La bellesa és magnètica. Quan veiem una noia bonica -o un noi, segons les preferències de cadascú- ens costa deixar de mirar-la, sense saber ben bé per què. No té cap sentit pràctic, simplement és una qüestió inherent a l'atractiu de la bellesa. El mateix succeeix quan ens trobem en un indret bell, quan observem un paisatge agradable. Genera una atracció que ens impulsar a contemplar-lo amb insistència. No volem perdre'l ni deixar de veure'l.
Un dels objectius de l'art i de la feina dels artistes ha estat tradicionalment intentar retenir aquesta bellesa, transformar-la des de la seva visió personal, i transmetre-la. Textos escrits, dibuixos, pintures, composicions musicals... han estat resultats d'aquest propòsit. La irrupció de la fotografia i la seva posterior extensió, especialment la de la fotografia digital, han democratitzat aquesta capacitat de retenir la bellesa, lligada en aquest cas a una voluntat de preservar la felicitat a què acostuma anar lligada. Acostumem a trobar i viure la bellesa en viatges o moments d'oci i pretenem donar continuïtat a aquells instants. No volem perdre allò que és efímer. Per això, quan ens encarem a la bellesa en estat gairebé pur, com succeeix a l'illa grega de Folegandros, ens envaeix un sentiment agredolç de saber que allò que tenim al davant, que estem contemplant i vivint, se'ns escaparà aviat, s'ho endurà el temps amb implacable rapidesa. El vent que bufa amb força en els punts més elevats de l'illa actua com a metàfora il·lustrativa d'aquesta força imparable que és el temps.
***
Al museu de pintura de Berlín hi ha una petita taula de Van Eyck que representa una marededéu. Observar-la commou de tanta bellesa. Els ulls es neguen. Aquest quadre fa plorar de tan bonic com és, els vaig dir llavors als meus fills. Encara se'n recorden i en cada museu que visitem, davant de tal o qual quadre, em pregunten amb to burleta si aquell que tenim al davant també fa plorar.
La bellesa de Folegandros no és tan commovedora com seductora. Amb el seu magnetisme sedueix, hipnotitza. Hi contribueixen el vent, la solitud, la immensitat i nuesa del paisatge, el contrast entre la sequedat de la terra i el blau intens del mar. També, i sobretot, aquesta mena de boirina que esborra els horitzons i difumina el cel i el mar, creant un univers gairebé irreal. És una atracció que fa perdre l'enteniment, com el cant de les sirenes. És la bellesa primitiva: el cel, les roques, el mar, acompanyats de la música del vent. La modernitat i complexitat del nostre món ens sembla una broma de mal gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada