Paris (II)

En aquells temps, les vacances de Setmana Santa duraven deu dies, les de Nadal més de vint i les d'estiu, noranta. Durant els anys d'universitat, la feina es concentrava en els mesos de febrer i juny, en duríssimes jornades d'estudi de més de catorze hores; eren dies i setmanes sense descans possible. Però la resta de l'any es vivia francament bé. Us parlo ara dels primers dies de la Setmana Santa: dilluns, dimarts, dimecres... dies que passaven sense més obligació que sentir caure el pas de les hores. Aquell any en concret -potser era el 88, tal vegada el 89- feia un magnífic temps de primavera. La llum del sol entrava a raig per la finestra de la meva habitació, a la mateixa casa on visc ara. Els arbres començaven a treure fulles, tot i que potser ni me n'adonava. Jo era especialment feliç, perquè havia començat a sortir amb la meva nòvia. A la tarda, sortia a buscar-la per anar a passejar, sense altre pla que estar junts. No sé si llavors tenia cotxe. No em calia: la prova és que ni tan sols ho recordo. Mentre era a casa, escoltava discos tot el dia, tancat a l'habitació, i malgrat la joia que m'envaïa, seguia preferint les cançons tristes. De la tristesa n'han sortit sempre les millors creacions. Però, en aquell temps, tampoc era especialment exigent. Relaciono aquells dies d'abril -o potser de març- amb una cançó pop i comercial de Duncan Dhu, plena de tòpics, però que encara m'emociona. Potser pels records que em porta. Parlava d'uns pinzells, de l'adéu d'una dona i, sobre tot, d'una habitació de París on, a diferència de la meva, hay cortinas para que no entre el sol. M'imaginava, evidentment, una habitació amansardada i austera, amb vistes a teulats de zinc sota un cel sempre gris. I m'imaginava que algun dia viuríem la G. i jo, pobres i feliços com Hemingway i Hadley, en unes golfes parisenques com aquelles.
Han passat més de trenta anys i per fi hem pogut dormir en un llit encaixat sota una teulada inclinada, en unes golfes de París: en una antiga chambre de bonne reconvertida en allotjament per turistes (que és el que som encara que no ho vulguem). Hem viscut uns dies en un dels barris més nobles de la capital, a la majestuosa avinguda Foch, que és un dels raigs de sol que convergeixen en l'Étoile. Però no accedíem a la nostra cambra per passadissos nobles, sinó pel camí del servei: un passadís estret per on circulen els enormes tubs de la calefacció central. Trepitjàvem rajoles hexagonals i passàvem portes i portes de cambres que en el passat acollien les minyones fins arribar al nostre niu. Constatàvem així el que era l'up and down britànic, però a la inversa: la part més alta de l'edifici era aquí el territori de les criades. Ara, aquestes cambres s'uneixen de dos en dos o de tres en tres per formar apartaments que, en un barri acomodat com aquest, no deuen estar a l'abast de tothom. És la curiosa evolució dels temps.
En aquesta mansarda, em desperto totes les nits al voltant de les cinc del matí. Potser per l'excitació de ser a París, pel paradoxal efecte que genera el cansament, o simplement pel coixí infernal que té aquest llit. Sento com cau la pluja sobre la teulada de pissarra i imagino l'aigua regalimant pel seu pendent. Em bressolo entre la vigília i el son, mentre intento escriure mentalment -la major part d'aquesta escriptura s'acaba perdent- i percebo els reflexos de la inevitable llum de la nit parisenca entrant pels ulls de bou. La G. dorm al meu costat i l'N. una mica més enllà, al seu llit. La seva presència és la prova més fefaent del pas del temps. Em fa pensar que, més enllà d'aquestes nits puntuals, ja no hi haurà golfes parisenques ni eventuals bohèmies. A una certa edat, ja no compten els somnis d'improbables bohèmies, només els resultats del present. Cap a les sis, comença a cantar un rossinyol, que viu en el pati interior d'un edifici veí, una casa noble custodiada sempre per un guàrdia de seguretat, que roman en una garita. Qui deu viure en aquell edifici? Un ministre? Un ambaixador?. En tot cas, l'acompanya sempre aquest rossinyol, també ciutadà parisenc, i superdotat en el cant. I em sembla que la seva presència és el luxe més gran que hi ha en aquesta avinguda Foch i en aquest opulent XVIème arrondissement. Quan són les set i la llum del primer sol comença a despuntar, em venç la son.