precisament en aquesta fase que llegeixo el text que porta per nom Treinta segundos de silencio. Explica una conversa entre l'autora i un tal José María F. (Flotats, I presume) en una vieja calle de Barcelona, un domingo de diciembre. Explica F. un episodi ocorregut al festival de cinema d'Avinyó, cuando él tenía dieciséis años i era un joven catalán enamorado del teatro. L'episodi consisteix en què al final d'una representació memorable trancorren treinta segundos, por lo menos treinta segundos, sin que nadie diga una sola palabra ni se mueva, un silencio absoluto en todo el Palacio de los Papas. Després el públic s'aixeca i comença a aplaudir. Això dóna lloc a la següent reflexió de Reza: ¡Qué suerte!, me digo, ¡qué suerte!, no por haber visto ese espectáculo (...) ¡qué suerte haber conocido a ese público! ¡Qué dicha haber conocido esa época bendita de la no participación! Una época en la que sólo se trataba de recibir, simpe y honestamente -quizás la actitud más noble-, una época en la que no se trataba de explicarse, de demostrar, de ser un ego ruidoso y aparente. I continua contraposant aquell silenci amb l'actitud de: Rápido, aplausos. Rápido, manifestarse, rápido participar, opinar algo, proclamar su tan importante veredicto. Llegeixo amb sorpresa que el llibre de Reza es va publicar a França el 1997 i em pregunto què escriuria ara!
A contravent, novament.

Cap comentari: