La plaça Letamendi

Ahir vaig anar a dinar a la plaça Letamendi. És una plaça curiosa, esqueixada per la meitat pel carrer Aragó i habitada per unes palmeres esquàlides. De molt petit, quan vivia a Barcelona, anava a jugar al minúscul parc que hi ha en un dels triangles enjardinats que conformen la plaça. En tinc un record molt vague però sé que la meva mare em comprava sempre una sorpresa en una papereria que allí hi havia. D’aquestes capses sorpresa en sortien ninotets de plàstic, cotxes... Vaja, que eren un precursor dels actuals ous Kinder però sense la xocolata. Sovint, els regals eren uns nens de plàstic sense cap gràcia que, no sé per què, el meu germà batejava amb el nom de Buda. Jo devia tenir llavors uns tres anys.
La plaça Letamendi ha estat sempre denostada. Potser pel tall infernal que li infligeix el carrer Aragó i que trenca d’arrel la seva naturalesa d’àgora. O, tal vegada, perquè l’edifici més important que acull és la seu d’Hisenda. A mi, però, em resulta simpàtica i agradable (la plaça Letamendi, no l’administració d’Hisenda). Per peculiar, curiosa i segurament per nostàlgia d’infantesa.
En general, tot el barri que l’envolta té una personalitat especial, sobretot la part sud, que es diferencia dels carrers septentrionals, més convencionals i burgesos. Ara, el tros d’Enric Granados que va des de la plaça fins al carrer de la Diputació, morint a la paret del jardí de la Universitat s’ha renovat notablement. Tot i ser una àrea una mica bobo, amb galeries d’art i començos trendy, no ha perdut la seva personalitat. Continua sent una zona una mica isolada, al marge de la ciutat, fins i tot desconeguda.
Durant uns anys passava sovint per allí, sobretot pel carrer de la Diputació, on freqüentava les casetes de llibres vells que hi havia. Quan era fosc, la zona feia mitja por. Lamentablement, algunes d’aquestes parades havien deixat de dedicar-se al noble ofici del mercadeig de llibres vells per oferir, fonamentalment, revistes pornogràfiques de segona mà. En certes parts del carrer l’atmosfera era força sòrdida, amb individus dubtosos, passos que ressonaven més del compte, ombres llargues que es projectaven a la tàpia de la universitat i olors de pixats. Ara l’àrea s’ha higienitzat notablement però les casetes que venien llibres han passat, malauradament, a la història. No sé si en queda cap. Crec que a la llarga també aniran desapareixent o traslladant-se les llibreries de vell o de llibres d’ocasió que hi ha a tocar, a la part baixa del carrer Aribau. I serà una llàstima. Contribueixen a enriquir aquest inici del carrer Aribau, que té un aire popular i una mica valencià que l’apropa més al veí barri de Sant Antoni que no pas a les àrees més nobles i circumspectes de l’Eixample.
Crec que les llibreries del carrer Aribau tenen el seu origen en la proximitat de la vella universitat, una institució que, com explica Josep Pla, atreia també cafès i pisos de senyoretes de reputació més que discutible. Segons Pla, eren els estudiants de Lleida els qui més freqüentaven aquestes darrers establiments. No sé si aquesta afirmació està sostinguda en estudis de camp sòlids, però en tot cas resulta divertida. Val molt la pena llegir els textos de Pla, de El quadern gris o de Barcelona, una discussió entranyable, que ens fan viure la ciutat d’aquella època. Barcelona ha canviat enormement però en certs racons resten encara reminiscències de la ciutat dibuixada en aquelles pàgines. Buscar-les resulta un gran plaer.