8.3.24

Notes

De vegades, en allò que vivim i, per tant, escrivim, s'estableixen connexions inesperades. Escrivíem fa uns dies sobre els ocells del matí i, encara fa menys dies, sobre la cançó de Dutronc que parla del matí parisenc. En aquesta cançó, un dels elements essencials és la flauta travessera, que dóna rèplica a les estrofes cantades. Doncs bé, sembla que aquesta flauta ve a simbolitzar precisament el cant dels ocells matinals que llavors, i possiblement encara ara, podien sentir-se de bon matí a París.
I encara més, l'altra dia m'escriu l'R., feliç de viure on viu, i em diu que aquell matí ha sentit el primer rossinyol de la temporada. Jo, francament, havia arribat a pensar que els meus ocells matinals fossin també rossinyols, sobretot pel seu cant quasi nocturn, però em semblaven massa primerencs i, fins i tot, els hi trobava a faltar un punt de qualitat o, com dirien ara, d'excel·lència en el cant. Lamentablement, la meva ignorància en els coneixements més elementals de la natura, en allò que hauríem d'haver après dels qui ens precediren en el pas per la terra, m'impedeixen treure qualsevol conclusió mínimament fonamentada.

***
I ahir al matí, cap ocell em va rebre. En canvi, una meitat de lluna, tallada mil·límetricament en vertical, flotava sobre el cel del matí.

***
I aquests dies, que ja van allargant-se des de l'alba fins al crepúscul, em regalen també de matí, mentre condueixo cap a la ciutat, unes sortides de sol exuberants, vestides amb els colors més estridents que pugueu imaginar: des dels taronges més atrevits, fins als morats més profunds. Són com els cants de sirena que volien confondre els mariners, però en aquest cas, semblen voler arrossegar els conductors a una mort segura per accident, fent-nos desviar la mirada del gris monòton de la carretera cap a la gamma infinita de colors que el cel, ja sigui sobre la Garriga o sobre la serra de Marina, és capaç d'exhibir.

***
- Aquest conill, quan està en zel, té un comportant estrany i imprevisible- dic.
- Sí, com els humans- em contesten.

***
Encarrego un llibre sobre el Paris de Modiano (Paris dans le pas de Patrick Modiano, de Gilles Schlesser). Quan me'l porta, el llibreter, que és parisenc i descobreix el llibre en aquell mateix moment, em diu que se sent feliç de trobar-hi la ciutat perduda de la seva infantesa. El deixo fullejant el llibre, que conté múltiples fotografies, mentre jo en miro d'altres i em fa feliç, també a mi, aquest moment de reencontre d'una persona amb el seu món passat.

***
Aquest reencontre amb el passat, la seva cerca gairebé obsessiva, és segurament el gran tema de la literatura de Modiano. En la introducció del llibre, Schlesser cita una resposta de Modiano en una entrevista, que parla d'això: Le Paris où j'ai vécu et que j'arpente dans mes livres n'existe plus. Je n'écris que pour le retrouver. Ce n'est pas de la nostalgie, ja ne régrette pas du tout ce qui était avant. C'est simplement que j'ai fait de Paris ma ville intérieure, une cité onirique, intemporelle où les epoques se superposent et où s'incarne ce que Nietzsche appellait l'éternel retour. Il m'est très difficile maintenant de la quitter. Ce c'est qui me donne souvent l'impression, que je n'aime pas, de me répéter, de tourner en rond.

***
De vegades em declaro pascalià, però després m'adono de la pròpia contradicció. Sóc el primer que visc en una inquietud eterna.

***
Sobre aquest fet: quan veig les carreteres més plenes de cotxes que mai, com la vida de les persones es desenvolupa com una mena de formiguer accelerat vist a càmera ràpida, m'adono del fet que res, ni els missatges més apocalíptics destinats a la contenció epidèmica o climàtica, poden contrarrestar la nostra inquietud, aquesta febre genètica i invencible, sovint absurda, pel moviment i l'activitat.

***
Dit això, la llibertat de moviment és una de les llibertats més bàsiques i essencials. Cap causa, per noble que sigui, justifica un tall de carreteres.

***
He decidit que quan parli de persones de la meva edat deixaré de dir un noi o una noia per passar a dir un senyor o una senyora. No només per precisió del llenguatge sinó també per un cert sentit del ridícul.

***
Miguel d'Ors, preguntat en una entrevista sobre la inspiració, respon: Es una especie de petición insistente que nos hace algo que quiere ser escrito por nosotros. Viene sola. Y viene cuando le da la gana, así que no vale la pena llamarla.
Modestament, penso que és exacte.