Notes

Passo per la plaça Sant Agustí Vell de Barcelona i sento una conversa entre una parella. Ella es prepara per asseure's en una taula de la terrassa d'un bar i ell se'n va a demanar. El noi parla en castellà amb accent anglès. A la distància interroga la noia sobre si demanar vi blanc o negre, copes o una ampolla. Al final, ell li pregunta com li agrada el vi blanc i ella acaba responent:
- Mira, te confieso que no tengo ni idea de vinos.
Quan torno a creuar la plaça, passada una horeta, continuen asseguts.

***
Més enllà, al carrer de les Basses de Sant Pere, una noia en fotografia una altra, després d'una intensa preparació, davant d'una font. L'era d'instagram.

***
Escolto a la ràdio una mena de reportatge-debat sobre aquells establiments que a les ciutats, o on sigui, han desaparegut per deixar pas a noves realitats comercials. Les llibreries que s'han convertit en McDonalds, els cafès que han deixat pas a franquícies de roba. Citen la cançó de Sabina que diu y en lugar de tu bar me encontré una sucursal del Banco Hispano Americano i es pregunten si fa més mal la desaparició del lloc en si mateixa o veure allò que l'ha substituït. Si ens fereix més la pèrdua de la llibreria, o que l'hagi substituït el McDonalds. Penso que passa el mateix amb les parelles que es trenquen: dol més el trencament o l'aparició del substitut?
En tot cas, en el programa en qüestió, el filòsof Manuel Delgado assenyala que cadascú de nosaltres -i cada generació- té uns referents i que a algú pot semblar-li nefasta la instal·lació d'un carrefour on hi havia el bar de la seva joventut, però que en aquell nou carrefour seguiran passant coses per altres persones. I afegeix que el veritable desastre el trobem quan els llocs són substituïts pel no-res. I penso que això és el que pot passar amb l'actual canvi de model comercial, en què tot ho volem a casa: comprar per internet i que ens ho portin a casa, demanar menjar i que ens el portin a casa. Potser el veritable canvi serà que els establiments físics, els llocs reals deixaran pas a la virtualitat.

***
Sento a la ràdio, novament la ràdio, que un grup de música mainstream ha decidit no efectuar una gira mundial per estalviar els efectes nocius que tindria sobre el planeta. Penso que és una molt bona decisió. Tots hi guanyem. Hi guanya el planeta -aparentment-, hi guanya el grup que pot seguir dibuixant-se una imatge friendly tant d'acord amb la seva naturalesa i hi guanyem nosaltres, que no els haurem de sentir.

***
A la ràdio -again- sento que un productor local de ratafia ha decidit doblar aquest divendres el preu dels seus productes i donar els beneficis d'aquest increment a alguna iniciativa solidària. Anomena a la iniciativa Fuck friday i és una protesta a la hipertròfia del Black friday, que considera una iniciativa aliena i una promoció de la compra compulsiva i irracional.
M'agrada, aquesta iniciativa, perquè, a diferència de l'anterior que deixa portar-se per les aigües plàcides de la correcció, neda a contracorrent.

***
Assisteixo a una mena de vernissage. La persona amb qui havia d'anar-hi ha tingut un problema d'última hora, així que hi vaig sol. Només conec l'amfitriona, amb qui parlo una estona. De seguida, però, em quedo sol. El lloc és molt agradable, toca un trio de jazz, que m'agrada, serveixen un cava excel·lent. La gent sembla amable, interessant. És un entorn cinematogràfic: l'escena d'un film. No se m'acudiria un lloc millor per ser, a la ciutat, en aquell precís moment. Observo, bado. Però al cap de poca estona, m'acomiado i me'n vaig. La pressió social de la solitud.

***
Va caure'm el mòbil a terra i se'm va trencar la pantalla. Durant vint-i-quatre hores vaig portar a la butxaca de l'abric un telèfon esquerdat, que anava deixant caure petites estelles de vidre. Se me'n va clavar una al dit, fent-me un petit tall, quasi inapreciable, però que encara percebo. Penso que Rilke, avui, potser moriria d'això, en comptes de la punxada amb una espina de rosa.

***
Llegeixo La javanesa, aquesta història inèdita de desamor que Joan-Daniel Bezsonoff publica en el recull Les set vides d'un gat rus. Malgrat algun episodi dibuixat, amb la distància del temps, amb una certa comicitat, la història em resulta commovedora. S'hi percep encara el dolor, l'impacte causat. Hi ha la gran veritat de l'experiència viscuda amb intensitat, sense cap fre.
Annie Ernaux explica a Passion simple- també tot just acabat de llegir- un altre tipus de passió amorosa. En aquest cas, una passió consumada, però també amb fortes limitacions: el caràcter inevitablement temporal de la relació i el desequilibri entre el nivell d'entrega de les parts.
Veig ara una sèrie de televisió -el títol de la qual em nego a confessar- que versa també sobre una gran passió amorosa, una passió estranya. És una història simple i superficial, un entreteniment. Però se suma a aquestes altres històries llegides que porten els protagonistes a conduir-se per la vida d'una  forma irracional, que podria resultar inexplicable, però que generen una absoluta complicitat en el lector.