Folegandros IV: les il·lusions

 Em miro un mapa de les illes Cíclades amb el propòsit d'organitzar un hipotètic futur viatge i penso que seria bonic fer-ne un sense la pressa dels dies establerts i els horaris fixats; viatjar una mica a la deriva d'un mateix, agafant els ferris de forma improvisada i parant aquí i allà segons l'humor de cada dia. Penso això, mentre tinc a mà el llibre que he acabat de començar Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides i la feliç coincidència entre el títol i els meus pensaments em fa somriure. Escriu Kalllifatides: Puede ser que cuando te inclinas a besar a tu hijo, o cuando estás tendiendo tu cama, o cuando te encuentras solo en una ciudad extraña, en París, por ejemplo, y de pronto te llega el susurro de las moreras de la plaza Gyzi en Atenas. Y sabes que quizá hayas vivido una vida equivocada. Pero nada puedes hacer. Sólo esperar el momento en que la vida que vives cobre más presencia que la vida que no viviste. És així.
De la vida que visc, em fan especial il·lusió els descobriments. Els descobriments de trets i actituds dels meus fills que fins aleshores havien estat ocults. De confessions que em fa algú i que em resulten inesperades. De nous mons sobre els quals no havia prestat interès i sobtadament se m'obren com un cofre de tresors. Res em resulta tan fosc com la monotonia, la superficialitat de les convencions, les converses planes, els treballs que costen esforços enormes i no aporten res. Les il·lusions, per contra, són com una llambregada, el combustible de la vida.
Em fa il·lusió ara descobrir més coses d'aquestes illes on tot just vaig passar-hi sis dies. És potse una mica ingenu. M'agrada llegir sobre elles, mirar-ne mapes. Un dels grans retrocessos de la humanitat són les aplicacions de geolocalització que et porten als llocs sense saber on ets. La persona s'empobreix i es converteix en un ninot en mans de la màquina. Res enriqueix tant com mirar mapes: saber on som, on serem, per on volem passar, conèixer els territoris, saber on són els punts cardinals. La humanitat va evolucionar quan va crear els mapes i els homes es van fer més forts i savis quan van saber llegir-los, situar-se en el món, moure-s'hi. Els mapes ajuden a saber cap on hem d'anar i cap on volem anar. On volem anar nosaltres. Són un element de llibertat.
L'amic R. em deia ahir que no hauria apostat ni un cèntim per la meva fascinació per les illes gregues. Potser tenia elements per pensar-ho: la meva atracció per l'ordre i el clima del nord, pels caràcters pausats. Però segurament aquí rau el secret: en la pausa, la calma. Res em molesta tant com el soroll, els entorns opressius i agitats, molt propis de determinats racons del sud. Quan travesso la rambla i la Boqueria el mes de juliol sempre penso que m'agradaria ser a Oslo. Però Folegandros no té res d'això. La calor és seca, no opressiva, i atemperada pel vent. El paisatge és obert, immens, la qual cosa és paradoxal vista la limitació territorial de l'illa. En alguns moments sembla quasi desèrtic. El turisme és assumible, la gent és amable. Circulem per l'illa en cotxe com en una pel·lícula. Ens falta el mehari amb què anaven Tilda Swinton i Matthias Schoennaert per Pantelleria en A Bigger Splash. Afortunadament no hi són Ralph Fiennes ni Dakota Johnson. El nostre cotxe és un minúscul Nissan Pixo sense carisma, però ja fa l'efecte. Amb les finestres obertes, acompanyats pel soroll del vent i travessant paisatges extrems, la sensació de llunyania és invencible. Conduïm i caminem. Només arribar enfilem el camí des de Karavostasi, el port, fins la platja de Livadi, deserta a causa del vent que a la cara nord bufa inclement. Veiem just davant de la platja l'illot amb la petita capella blanca. Pel camí, trobem un banc sobre les roques, a l'ombra d'uns tamarius. Davant, el mar blau i les cases blanques de Karavostasi amb les muntanyes pelades darrera. El vent i el silenci. La calma. És un banc per a l'eternitat.