Hi ha qui és molt partidari dels retirs en entorns rurals i allunyats. Jo també. Sempre i quan ningú t'emprenyi, esclar. Si has de seguir connectat a les servituds del món, quasi val més submergir-se de ple en la ruleta de la vida. Penso tot això, mentre camino, aquesta tarda de dimarts pels carrers de la ciutat. La fosca de febrer ja s'ha imposat a una molt incipient primavera i la ciutat nocturna bull. Bull com poques vegades he vist bullir Barcelona. Són coses del congrés de telefonia. Passo per davant d'una botiga de cosmètics i una noia intenta atreure'm cap a l'interior:
- Do you speak English?- em pregunta.
Fa poc, en el bar d'un magnífic hotel, s'ha acostat la cambrera i ens ha demanat:
- Is everything ok?
Estrangers a la pròpia ciutat, així són les coses. Però avui estic de bon humor: el ritme de la ciutat m'hi posa. Passo per davant de bars i restaurants i els veig plens de gent. Gent que gasta, que riu, que viu. Barcelona em recorda el Londres de les nits de dissabte. L'Eixample fa de Soho. No estic ben segur del preu que paguem per aquesta vida importada i impostada. Però gairebé m'és igual. Com escrivia Pessoa, avui estic lúcid com si anés cap a la mort. Però no desitjo anar cap a la mort, sinó ser partícip d'aquesta vida que emergeix arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada