Apunt francès: sobre arbres autèntics i falsos

Article publicat a El 9 Nou l'11 de setembre de 2006

Gordes és un bellíssim poble provençal. Potser el poble més bonic que mai hagi vist. Les cases s’amunteguen en els vessants d’un turó coronat per l’església i un sobri castell. Totes elles són d’una pedra de tons clars, amb finestrals de fusta marrons, blancs, verds o blaus. Els murs i les tanques són de pedra seca. Els xiprers i heures dels jardins donen un toc de verd al conjunt. No hi ha res que hi desentoni. Amb la llum de l’horabaixa tot el vilatge adquireix una tonalitat daurada. El paisatge que envolta el poble és també extraordinari, amb una plana dominada per les vinyes i esquitxada d’alguns camps de lavanda. Ben al fons, regnen les muntanyes del Luberon sembrades d’altres pobles igualment idíl·lics: Menerbes, Oppède-le-vieux, Bonnieux,...
Gordes fou un centre d’adob de pells durant l’època napoleònica, va acollir també artistes com Chagall i, segons m’informen, durant els últims anys ha estat discret lloc d’escapada de la gauche caviar parisenca, menys donada a fer-se veure que la nostra cada cop més tronada gauche divine.
Doncs bé, per necessitats de la vida moderna i de les noves comunicacions, Gordes ha hagut de dotar-se d’una antena de telefonia mòbil. Durant uns mesos, i de forma provisional, la van situar als afores del poble. Però la solució definitiva és per treure’s el barret. En un petit solar poblat d’arbres a l’entrada del poble s’ha construït un fals arbre metàl·lic, amb el seu corresponent tronc i les seves branques, que no és més que una antena de telefonia mòbil. L’arbre-antena fa la seva funció, potser emet radiacions nocives com la resta d’antenes de telefonia (això encara ningú ho ha aclarit) però passa desapercebut enmig dels arbres i no afecta el paisatge. Una solució refinada, francesa, Richeuliana.
I ja que parlem d’aquest arbre fals, no puc deixar de fer referència a uns altres arbres, autèntics en aquest cas però també molt francesos: els plataners. Una característica comú a molts pobles del país veí és l’existència de carreteres, avingudes o carrers vorejats de plataners vells i robustos. A l’hivern, aquests arbres mostren els seus nobles i antics esquelets, mentre que a l’estiu ens obsequien amb la seva ombra benèfica i generosa. França ha conservat aquests plataners com un tresor i els ha convertit gairebé en un fet diferencial. Aquí, per contra, tenim una tendència salvatge a arrencar-los. Les excuses són diverses: que si són perillosos per la conducció (doncs no correm tant que arribarem igual), que si no permeten ampliar les carreteres (doncs deixem-les com estan), que si s’han de fer voreres noves (i no estan bé les que tenim?), etc. Així doncs, s’imposa la rajola i l’asfalt i els pocs plataners que tenim es substitueixen per fanals generalment lletjos o, en el millor dels casos, per arbres raquítics que trigaran anys i panys a tornar a fer ombra. I el resultat el patim a curt i a llarg termini. A la llarga, i quan ja no tindrem temps de tornar enrera, ens adonarem de la uniformització, pèrdua de personalitat i lletjor que estem creant. I a curt termini, cada estiu, tots patim les conseqüències d’haver de caminar per terrenys on domina el ciment en lloc de gaudir de la frescor d’aquests plàtans tan francesos.

Impressionisme al Montseny

Article publicat a El 9 Nou el 17 de juliol de 2006

Quan sentim parlar de l’impressionisme, instintivament ens venen el cap imatges de les ballarines de Degas, els nenúfars de Monet o els retrats de Renoir. I, si ens centrem en els paisatges impressionistes, veiem de seguida vistes urbanes de París, pescadors i barques al Sena, estacions de tren emboirades, platges normandes o camps i arbredes del nord de França. I pensem ràpidament en Monet, Sisley, Pissarro, els grans mestres del paisatge impressionista. No hi ha dubte que aquest moviment pictòric està del tot lligat a uns determinats escenaris, genuïnament francesos. No obstant això, alguns paisatges molt més propers han estat també objecte de pintures impressionistes.
Marià (o Marian) Pidelaserra (Barcelona, 1877-1946) està considerat l’exponent més clar de pintor impressionista català, almenys durant una etapa de la seva trajectòria artística. Malgrat que la seva obra inicial s’alinea en l’academicisme, el seu desplaçament a París l’any 1899 va capgirar la seva manera de pintar i ràpidament va adoptar els postulats de l’impressionisme. Tot i que pintats molts anys després, els seus paisatges parisencs estan en línia amb els de Monet, Sisley, Pissarro o Caillebotte. Retornat a Barcelona, l’any 1902 exposa a la Sala Parés un conjunt d’aquests paisatges parisencs, que constitueixen la primera mostra purament impressionista de l’art català.
Profundament decebut pel poc èxit comercial assolit, l’any 1903 Marià Pidelaserra decideix passar una temporada al Montseny, concretament al santuari de Sant Segimon, on practica el puntillisme, una de les variants evolucionades de l’impressionisme. Entre la sèrie de pintures del Montseny, moltes de les quals es troben en col·leccions particulars, destaca un quadre d’un faig -que va entusiasmar el peculiar filòsof Francesc Pujols i que entronca amb la pintura de Vincent Van Gogh-, una vista de Sant Segimon i el quadre Muntanyes des del Montseny. Dia serè al matí, exposat al MNAC i que il·lustra aquest article.
En el llibre de Carles Albesa El Montseny com a pretext es detalla aquesta estada a Sant Segimon, que va marcar la futura trajectòria professional i personal de Pidelaserra:
“Profundament aclaparat, féu, però, un darrer intent per sobreposar-se i es va instal·lar al santuari de Sant Segimon, on en el transcurs de dos mesos va captar el paisatge del Montseny mitjançant una tècnica puntillista molt personal, que representava amb ingènua aparença de detall la vegetació de la muntanya. Aquestes pintures, les exposà aquell mateix any a l’Ateneu Barcelonès i, malgrat els elogis de Francesc Pujols, que en una conferència va parlar de les muntanyes del Montseny tancades al Saló de l’Ateneu, no va vendre cap quadre.”
Aquest nou fracàs de públic va portar Pidelaserra a abandonar temporalment la pintura i a centrar-se en el negoci familiar.
El Montseny té, doncs, un paper –tardà i indubtablement molt petit, però paper a la fi- en el moviment impressionista. No es pot atribuir ni de lluny un rol central com el de Cotlliure en l’origen del fauvisme o el de Ceret en el cubisme, però sí que va ser protagonista d’una obra trencadora i incompresa en el seu temps, que va donar lloc a una important crisi d’un gran pintor català. Al costat dels esmentats pobles de la Catalunya nord i d’altres com Horta de Sant Joan o Gósol, de gran influència en l’obra de Picasso, situem també, amb humilitat, el Sant Segimon de Pidelaserra i no podem deixar de sentir una mica d’enveja envers el pintor per haver passat uns mesos en un lloc privilegiat del Montseny, pintant amb absoluta llibertat i gaudint d’uns paisatges extraordinaris.

Rusiñol + Pla = 100

Article publicat a El 9 Nou el 30 de juny de 2006

L’any 1994 vaig iniciar les meves col·laboracions a El 9 Nou amb un article sobre els lligams de Santiago Rusiñol i Ramon Casas amb la comarca d’Osona. Tres anys després, vaig publicar l’article De Palafrugell a Itàlia, passant per Vic, en el qual intentava aprofundir en el sentiment de Josep Pla cap a la ciutat de Vic, a través d’un text en què comparava la capital d’Osona amb la ciutat italiana de Recanati, cuna del poeta Leopardi. I l’any passat vaig defensar en aquestes mateixes pàgines el paper de la plaça de Vic com a plaça major de Catalunya, d’acord amb una afirmació del mateix Pla.
Josep Pla i Santiago Rusiñol són, doncs, dos referents culturals ineludibles per a mi, a banda de figures primordials de la cultura catalana moderna.
Doncs bé, l’atzar ha volgut que aquest any es compleixin vint-i-cinc anys de la mort de Josep Pla i setanta-cinc anys de la mort de Rusiñol. Mirant-ho fredament, això de celebrar els aniversaris de les morts no deixa de ser una mica morbós però el cert és que ens hi hem anat acostumant i així ens trobem aquest 2006 recordant novament amb publicacions, taules rodones i actes diversos Pla i Rusiñol. I com que, a diferència d’Enrique Vila-Matas, sembla que a tots plegats ens agraden tant els números rodons, no m’he pogut estar de fer una suma que no porta enlloc però que m’ha donat un títol d’article extravagant amb un número encara més rodó. I el cert és que no em desagrada aquest resultat de la suma, perquè cent és potser el número que més s’associa a la idea de tot, de conjunt, d’obra completa. I no hi ha dubte que a través de l’obra de Pla i Rusiñol podem tenir una idea bastant completa del que ha estat i és el nostre país, o com a mínim una part del país, que esperem que no acabi desapareixent.
Malgrat el salt generacional que els separava, les respectives obres i trajectòries vitals han tingut alguns paral·lelismes i, fins i tot, s’han creuat en determinats punts. Ambdós procedien de família burgesa: d’origen industrial, l’una i agrari, l’altra. Ambdós gaudien d’un caràcter vital, que ha estat font d’un nombre inacabable d’anècdotes. Ambdós van saber arribar al gran públic amb una obra de qualitat indiscutible. Ambdós han deixat una obra prolífica, fruit d’un intens treball, malgrat la seva fama de bohemis. I ambdós van sentir l’atracció de París, on van viure la bohèmia finisecular i la vida artística de Montmarte en el cas de Rusiñol, i el món literari i periodístic d’entreguerres, en el cas de Pla. Aquest pas per París, com a referent ineludible per a la formació vital i cultural, és un dels aspectes d’una determinada Catalunya que, com dèiem abans, ells ens van dibuixar i que ara ja ha desaparegut.
L’any 1931, quan la mort va sorpendre Santiago Rusiñol, tots dos es trobaven al centre d’Espanya: Rusiñol pintant els jardins d’Aranjuez i Pla escrivint cròniques sobre l’adveniment de la II República a Madrid. Pla visitava periòdicament Rusiñol, que tot i el seu estat de salut seguia conservant el sentit de l’humor. Com a gran memorialista del país que fou, Josep Pla no voler deixar d’escriure sobre una figura polièdrica i fascinant com la de Rusiñol i, l’any 1942, va publicar, lògicament en castellà, Santiago Rusiñol y su tiempo.
També Pla i Rusiñol van tenir lligams amb Osona. La família de Rusiñol era de Manlleu, on tenien la fàbrica tèxtil que finançava la seva dolça bohèmia. La figura del burgès senyor Esteve té, doncs, uns certs origens manlleuencs i en aquesta vila situa Rusiñol la seva obra Els savis de Vilatrista. Quan Rusiñol, acompanyat de Ramon Casas, va fer un viatge en bicicleta, que va donar lloc a una crònica, el recorregut escollit va ser de Vic a Barcelona. Enguany, a Manlleu, es celebra amb actes i exposicions l’any Rusiñol.
També Josep Pla centra en Osona una petita part de la seva extensa obra. Un senyor de Barcelona és un llibre centrat en els records del manlleuenc Rafael Puget i alguns dels seu llibres de viatges de vol gallinaci passen per la nostra comarca. És en un d’ells, De l’Empordanet a Andorra, que es tracen els paral·lelismes entre Vic i la Itàlia que tant estimava.
Sense caure en xovinismes comarcals podem dir, doncs, que dues figures amb una clara vocació de fer crònica d’un país, als quals recordem aquest any, no obvien una comarca com Osona que ha estat, és i ha de seguir sent un referent per Catalunya.

El model de la Toscana i el model del totxo

Article publicat a El 9 Nou el 29 de juny de 2006

He tingut la sort de passar uns dies de primavera a la Val d’Orcia, a la regió italiana de la Toscana. Allí he pogut gaudir de l‘extraordinari patrimoni artístic d’aquell país, dels seus meravellosos paisatges i, el que és més important, del seu envejable estil de vida.
Com és ben sabut, la Toscana és coneguda mundialment per la seva riquesa artística, amb la seva capital, Florència, al capdavant, i amb moltes altres viles i ciutats del valor i l’encant de Siena, Arezzo, Lucca, Pienza, Montepulciano o San Gimignano. Però la Toscana ha esdevingut també un referent indiscutible per la seva qualitat de vida; un concepte molt ampli en el qual hi intervenen factors com ara la bellesa paisatgística, l’elevat nivell de conservació d’aquests paisatges, la qualitat dels seus productes, la cuina, el bon clima i una certa manera d’entendre la vida. A donar aquesta imatge idíl·lica de la Toscana hi han contribuït també en gran mesura una sèrie d’il·lustres visitants anglosaxons que, des dels Henry James o E. M. Forster en el segle XIX, fins a la més recent bestsellerista americana Frances Mayes, autora de l’exitós Sota el sol de la Toscana, han contribuït a publicitar aquesta regió.
El cert és que tot i aquesta idealització un xic naïf pròpia dels ianquis, l’ascensió de la Toscana al cim mundial del refinament i la bona vida té realment una justificació. Evidentment, la Toscana és una regió prou gran que no deixa de tenir zones urbanes, àrees industrialitzades i paratges alterats que no s’escapen de la contaminació ni dels ritmes de vida actuals. Però, en general, ha sabut conservar la seva bellesa paisatgística (qui no té en ment la típica imatge de camps verds amb camins vorejats de xiprers?), les formes de vida pròpies, les construccions autòctones i l’economia agrària tradicional, amb una aposta clara pels productes de qualitat. A més, darrerament han sorgit a Itàlia els moviments anomenats Slow food i Slow cities (Menjar lent i Ciutats lentes) que tenen com a objectiu preservar aquests valors: des de l’alimentació tradicional fins a una forma de vida que busca el repòs, la tranquil·litat, la qualitat de vida.
Tot això ha servit en safata a la Toscana el fet de convertir-se en la meca mundial del turisme de qualitat. Un turisme que, si exceptuem la seva massificada capital, s’hostatja bàsicament en cases de pagès, petits hotels rurals o palauets restaurats i que gaudeix de la bellesa, l’art, la cuina i la privilegiada forma de vida de la regió.Aquest és el model de la Toscana i, modestament, crec que hauria de ser un model a seguir. Però tot i que Catalunya comparteix molts dels valors d’aquesta regió italiana i que hi ha alguns corrents que sintonitzen amb aquesta línia, a casa nostra continua imposant-se un altre model de desenvolupament: el model del totxo, l’asfalt, la velocitat i el soroll. Mentre l’agricultura i també la indústria perden pistonada, la nostra economia sembla dependre cada vegada més de la construcció i el turisme; una construcció desmesurada i un turisme situat a les antípodes del que descrivia anteriorment. Malauradament, a casa nostra l’asfalt i el formigó proliferen arreu, van morint els paisatges i la nostra tranquil·litat es veu alterada constantment pel soroll de cotxes, celebracions incíviques o discoteques que superen els límits de la legalitat. Les nostres ciutats i pobles són cada cop menys slow i més sorollosos i accelerats. A més, les administracions semblen voler sumar-se a aquest desgavell amb projectes com el del quart cinturó, la nova autovia Sant Feliu de Codines-Centelles, o l’anunciada creació de grans nuclis de població a Osona sud. Esperem que tots aquests projectes es quedin només en projectes i que el nostre model de país viri del negre de l’asfalt al verd dels camps de la Toscana.

Les becades del Collsacabra

Article publicat a El 9 Nou el 3 de març de 2006

El meu nebot caçador em va recomanar fa temps la lectura del llibre Becadas en Corriol de Rafael Puget. D’entrada, el fet que l’autor fos fill d’un altre Rafael Puget, l’il·lustre senyor de Barcelona de Josep Pla, ja jugava a favor seu. Un senyor de Barcelona és un dels llibres que més bones estones m’ha fet passar i amb els que més he après sobre la història més propera del nostre país i la nostra comarca. És una autèntica llàstima que no es llegeixi més.
D’altra banda, l’autor del llibre sobre la caça de becades a la finca familiar de Corriol, al Collsacabra, era també nebot de Jacint Puget, un altre personatge interessant, que va deixar la indústria tèxtil familiar per instal·lar una estancia, anomenada La Catalana, a la Patagònia i dedicar-se a la cria d’ovelles. Jacint Puget va ser també biografiat per Pla a Un senyor de Terra del Foc i, més recentment, per Xavier Moret a El català de la Terra del Foc. No fa gaire, Miquel Calçada, en el programa de TV3 Afers exteriors va anar també a la recerca de La Catalana, casa que finalment va trobar, enmig d’extensions inhòspites, abandonada.
Però deixem la llunyana Argentina i centrem-nos en el Collsacabra, el senyor Puget i les seves becades. Seguint els consells del meu nebot, he llegit el llibre sobre aquests ocells tan preuats, tot i que hi havia també alguns elements que m’hi predisposaven en contra. El primer: l’obsessió de Rafael Puget per la caça, que el feia abatre al cap de l’any una gran quantitat de becades. He de dir que no m’han agradat mai aquests excessos. No sóc un detractor de la caça escudat en postulats ecologistes. Al contrari, penso que la caça és una activitat tradicional que, si es practica com a tal, pot afavorir l’equilibri natural. Però no crec en la caça com esport o competició. Penso que el caçador no ha de ser un depredador: ha de passejar-se, aturar-se a esmorzar, saber viure la natura, caçar poc, amb tranquil·litat i normalitat, i menjar-se allò que caça. No m’agraden les matances ni estèticament ni ecològicament. I quan dic això, tot i que el cas de què parlem és absolutament oposat, em venen sempre el cap les repulsives imatges de les monterías de señoritos amb grans esteses d’animals morts.
Un altre punt en contra: la moda de la becada. He vist a les cartes d’alguns restaurants plats de becada a preus exorbitants. Segurament són preus ajustats a l’oferta i la demanda, no ho discuteixo. Però sembla que davant la generalització del consum de marisc i d’altres delicatessen i de la cria en granja d’altres espècies cinegètiques, la becada ha esdevingut l’últim reducte de l’esnobisme. No ho critico, només ho constato. Fins i tot un grup de cuiners d’èlit del nostre país han editat, amb gran luxe, un llibre sobre la becada. Sembla que estem, doncs, davant d’un nou mite per a minories selectes.
Malgrat tot, he llegit Becadas en Corriol, un llibre també rar, exclusiu i difícil de trobar. I he de dir que en certs passatges m’ha arribat a captivar la mística, la veritable mística, d’un ocell del que tant m’havien parlat. De la mà d’aquest Puget que desconeixia i dels personatges que l’acompanyen (Casals de Tavertet, Ramon de Vilademunt,...) m’he passejat amb joia per les muntanyes del Collsacabra, com tantes vegades havia fet abans amb un altre gran caçador, el mestre Miguel Delibes, per les terres de Castella.