Imatge matinal

Aquest matí, sortint del nus de la Trinitat i enfilant l’inici de la ronda de Dalt amb el cotxe, m’ha sorprès una imatge d’una bellesa inesperada. Un bon fotògraf n’hauria tret profit. Sobre el pont de la Meridiana sobresortien els blocs de pisos humils, clònics i prematurament envellits de la Trinitat Nova. Al darrere, les muntanyes verdgrisoses, color de gat malalt, sembrades de torres d’electricitat, que són l’última i agònica expressió de la serra de Collserola, un indret inquietant que sempre he imaginat com a territori d’històries esgarrifoses. I coronant la postal, com a protagonista involuntària però satisfeta, una lluna impecable, elegant i serena. Una lluna gran però no excessiva, distant però irresistible. Com Kristin Scott Thomas.