Santorini III: els contrastos

Al llarg dels anys m’he adonat que hi ha ciutats o llocs que, d’entrada, resulten una mica hostils i requereixen un temps d’adaptació. Em va passar amb Londres, per exemple, potser perquè era molt jove o perquè, d’entrada, és una ciutat dura i exigent. Santorini també és un cas d’aquests. En rellegir el text que vaig escriure fa uns dies, m’adono que potser la visió que donava de l’illa –i que era la primera visió- resultava una mica injusta i apriorística, esbiaixada per l’impacte inicial i pel contrast brutal amb Folegandros. Santorini és un indret dur en el sentit que no és fàcil moure-s’hi, que hi ha un excés de gent –l’excessiva concentració humana és sempre un problema important- i que fa una certa llàstima pensar què hauria pogut ser i en què s’ha convertit realment. Però te racons d’una bellesa que causa una profunda impressió.
No tenia referents literaris de Santorini. Recordava una fotografia de Josep Pla a dalt d’un dels burros que s’utilitzen per salvar els pendents de l’illa i vaig llegir el que n’havia escrit. No em va semblar un dels seus textos més afortunats, vaig tenir la sensació que escrivia una mica d’esma i va deixar-me indiferent. Vaig comprar-me el llibre de Xavier Moret sobre Grècia. Ja apuntava alguns dels defectes de Santorini en contraposició amb altres illes Cíclades. Vaig encomanar el mapa editat per la llibreria Atlantis Books, amb seu a Oia, que inclou recomanacions dels llibreters a l’hora de visitar l’illa. Em va resultar força útil. Té aquell estil irònic però alhora una mica naïf dels anglosaxons expatriats en països exòtics per a lles. Vaig fullejar guies de viatges i vaig mirar llocs d’internet, però estava orfe d’un referent més sòlid. Això va donar lloc a la improvisació que, de vegades tampoc està malament.
La visita a Oia, el primer capvespre, va evidenciar la necessitat de mirar d’evitar els indrets més freqüentats. Oia s’ha convertit en una mena de decorat, molt bell, però decorat a la fi. Ara és una mena de plató fotogràfic, un lloc on retratar-se amb el fons de cases blanques, cúpules blaves, el mar i el cel; la posta de sol al capvespre i el mar de llums a la nit. Després de la bogeria de la posta de sol, recórrer la població de nit resulta estrany: els comerços comencen a tancar, els restaurants estan, malgrat tot, força buits, l’eixam de gent s’ha diluït. Hi ha racons amagats, on estem quasi sols. No es percep vida de poble perquè no n’hi ha. Només l’estampa d’una noia, asseguda contemplant la caldera mentre parla amb una àvia sembla tenir aire local. L’indret, però, no deixa de ser fascinant i privilegiat, objectivament bonic.
El carrer principal segueix estan, malgrat tot, transitat. La llibreria Atlantis Books és oberta. En entrar-hi sorprèn trobar-hi força gent, però crec que el perfil del visitant respon més al del curiós que troba el lloc encantador, més que no pas al d’un lector. La llibreria és un petit oasi en un mar d’hedonisme superficial. Té una bona selecció de novetats en diferents llengües, preferiblement en anglès, i una secció dedicada a la cultura grega. També té primeres edicions i exemplars curiosos d’autors de referència a uns preus absolutament exorbitants. En un racó hi destaquen llibrets, pòsters i altres materials editats per la pròpia llibreria. El conjunt és harmònic, especial, sòlid, bonic. Compro un llibre de poemes de Leonard Cohen, tan emparentat amb Grècia, i un opuscle editat per ells sobre el creador de la Shakespeare and company –la nova- de París. Quan li comento a la noia que em cobra –una americana amb trets orientals- que la nostra guia de referència a l’illa és el seu mapa, se li escapa el riure. Really?- diu, fent-se’n creus. El terrat de la llibreria és obert als visitants i compta amb un petit sofà per fullejar algun dels llibres que allí s’hi exposen i per gaudir de les vistes. Deu ser un dels pocs terrats accessibles –i no tancats amb un cordó- de la població. Llàstima que sigui de nit.
Ja negra nit, recuperem el cotxe del pàrquing –he perdut el tiquet però el noi em pregunta a quina hora he entrat i em cobra el que correspon sense cap problema- i agafem la carretera que ressegueix la foscor dels penya-segats volcànics mentre l’asfalt malmès fa tremolar el nostre petit Nissan.