Passeig matinal

Surto de l'estació de tren i, deixant enrere l'Arc del Triomf, camino passeig Lluís Companys avall amb la certesa que aquesta breu caminada matinal resultarà el més valuós del dia; que en la difícil jornada que comença seran aquests instants l'únic oasi de tranquil·litat. I així decideixo extremar l'atenció per aprofitar cada detall, assaborir-lo en el moment ipoder re viure'l també després escrivint aquesta anotació. I en aquest estat d'alerta prenc nota de la visió llunyana dels arbres del parc de la Ciutadella, que la lleu claror de l'alba encara no ha vestit de color. I de la visió, també en blanc i negre i a contrallum, del Castell dels Tres Dragons, coronat per les seves excelses punxes modernistes, de vidre i ferro. El sol, molt baix encara, s'endevina en un Llevant llunyà. Més a prop, els fanals decimonònics i guarnits del passeig, fan companyia a les palmeres, que donen un aire mig colonial mig valencià a l'indret. A mà esquerra, unes bastides amaguen el vell Palau de Justícia, borbònic i extemporani mentre a mà dreta l'horrible edifici dels jutjats resta desert i tancat. Observo especialment aquesta baluerna dels anys cinquanta -abandonada, amb les portes tapiades i algunes finestres trencades- que sempre m'havia semblat espantosa i ara li trobo una certa gràcia, amb la seva arquitectura soviètica i dictatorial però alhora característica i personal. I em fixo en el detall d'una mena de baix relleu que decora la part més elevada de l'edifici, una figura que no s'acaba de distingir però que ens porta a la ment l'estètica i el nom de països ja desapareguts: Txecoslovàquia, Iugoslàvia. I es curiós comprovar com fins i tot l'estètica acaba apropant a les dictadures, malgrat ser de signes contraposats.
Deixo enrera aquests edificis d'una Barcelona oblidada i, en certa manera, marginal i desconeguda, al mateix temps que aparco aquestes meditacions per emprendre'n d'altres de més prosaiques. Passades unes hores, enmig de rituals d'activitat i frenesí, la visió de l'amic P., que em saluda somrient i amb qui intercanvio tan sols un parell frases, resulta de nou un valuós i, en aquest cas inesperat, oasi en un dia que, certament, ha complert les expectatives inicials.