Al carrer d'Aiguafreda

Article publicat avui a El Punt:

Al carrer d'Aiguafreda
Àlex Figueras

Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen! Tots hem sentit aquesta dita en alguna de les seves múltiples variants. Sembla ser que el seu origen està en les queixes de les bugaderes que, des del segle XVIII fins entrat el XX, treballaven rentant la roba de les famílies benestants de Barcelona, un ofici que estava especialment arrelat entre les dones d'Horta. L'abundància d'aigua a la zona és l'explicació del desenvolupament que va arribar a tenir aquesta indústria. Devia ser especialment bonic veure com onejaven els llençols quan es posaven a assecar les bugades, com un mar encegador de banderes blanques lluint al sol.
Avui en dia queden vestigis d'aquest món desaparegut a l'excepcional carrer d'Aiguafreda. I dic excepcional perquè sembla gairebé un miracle que aquest carreró de casetes amb hort, safareig i pou hagi sobreviscut a l'afany renovador –eufemisme de destructor– que ha estat norma en diferents dècades de la nostra història recent.
El carrer d'Aiguafreda, a banda de tenir un nom preciós –el del meu poble–, és un dels més bonics de Barcelona. Té més aspecte de passatge que de carrer pròpiament, amb el seu terra de rajoles argiloses, irregulars i gastades pel pas del temps. Sona a tòpic però, en passejar-s'hi, hom se sent fora de Barcelona. No només per l'aire rural de l'indret, sinó també per l'atmosfera, més granadina o lisboeta que no pas barcelonina.
Un gat que s'esmuny per una porta, uns nens que juguen en un hort reconvertit en jardí, el vermell intens d'unes buguenvíl·lees, la fortor que surt de la cuina d'una iaia o la curiosa conversa d'una noia, que dicta pel mòbil el missatge d'una corona mortuòria, són alguns esqueixos que recullo durant un breu passeig pel carrer d'Aiguafreda. Són esbossos d'unes vides que se'm dibuixen idíl·liques i amb un punt d'extemporània i envejable marginalitat. La meva pròpia presència se'm fa incòmoda, pel que té d'invasiu. I no parlem de les fotografies que prenc, en el pitjor sentit del verb, amb un cert remordiment, com si fos un viatger en destí exòtic. En marxar, em sento alleujat de deixar en la seva pau horaciana el carrer d'Aiguafreda amb els seus horts, safareigs, pous i algun llimoner, talment un oasi asterixià enmig del cafarnaüm urbà.