L’altre dia vaig tenir l’oportunitat d’anar caminant pel passeig de Colom, des del pla de Palau fins les Drassanes. Dibuixa, aquesta façana marítima, una Barcelona peculiar. Una Barcelona una mica colonial i portuguesa, un punt decadent i potser anacrònica. Ajuden a configurar aquest caràcter edificis mastodòntics i, m’atreviria a dir, fantasmagòrics i una mica polsosos, com Capitania General o Correus. D’altres, de planta noble però envellits, foren més propis d’una metròpoli amb imperi perdut –per això el meu qualificatiu de portuguès- que d’una ciutat burgesa i habitualment poc donada a l'ostentació. Fan pensar, algunes d’aquestes construccions, en la plaça del Comerç de Lisboa, canviant les aigües de l’estuari del Tajo per les d’un port Mediterrani. I semblen més territori de virreis, governadors, naviliers o militars que no pas de comerciants o menestrals, com els que habitaven el proper barri de la Ribera. Fins i tot els personatges a qui es dediquen algunes places i monuments resulten, si més no, curiosos: Antonio López, marquès de Comillas, o el Duc de Medinaceli.
Recórrer aquesta Barcelona -on diuen que va viure Cervantes- després d’un matí especialment intens, sota un sol suau de febrer i amb la ment mig perduda resultà agradable. Només faltava parar el mòbil. O llençar-lo al mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada