El rerepaís. És un terme que havia trobat en l'obra de Josep Pla. Sembla que té connotacions bàsicament econòmiques: és la zona d'influència d'un port o una metròpoli costanera, situada generalment a l'interior. Alliberat d'aquest component econòmic, crec que és un terme que escau a una certa àrea interior de l'illa de Santorini. Doblement rerepaís, perquè la geografia illenca i la forma allargada de l'illa la situa entre dues costes: la de la caldera i la de les platges que miren a l'est.
Pyrgos, Emporeio, Megalochori o Exo gonia conformarien aquest rerepaís imaginari que potser només existeix a la meva ment. Però m'agrada aquest nom perquè els dóna una imatge de territori una mica ocult a la massacre turística. Només una mica, però ja és alguna cosa.
Pyrgos és el més espectacular d'aquest pobles. Blanc i costerut, ha començat a ser envaït. Es percep en la cura amb què s'han restaurat algunes cases i en l'existència d'algun establiment hoteler i de restauració de luxe. Hi són, però no s'acaben de veure. La seva discreció contrasta amb l'exhibició permanent d'Oia. Està bé. Casualment, esmorzem dos dies a Pyrgos, gairebé sols, amb tota la vista per a nosaltres. El blanc immaculat i omnipresent de les cases ens dóna vida. Els tocs de blau de les cúpules són quasi com un dibuix infantil, un joc de nens. A l'entrada de la humil església de Theotokaki, del segle XIV una dona renta vasos i els posa a assecar sobre un drap blanc. Repetim la visita un vespre. El sol s'amaga sense que ningú l'assetgi. El cel es tenyeix de grocs, vermells i liles, el blanc de les cases es torna gris. Uns llums al terra ens marquen el camí. Entra la nit mentre sopem en un terrat. Ens porten raki en una ampolla de cristall treballat. Música de riures i de soroll de coberts. Vi blanc sense resina.
A l'altra vessant del relleu rocallós on s'arrecera Pyrgos hi ha Exo gonia. És un territori desordenat i gairebé oblidat. Una enorme església moderna, solitària i desamparada, li dona un aire estrany. Els quatre carrers moren sense dur enlloc. Entro al pati d'un antic molí, que té un terra bonic, amb dibuixos fets amb pedres, i m'hi trobo uns matalassos i roba abandonado (o no). Una dona se senya quan passa davant de l'església -aquesta és una altra, més vella i més bonica-. Després es queda una estona xerrant amb una altra dona que frega el pati. Regalima l'aigua, tan escassa, pel carrer. Corre un gos petit i malgirbat, que ens segueix, tafaner. Un altre, afortundament fermat, ens borda. Les buguenvíl·lies, creixen als racons i ombregen els passatges.
A Emporeio, més al sud, també donen ombra i fins i tot silenci. Al migdia, és un poble mort i silenciós, bellíssim. Diuen que hi van viure Sartre i Simone de Beavoir. M'ho crec, però no n'hi trobo cap vestigi. Tampoc són personatges que em despertin cap simpatia ni proximitat. A Emporeio, el blanc ha donat pas, en moltes cases, a una mena de groc o beige pàl·lid. El poble sembla un laberint, coronat per l'antic kastro, que recorda una medina àrab. Escales, portes, patis i racons, tot net, llustrós, silenciós, tancat i barrat. L'església també, amb les seves tanques de ferro. Al final del poble, un mirador dóna a una vall on s'apleguen cases humils, a redós de camins i torrenteres. Recorda un paisatge àrab, palestí. Si mirem més enllà, veiem el mar d'edificacions de la costa de Perissa i Perivolos. Però no hi mirem. Ens quedem en el silenci d'Emporeio. Dinem una moussaka i un vas de vi en una terrasseta airejada. Ens serveix un grec somrient, petit i barbut. Sentim la dona trafiquejar a la cuina. És la millor moussaka que hem menjat aquests dies, i li diem. Vivim una sensació propera a la felicitat i a la despreocupació. Mentrestant, però, sentim com una dona francesa tus, cada vegada més. S'escanya. És una escena tràgica. El seu home l'agafa per la cintura, prem amb força per reanimar-la, sense resultat. No podem fer-hi res. Per un moment creiem que es mor, però finalment reacciona i aconsegueix expulsar una oliva. La mort ha sobrevolat, estranyament, aquest paradís. No ens en sabem avenir. El grec ens mira seriós, alleujat. Volem ignorar la mort, com a defensa, però és sempre pertot, inesperada, implacable i capritxosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada