Santorini II: el xoc

Arribar al migdia al port d’Athinios, a Santorini, després d’uns dies de calma a Folegandros, és un shock. En baixar del ferry hi ha un núvol d’homes amb cartells plens de noms escrits que esperen els turistes per acompanyar-los, entregar-los un cotxe de lloguer o fer algun altre tipus de transacció. Els cambrers dels restaurants, on s’efectuen tots aquests intercanvis comercials, intenten també captar algun client despistat. No saps si les persones que et criden et volen ajudar o entabanar. Si aixeques el cap enlaire et trobes amb una corrua de cotxes, autobusos, furgonetes i motocicletes fent cua al llarg de tota la carretera plena de giragonses que descendeix al port. Segur que hi haurà algú que perdrà el vaixell, perquè la cua no avança i és materialment impossible que ho faci per falta d'espai. Els cotxes de lloguer, tots petits, tots blancs, tots força atrotinats, estan aparcats de qualsevol manera aprofitant els racons més petits. Tot té un aire profundament meridional. Ens costa trobar el nostre home (o homes, perquè acabaran sent dos), però finalment ens en sortim. Vam contractar el cotxe a una companyia el nom de la qual no coincideix amb el del paper que signem ni amb el de l’adhesiu identificatiu que porta el cotxe, però no sembla que això importi. Volíem un Fiat Panda però ens toca un Nissan Micra. És igual. Com que hem de retornar-lo de matinada ens diuen que el deixem aparcat a l'aeroport, obert, amb les claus sota l’alfombra. No sembla que això importi tampoc. Volem fugir d’allí com abans millor. Però no és fàcil. El carril de pujada està menys transitat, però no deixa de tenir els seus trams de cua. Se sent olor de fre de mà i d'embragatge cremat, especialment quan toca trobar un forat per sortir a la carretera principal.
El contrast amb Folegandros és aclaparador. La carretera que porta a Fira, la capital, i després a Oia, la població més emblemàtica i, a priori, més bella, té un trànsit dens i està envoltada d’edificacions, gasolineres, comerços. Tot i que és la ruta principal, cal fer giragonses, desviaments, encreuaments. L’asfalt està en un estat pèssim. El Micra vibra contínuament. Els ciclomotors surten inesperadament aprofitant qualsevol escletxa. Hi ha vehicles aparcats a la carretera, ocupant més de mig carril. Les furgonetes dels hotels s’aturen inesperadament per fer pujar i baixar turistes. Els autocars carregats encara de més turistes circulen a tota velocitat. Els vianants caminen pel voral i per la mateixa carretera. Els quads de lloguer, comandats per conductors inexperts, es mouen segons un criteri pendular: els uns corren com bojos, els altres exasperen amb la seva lentitud. Al cap d’un parell de dies recorrent l’illa res de tot això ens sorprendrà, però d'entrada resulta incòmode. Quan aconseguim arribar a l’hotel, respiro. Li dic a la G. que anirem a fer un volt i a dinar al centre d’Imerovigli, però ho farem a peu.
Imerovigli és una de les poblacions enfilades a la cresta de l'antic cràter, donant a la caldera, és a dir al tros de mar que l'illa encercla. Les cases blanques s'agomboien sobre el penya-segat. L'indret és espectacular, la vista és preciosa, treu l'alè. Però la presència permanent, al bell mig d'aquesta olla de mar, de tres o quatre creuers enormes indica i recorda el mal que pateix l'illa. Ho hem vist durant el camí des de l'aeroport i ho comencem a percebre també a Imerovigli. Oia ens ho confirmarà amb tot el pes de l'evidència. Bona part de l'illa -justament aquesta, la més espectacular- està devastada i desnaturalitzada pel turisme. Pràcticament la totalitat de cases d'aquestes poblacions que donen a la caldera s'han convertit en habitacions d'hotel o vil·les de luxe. Cadascuna d'elles té la seva terrasseta amb vistes al mar, la majoria té el seu jacuzzi o piscineta. Les escaletes que donen accés a aquest laberint són d'ús privat. Sembla una competició entre rics a veure qui la té més grossa, la terrassa. Però al capdavall tots la tenen prou petita. Mentre passegem veiem panxes opulentes torrant-se al sol en els seus cubicles. Biquinis mínims lluint sobre matalassos d'un blanc immaculat. Cossos immersos en saferejos d'aigües que vessen. Ostentoses copes de vi que volen ser una metàfora d'una felicitat venal d'aparador. Càmeres d'iphones que es disparen, auriculars que acaben de configurar bombolles de benestar de pagament. A l'hora de la posta de sol, quan masses de gent s'apleguen a Oia per gaudir d'aquest bell panorama, a les terrassetes hi ha qui, en un aparent privilegi, contempla el paisatge en remull, amb mil parell d'ulls clavats al damunt, brandant una copa de xampany a la mà. És estrambòtic i gairebé ridícul. Sempre m'ha semblat una mica contradictori i artificiós voler conjugar plaers en un mateix instant. O beus vi o et banyes o mires un paisatge o escoltes música. No crec que les sensacions plaents siguin sumables.
Al vespre, anem a sopar al port d'Ammoudi, just sota Oia, i ens cal baixar (i després tornar a pujar) els dos-cents vuitanta esglaons. És quan passem pel castell que ens trobem la gentada mirant l'obligada posta de sol. Em sembla més fascinant l'espectacle de la gent que la posta de sol en si. Mentre estem baixant les escales, el sol se'n va del tot i sentim com la gent aplaudeix. Em fa pensar en Rusiñol. Vaig llegir fa molts anys -no recordo on- que quan Rusiñol era a Mallorca anava a contemplar les postes de sol de l'illa. Quan acabaven, ell i els seus amics, també aplaudien i es posaven a cridar Que surti l'autor, que surti l'autor! Aquí, aquesta nota d'humor que és l'únic que pot justificar aquests aplaudiments, és inexistent.
L'entrada de la nit dilueix una mica la massa humana. Nosaltres arribem a Ammoudi, on sopem a tocar de l'aigua i ens impregnem, una vegada més, del que volem que sigui Grècia. Som conscients que busquem la foto desitjada. L'aire ens impregna d'humitat marina. Al davant, l'illa de Thirasia es va enfosquint i els llums del petit port s'encenen. La mar es torna lila i després negra, d'un negre petrolífer. Les barques oscil·len. Respirem l'aroma de sal en aquesta pau immerescuda. La nit i la bellesa acaben vencent.