Això m'ha fet pensar en el valor que donem al moment. Uns instants de falsa tardor han semblat tenir més veritat que setmanes i setmanes d'estiu, només perquè passaven en aquell precís moment. L'experiència i la força del passat ja no valia, la certesa de que tornarà el sol i la calor semblava dubtosa. Comptava només aquell instant i el que ens mostrava.
Mentre escric això, segueix la grisor, la fresca i el silenci. La G. ha marxat, l'À. i l'N. dormen. Tinc les finestres de la casa obertes perquè entri l'aire. Ningú corre pels carrers. És com viure en un parèntesi.
***
Abans de posar-me a escriure, he aprofitat per llegir una estona l'últim volum de La meva lluita de Knausgard. Gairebé mil dues-centes pàgines, en alguns moments indigeribles. Una lectura per un estiu. Inclou tot un assaig sobre el nazisme i l'adveniment de Hitler al poder. La lectura de les pàgines sobre el jove Hitler i els seus discursos enverinats ha coincidit amb les imatges ridícules que he vist per la televisió de Salvini sense samarreta, bevent mojitos i posant música a la platja. La demagògia ha evolucionat en aquests nou temps i s'ha hagut d'adaptar a la superficialitat que ho impregna tot.
***
El relat. Estic ben tip de sentir aquest terme. El relat d'ara és la propaganda de sempre. És portar la realitat fins la frontera, fins allà on perd el seu nom. Ja no compta el que veiem sinó el que ens expliquen. Estem dotats dels més gran avenços però cada vegada tenim menys mitjans per saber allò que realment succeeix. Tot ho hem de veure i saber a través de missatgers que habitualment viuen i conviuen amb el biaix.
***
Convertir sempre els valors en ideologia és un error. El nacionalcatolicisme va transformar els valors innegablement positius del cristianisme en ideologia política i en regles de comportament social. Tot això acompanyat d'un intens proselitisme, que sempre resulta abominable per als esperits lliures.
Tinc la sensació que ara succeeix una mica el mateix amb altres valors positius, com l'ecologisme. Caldria convertir-los en valors de tots no en ideologia d'uns quants.
Ahir vaig deixar de seguir un compte d'instagram que em deia que havia de deixar de menjar carn per evitar els incendis de l'Amazònia. No suporto el proselitisme. I crec que tampoc hauria de suportar instagram.
I, si us plau, que algú li faci un favor a Greta Thunberg i la faci tornar a l'escola.
***
Fa molt temps dels primers viatges que fèiem amb la G. per França. Vint o vint-i-cinc anys. I tot i seguir sent un destí tranquil, amable i poc populós, és inevitable que ara trobem més gent a tot arreu. També més i millors serveis. Però, independentment d'això, aquest any he experimentat per primera vegada una sensació indefinible de pèrdua de misteri, de paradís perdut. Sóc incapaç d'explicar-ho bé. Com si ara tot fos més accessible i assequible. M'han quedat ganes de tornar a l'hivern a l'Albigeois o al Quercy per veure si encara puc trobar-hi atmosferes boiroses, portes tancades, carrers deserts...
***
Malgrat tot, els viatges tenen sempre instants de valor que apareixen inesperadament. Aquest any va ser un vespre quan, després de sopar a la casa on érem, vam passejar-nos pel poble, Saint Germain de Belvès. Es feia fosc i no corria ningú pels carrers. El sol s'anava amagant, les pedres s'enfosquien. Els finestrals de les cases eren uns de fusta blava, uns altres ocres, algun de roig Bordeus. Hi havia jardins magníficament cuidats, d'altres amb la bellesa de la incúria. Se sentien veus que sortien d'alguna casa, però majoritàriament regnava el silenci. Les portes eren ja tancades, totes de fusta, amb distintes formes i colors. Corria algun gat. Trobàvem arbustos d'un rosa florit, escales de pedra amb testos grocs, torretes punxagues, racons amb el verd indiscutible d'una bona gespa. Se sentia algun lladruc llunyà. Els nens corrien i jugaven, tot i que amb aquell punt d'escepticisme que dóna l'adolescència. Vaig pujar una estona l'N. a collibè. Es van encendre els fanals amb una llum ataronjada de sodi. Feia fotografies amb la impotència de qui es vol endur un tresor volàtil.
***
No ho hauria de publicitat però l'altre gran tresor d'estiu va ser Montferrand-du-Périgord. Il n'y a gran chose là, va dir-me el propietari de la casa on érem quan vaig explicar-li la ruta que faríem i vaig esmentar el nom del poble. Però la meva determinació és difícil de vèncer i ens hi vam aturar, després de fer unes quantes giragonses per carreteres més que secundàries. I suposo que molta gent deuria coincidir amb l'opinió d'aquell senyor francès perquè allí no hi havia ningú. Només un gos perdut que ens va seguir una mica i un pagès que feia maniobres amb un tractor que remolcava bales de palla. I una corrua de cotxes clàssics que van començar a passar. Eren només set o vuit, però fantàstics, meravellosos. Van dibuixar l'escenari d'un altre temps. I ja se sap que, sobretot, el que volem és viatjar en el temps. Quan passaven, els conductors i acompanyants ens saludaven, incapaços d'amagar també la seva felicitat. Van deixar-nos un pòsit de novel·la anglesa dels anys cinquanta que casava -mai escriuré maridava- perfectament amb aquell entorn. Feia fresca, duiem jersei -excepte l'À., esclar- i el temps també era anglès, humit. Darrera les muralles, en el que havia estat el castell, hi havia ara cases, amb els jardins oberts, sense delimitar. Algun de més senyorial sí que estava clos i presidit per uns cedres enormes. L'estàtua d'una marededéu blanca els protegia. A la part baixa del poble, un antic mercat cobert ocupava l'espai central. A redós de l'església, una bella rectoria. Vaig mirar, ingènuament, si hi havia alguna casa en venda. Encara tenim somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada