L'amic X. em diu per telèfon que això de Folegandros li resulta familiar. Després escriu i diu que ja sap de què. Lluís Llach té una cançó, a l'àlbum Poetes, que porta per títol Ens veiem a Folegandros. És fantàstic tenir amics que sàpiguen tantes coses. D'aquesta manera sempre aprenem i ara sabem que Llach va dedicar la cançó a Eudald Solà, conegut també com a Alexis E. Solà, lingüista i hel·lenista català. I efectivament no se m'acut ara un lloc millor per retrobar-se amb un amic que l'illa de Folegandros. Encara que el poema de Llach sigui una mica trist i ens digui que:
Així cansats i amarats de records,
seguim inventant-nos que hi ha un horitzó
només per oblidar la mort...
Jo vaig ser incapaç de veure un horitzó explícit a Folegandros, on sempre es difuminava en una boirina, així que, tot i amarat de records, prefereixo no inventar-ne cap ni que sigui per amagar la mort. Voldria quedar-me amb la visió optimista -o potser conformista- de Kallifatides que em sembla molt sàvia:
La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.
Són les paraules de qui té el camí fet i vol convèncer-se, però el que és evident és que si una cosa no podem perdre -només la terrible malaltia ens en pot privar- són els records. M'agrada contrastar la imatge que ens fem d'un lloc desconegut amb el record que ens queda un cop visitat, veure'n les coincidències i les diferències, comparar els dos mons. Per molts mitjans que tinguem ara al nostre abast, la visió prospectiva és sempre incerta i té aquest punt de misteri que la fa atractiva. Un cop conegut un lloc, un paratge, una ciutat... costa recordar com ens l'imaginàvem, però val la pena fer l'esforç. Per contra, el record és molts més viu, i alhora més sòlid -basat en fets reals, diríem- però també està modulat per les circumstàncies. Em pregunto aquests dies quant de subjectiu té la meva fascinació per aquesta illa, i diria que poc, però les circumstàncies no deixen d'esbiaixar aquest record.
Miro les notes que vaig escriure aquells dies per portar el record a la cleda de la realitat. I potser el millor, per no portar-nos a engany, sigui transcriure-les, tal com eren, tal com són. Diuen:
Les roques i el mar. El vent. Els arbres: només creixen els tamarius a les platges i en algun barranc.
Un indret com cap altre. El vent i el silenci s'uneixen en un murmuri que casa amb les boires que esborren l'horitzó.
Més que les platges, el mar o les cases blanques, el més bell és el paisatge desèrtic de matolls secs i el món que genera. Mirar-lo des de dalt de la carretera, després d'aparcar el cotxe al costat d'una ermita.
El paradís del fotògraf. Poder copsar-ho tot, endur-s'ho tot.
La gent que anem trobant (i que ja vam enumerar i descriure).
Agios Giorgios. La mar que explota, les barraques abandonades, el meltemi.
Karavostasi. La impressió inicial. El mar blau i les cases cúbiques.
Angali La xarxa groga dels pescadors. Vi de retsina en un got duralex. Menjar simple, com abans. L'enyor de la vida senzilla.
Chora. Les salutacions de les dones. El castro. El tipisme. El prevere ortodox assegut en un banc del cafè. Els pastissos que porta la gent que surt de l'església. Els gats a les portes.
Un lloc inèdit al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada