De la lectura d’una de les trilogies més remarcables de Baroja, La lucha por la vida, m’ha quedat sobre tot el record de determinats ambients del Madrid més sòrdid i miserable de principis del segle XX. I possiblement aquells depriments figones que descriu Baroja siguin difícilment superables quant a tristor. Per això, reconec que el títol d’aquest escrit és excessiu i hiperbòlic, però és el primer que vaig pensar en trobar-me –i observar- aquest bar.
Sorprèn trobar-se amb aquest establiment a la part alta de Barcelona. No és un bar antic, ni tan sols vell –una d’aquelles estimables bodegues que encara resten a la ciutat, lluitant contra l'uniformisme imparable-. No. Deu tenir unes quantes dècades -quatre o cinc- i, situat en un edifici de la mateixa època, ha envellit malament. Té uns finestrals grossos, que donen a un carrer de vianants, però sorprenentment la llum no hi vol entrar. No s’hi atreveix, diria jo, i l’interior, mal il•luminat, resta fosc. D’una foscor més grogosa que negra, color de crema catalana. Com si el fum del tabac d’abans de la prohibició –i també de l’època dels Rex i Lark- hi hagués quedat tancat. En una de les finestres, que mai deuen obrir-se, hi ha un rètol –Restaurant- fet amb lletres adhesives d’una tristor tan evident que genera compassió.
El local és gran, ampli, amb taules grosses de fòrmica. Els cambrers vesteixen camises blanques -translúcides- de tergal i pantalons negres que freguen les noces d’argent. En passar per la porta surt una bafarada d’aquell olor de menjar tan propi d’aquest tipus de locals. És curiós que cap cuina particular sigui capaç de reproduir-lo. L’amo, amb un drap a la mà, eixuga vasos a la barra, metre un parroquià assegut en un tamboret es beu un conyac –possiblement Fundador o Veterano- en una copa que marca el límit amb una ratlla vermella. Una cortina que ha passat del blanc al gris separa el bar del menjador. Allí, els escassos comensals, separats els uns dels altres, mengen en silenci mentre dubten entre mirar l’infinit o les olioses vinagreres de plàstic situades, indefectiblement, al mig de cada taula. Quan s’aixequen, l’escai de les cadires, se’ls queda uns instants adherit als pantalons i a la camisa. Jo crec que quan surten d’allí se’n van a casa, obren el gas del forn i hi fiquen el cap a dins per suïcidar-se també de la manera més trista. Sense ni tan sols lluitar per la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada