COU

Per mirar de comprendre l'À. miro de situar-me a la seva mateixa edat. Segueixo sense aconseguir cap resultat, però, al menys, em serveix per evocar episodis del passat.

Van portar-me -imperativament- a cursar el COU a una escola de la part alta de Barcelona. No hi coneixia ningú ni tampoc tenia especial ganes de fer amistats. De fet, només desitjava que passés aquell any com abans millor i anar a la universitat. Ansiava l'arribada dels divendres al migdia per fugir cap al poble. Tanmateix, vaig fer-hi amics. Sobretot el J., nou com jo, i l'N. Amb ells i amb altres elements vam formar ràpidament un grup estrany, però cohesionat, de nouvinguts, repetidors i no adscrits. Aquests no adscrits, l'N. bàsicament, eren els més curiosos. Perquè calia un cert caràcter i voluntat en aquell lloc per no integrar-se en un dels dos grans corrents majoritaris en què es distribuïa l'alumnat: d'una banda, els estudiosos avorrits i una mica adotzenats i, de l'altra, els pijets dolentots i malcriats, bàsicament odiosos. L'N. tenia  elements per haver pogut liderar, si hagués volgut, aquest darrer grup. Podria haver estat allò que ara en diuen, per manlleu de les sèries americanes d'adolescents, el més popular. Era alt, guapo, ben plantat, tenia moto, jugava a futbol... Però mostrava, sense expressar-ho mai explícitament, un profund menyspreu cap aquests grupets d'individus efervescents, sovint amb cognom amb pedigree, sempre simpatiquets però de lleialtat dubtosa.

Ens vam fer molt amics, amb l'N. Formàvem una parella estranya: dos individus de la mateixa envergadura, però profundament  diferents: l'un, ànima de ciutat, llançat, un punt insolent, que acabava sent sempre el centre d'atenció, l'altre mig caigut del poble, tímid, intentant passar desapercebut. Recordo que quan estàvem entre classe i classe recolzats a la paret d'un d'aquells passadissos una mica oxfordians i passava una determinada noia, l'N. em deia sempre vamos a tocarle un poco el culo a C. (nom que anava seguit d'un cognom il·lustre) i, just quan passava per davant, es posava a parlar amb ella, mentre caminava al seu costat, respectant escrupulosament la seva anatomia, tot i l'anunci previ, mentre ella reia ostensiblement, feliç de sentir-se afalagada. M'admirava aquesta capacitat, que resultava totalment aliena al meu caràcter. Una altra de les seves frases predilectes la pronunciava quan jo em canviava d'aula a l'hora d'idioma per anar a classe de francès -era l'únic alumne masculí de la minsa classe francòfona- i ell deia: ahora a À. le van a hacer un francés i reia, content de la seva ocurrència. I així anàvem passant aquell curs: ell amb uns resultats acadèmics que el feien viure sempre al límit i jo, demostrant als meus pares amb els meus, que aquell desterrament havia estat injust i innecessari. Ell, arribant a classe sempre just de temps amb la seva vespa i jo, sempre amb un marge excessiu, després d'agafar el ferrocarril de Sarrià des de l'Eixample. En aquelles estacions, la de Sarrià i sobretot la de Provença, recordo haver-hi passat estones, recolzat també a la paret, de profunda i inexplicable malenconia adolescent.

El record és molt voluble, i sorprenentment fràgil. En el meu ha quedat l'empremta de moltes tardes passades a cavall de la vespa de color taronja del meu amic N. Ell conduint i jo de paquet, sempre amunt i avall. En canvi, sóc incapaç de recordar on anàvem i què fèiem. Només recordo aquells trajectes, primer a casa seva, prop de l'escola, i després carrer Muntaner avall. Què fèiem? No sabria dir-ho. Alguna vegada venia a estudiar a casa. Altres, anàvem a veure botigues de roba. Algun cop berenàvem a casa seva: taronges i petitsuisses. Deia que enfortien la musculatura. Ara tot això em fa riure, un riure una mica amarg, però. En acabar el curs vam seguir camins diferents. Curiosament, després vam estudiar junts amb altres amics d'aquell grupet, amb qui ens seguim veient. En canvi, de l'N. pràcticament no n'he sapigut res més. 

Anotacions

Ahir, en una llibreria, em vaig topar amb un llibre escrit per Jeff Bezos. Seria, amb tota la seva ingenuïtat, un fet gairebé entendridor, si no fos en si mateix sinistre. Com trobar-te Mein Kampf en una llibreria jueva.

***

En una línia similar, llegeixo sobre la polèmica que ha generat la proposta d'una cadena de llibreries de fer-te arribar a casa, en menys de dues hores, el llibre que necessites. La reflexió general és: realment necessites un llibre en dues hores? Jo, que sóc gairebé un maníac en aquest camp, penso clarament que no. I una altra qüestió, exceptuant l'actual conjuntura que és excepcional, cal que ens ho portin tot a casa? Sortim als carrers, home!

***

Això, sumat a la meva lectura actual, m'ha fet pensar en Roma, en el cap de setmana passat a Roma fa tres anys. Va ser curt, gairebé efímer, però va deixar un pòsit. No pels edificis, l'art o la història, sinó per la vida. Aquella nit al Trastevere, passejant, prenent alguna cosa, mirant, escoltant... La ciutat bullia. O aquells dos homes tan ben vestits conversant de nit en un racó de la Via Giulia. L'aire fresc de maig...

De debò que demanareu un Glovo?

***

I mentre escric això, amb enyorança, aquest dia tan gris i fred d'hivern, amb el degoteig incessant de males notícies i l'expectativa d'uns dies de celebracions familiars gairebé culpables. Hi ha moments en què el calendari és clarament inoportú i inclement.

***

I aquest mal de cap matinal que és gairebé el complement perfecte.

***

Francesco Piccolo, Moments d'inadvertida felicitat, que m'ha recomanat l'amic P. Necessitava una lectura així. M'agrada la profunda barra de l'autor, el desvergonyiment amb què explica les seves formes d'actuar, aquest individualisme tan profundament italià. Contrasta amb l'Homes en la meva situació, que tinc a la meitat. que em fa pensar si realment tots els noruecs són com Petterson o Knausgard. Descriuen una societat que em resulta molt llunyana, estranya, gairebé distòpica.

Però tornant a Piccolo, m'agrada com explica les seves motivacions per a les coses aparentment més nímies, per què fa el que fa. I l'admiració per aconseguir, aparentment, fer sempre el que vol.

***

Estic temptat de comprar un parell de llibres escrits per autors joves. El d'Ana Iris Simón, per exemple. Pel que llegit sobre el llibre i les entrevistes a l'autora, sé que coincidiré força amb ella, amb les seves apreciacions. Però des de la distància generacional em fa una certa mandra -un egoïsme piccolià- entrar en els problemes i la cosmovisió d'una generació que no és la meva i d'una societat que sí que és la meva però que començo ja a no sentir com a tal. Faig l'estruç?

***

El mateix em passa amb aquest documental El dilema de las redes. Sé que serà interessant, que em reforçarà en algunes de les idees que ja tinc sobre les xarxes socials i m'obrirà els ulls, i les defenses, sobre moltes qüestions que cal conèixer. Però hi ha moments en què penso que prefereixo no saber-ho.

Notes

Començar el matí i trobar-te un tertulià a la ràdio -la culpa és meva per escoltar determinats programes- repetint categòricament este año no se pueden celebrar las Navidades, i que de sobte et vinguin unes ganes enormes, fins aleshores ocultes, de celebrar Nadal. Escrivia fa uns dies Josep Martí que quan l'estat es fica al menjador de casa és molt difícil fer-lo fora, el que ja és intolerable és que s'hi fiquin els tertulians que no saben res. Per cunyadisme, molt millor el familiar i genuí, el de Nadal de tota la vida.

***

 Dies en què t'adones que va encadenant decisions errònies, sense remei.

***

He somiat que Keidi Bare, centrecampista albanès de l'Espanyol, esdevenia súbitament un crack mundial. El veies jugar i semblava Luka Modric. Un somni completament infantil, però molt real; quan m'he despertat i m'he adonat que no era cert, he tingut un gran desengany.

***

Dinant amb l'À. arreglem el món. Bé, més aviat ens lamentem del món -o de determinades evolucions del món- sense trobar-hi solucions. Jo li dic que sóc optimista, que les noves generacions s'adonaran algun dia que la hiperconnectivitat, la sobreinformació i la superficialitat a que ens aboquen les xarxes socials no porten enlloc. No sé d'on neix aquest optimisme, però crec que la humanitat, en determinats moments, té girs inesperats. L'abolició de l'esclavatge, per exemple.

***

En altres moments, però, caic en el pessimisme. L'altre dia li deia a l'R, que em rebatia esgarrifat, que el llenguatge escrit moriria, que la tirania de la imatge i del so s'ho enduria tot per davant.

Quan em proposen que determinats documents que elaboro els convertim en vídeos perquè la gent no hagi de llegir, em quedo glaçat. Realment, la humanitat és ben diversa: jo ho llegeixo tot, en canvi, quan m'envien vídeos o això que ara s'anomena notes de veu no trobo mai el moment per veure'ls o escoltar-les.

***

Em ve al cap una cita, no recordo si de Hemingway o de Fitzgerald, segons la qual el veritable geni consisteix en fer realitat allò que hom té al cap. Crec que, per obtenir realitats, moltes vegades calen qualitats que, precisament, no acostumen a posseir els genis. Penso en aquell poema de Baudelaire, L'albatros, en què aquest ocell, el de vol més noble, potent i elegant, és incapaç d'escapar-se, a la coberta d'un vaixell, de l'escarni de la marineria.  

Esbossos

Sovint penso en l'A., en les seves petites ambicions de la petita política, que deu esperar que es facin grans aviat. Tan grans com ho poden ser en aquest país, on, per molt que les amplifiquin els altaveus mediàtics -omnipresents miralls deformants- seguirant sent això: petites. I penso després en les meves ambicions, també petites i, a més, absurdes -això de l'escriptura i la literatura- gairebé com un atzucac. I és estrany que a vegades es creuin aquests camins pessoans -allò de no voler ser res però tenir en un mateix tots els somnis del món- amb un camins hemingwaians donats a l'acció i la projecció. Com instal·lar el bar del Ritz a la Baixa lisboeta.

***
Parlem amb uns amics de com eren els nostres pares a la nostra edat i com som nosaltres, i ens sembla que hem guanyat vint anys a la vida en una sola generació. Però després tinc dubtes de no voler ser ja com eren els nostres pares i haver fugit d'aquesta mena de pseudojoventut artificial que, avui en dia, sembla que ningú vol acabar d'abandonar mai.

***

Haver nascut en aquesta època, en un país occidental i en un entorn més o menys benestant és, mirat amb perspectiva, com haver guanyat un premi a la loteria. És una d'aquelles coses per les que els nostres pares creien que calia donar gràcies a Déu, i tenien raó. Només que, segons diuen, els premis a les loteries acaben tenint a la llarga efectes indesitjats. Potser el nostre és aquesta societat postmoderna hipertecnològica que ens ha tocat viure, on impera un neocapitalisme desfermat, en paradoxal combinació amb uns valors suposadament progressistes, que ens condueix a una espiral de resultat incert i poc alentador.

***

Al contrari del que es pot pensar, cartografiar bé el món on vivim i l'entorn on ens movem és essencial per assolir una certa felicitat. Permet trobar espais de comoditat, repòs i seguretat, i evitar els de major incertesa, inseguretat i perillositat. Tancar els ulls a la realitat és com haver de jugar a un joc sense conèixer-ne les regles.

***

L'N. i la G. miren una d'aquelles pel·lícules que els agraden. Surt Nova York i l'N. em diu que li agradaria anar-hi. A mi em passa el mateix, quan miro alguna pel·lícula on surt la ciutat. Però el record que en tinc me l'allunya, ara mateix, una mica. Hores d'avió, duresa d'asfalt i, sobretot, aquella calor que no puc treure'm del cap. Una calor que impedia el moviment, el passeig i, gairebé, el pensament. Ara mateix, el meu ideal de viatge, la meva arcàdia particular, és una illa de l'Egeu: una caseta blanca al costat del mar, una platja deserta i un plat de tomàquet amb formatge de cabra. Llegir, escoltar el vent, entrar sensualment en el mar, caminar sota el sol i que la pell es torni negra.

***

Precisament, del diari de Llop que acabo de llegir, El Japón en Los Ángeles, m'han agradat especialment -amb una certa enveja- els fragments de les vacanes estivals: la casa entre els pins, els banys, el mar, els vents, la pesca amb els nens... Sí, sobretot això, la pesca amb els nens, perquè quan els nostres nens ja han deixat de ser-ho la nostàlgia d'aquells moments és irrefrenable.

Notes

De vegades penso que marxar a un país estranger t'ha de treure de sobre una càrrega immensa; ha de permetre viure d'una manera més lliure, sense el pes de la història del propi país i de les generacions que ens han precedit, una herència que ens condiciona més del que creiem.

***

Li transmeto aquesta idea a l'R., tot dinant, i s'hi mostra molt d'acord. Per això funcionen bé les parelles de nacionalitat mixta, afegeix, perquè d'alguna manera aquestes càrregues s'abandonen a l'hora de construir una realitat comuna. Millor encara si la llengua de comunicació no és cap de les llengües maternes dels dos components de la parella, diu. Crec que té raó.

***

En una llibreria trobo un llibre que s'anuncia a la coberta com un ajut a l'hora d'explicar la teva història. Storytelling porta per títol, i només això m'hauria de fer desconfiar. Però com que sóc ingenu de mena, el fullejo pensant que potser em podria ser d'utilitat. Vaig al capítol inicial que enumera les deu regles del storytelling. N'hi ha una que em resulta decisiva per tancar de seguida el llibre: utilitza verbs actius, diu, que transmetin activitat. I em vénen ganes de dir una gran procacitat: utilitzaré els verbs que em surtin de la...

***

Caminant per la ciutat vella. El barri ha perdut gent, activitat, vida. Per una banda, això podria arribar a ser bo, però la realitat és que no ha recuperat caràcter. Ara són carrers sense gent i sense ànima.

***

Fins i tot el pobre que hi ha sempre ajagut a terra, al carrer Elisabets, fa més mala cara, més ulleres.

***

La meva enyorada Barcelona, en les últimes visites, em resulta inhòspita. Tinc ganes de marxar-ne.

***

Avui, llegint, em trobo amb la paraula búcaro. Em crida l'atenció perquè és una paraula que mai he utilitzat ni he sentit utilitzar. La relaciono amb una discoteca -o club, o sala de festes, no sé ja com es diu- que no sé si encara hi ha al carrer Aribau, que portava aquest mateix nom. No hi havia entrat mai, només hi havia passat per davant a les hores petites. El públic que es congregava a la porta no semblava massa d'acord amb la sofisticació del nom.

***

El record d'aquestes hores petites m'ha fet pensar en nits d'excessos i, de retruc, en el paper de l'alcohol en la vida de l'ésser humà. Moltes vegades he pensat que determinats mals de les societats benestants són conseqüència de la infelicitat inherent a l'espècie humana, que quan totes les necessitats estan cobertes s'acaben generant nous malestars. Als pobles de l'Àfrica on hi ha gana, malària i no hi ha aigua corrent no hi ha depressions ni ansietats, es diu normalment des d'una superficialitat pròpia de filosofia de cafè. Però, en canvi, també en les societats primitives i ancestrals hi ha alcoholisme -un mal notable en algunes poblacions aborígens- i hi ha experimentació amb tot tipus de substàncies que alteren la conducta. Seguint amb la filosofia de casino de poble, podríe dir, per tant, que l'existència humana, sigui quin sigui l'entorn on es desenvolupa, suposa una càrrega tan gran, que en un o altre moment l'home acaba necessitant algun tipus d'escapatòria.

***

Curiosament, després aquesta frase en els diaris de Llop: El alcohol en pequeñas dosis suele templarle a uno el ánimo, produciéndole además los efectos de la iluminación. I jo he pensat el mateix més d'una vegada, però crec que aquesta suposada lucidesa artificial no deixa de ser un autoengany.

***

Passo per la Rambla davant de casa Beethoven i experimento records estranys.

***

Després al cotxe, he pensat en X. En unes colònies, portava la ratlla dels ulls pintada de negre, molt marcada, i fumava cigarretes amb haixix. Tot això li donava un atractiu afegit a la seva bellesa natural i indiscutible. Tot i que tenia dos anys menys que nosaltres, ens semblava més madura, i inaccessible. Me l'ha recordada, no sé per què, una cançó de Simple minds que ha sonat per casualitat al cotxe: Don't you forget about me. Potser perquè devia sonar en algun moment d'aquelles colònies. Potser ella la tararejava. Trenta-cinc anys després la veig algun dia, despatxant en una botiga. No crec que em reconegui, però és extraordinàriament amable, sempre somriu i conserva tota la seva bellesa. El món em resulta extraordinàriament difícil d'entendre.

***

I just després, quan ja estic entrant el cotxe al garatge, gràcies a l'eclecticisme dels meus gustos musicals, sona Clara, amb la veu de Joan Baptista Humet. Una altra història, trista, i un passat que no vol marxar de cap manera.

Vida i novel·la

En el volum dels diaris de Llop, El Japón en Los Ángeles, que estic llegint, aquest text:

Llevaba, pues, tres o cuatro días con el relato y he tenido que abandonarlo por demasiado autobiográfico; es decir, porque enturbiaba en exceso mi propia vida. Esto de utilizar la propia vida para la literatura de uno ha de hacerse con cuidado: para eso pueden estar los Diarios o la poesía, que son, además, otra cosa, pero no la narrativa. Más que nada por no abrir heridas mal cerradas o echar demasiada luz sobre aspectos que queremos que permanezcan en la sombra: las sombras son tan necesarias como la luz para vivir.

La conclusió:

Papelera y a otra cosa.

Coincideixo amb la visió de Llop. Tanmateix, la vida sempre busca l'escletxa per immiscir-se en la creació literària. Segurament és bo que sigui així, però la seva tendència, especialment en els escriptors de diaris, és acabar fagocitant qualsevol exercici creatiu i ficcional.

Palmes i corones d'espines

Sovint, i sobtadament, em vénen al cap comentaris, dites, reflexions... que solia fer el meu pare. Vull pensar que, potser, als meus fills els passarà el mateix i allò que ara minusvaloren -acostumen a fer oïdes sordes a les meves apreciacions- els pot arribar a ser una herència pòstuma més o menys valuosa.

Avui he recordat la referència que acostumava a fer el meu pare a un episodi del nou testament, que traslladava a la realitat de la vida. Els mateixos que van rebre Jesús amb palmes i aclamacions, deia, una setmana després el crucificaven. Un no s'ha de fiar mai de les adulacions ni dels aduladors, afegia, perquè aquells que avui et lloen, demà et crucifiquen.

Efectivament, les persones som volubles i aquesta incoherència, especialment evident quan els individus es constitueixen i es dilueixen en una massa, potser sigui un dels principals defectes de la espècie humana i de les societats en conjunt. No és un problema de les societats modernes, com així ho demostra aquest episodi bíblic, però sí que és una de les febleses més notables de les nostres societats i de les democràcies actuals, que els populismes saben aprofitar bé. El que Churchill qualificava com el menys dolent dels sistemes polítics té en la dificultat de formar ciutadans lliures, capaços de decidir lliurement, sense condicionants interessats, una de les seves grans mancances. No és aquest el descobriment de la sopa d'all. Però no és menys cert que, tot i tenir diagnosticat el problema, molt sovint convé, o sembla convenir, als poders que s'agafi el camí contrari al que pugui encaminar-nos cap a la seva solució o pal·liació. Aprovar lleis educatives que desestimulen l'exigència i, en conseqüència, socaven la igualtat d'oportunitats, per citar un exemple ben actual, és una bona mostra d'aquesta direcció equivocada. O potser intencionadament equivocada.

Però tornem a Jerusalem, a les palmes, el burro i les subsegüents corona d'espines i creu del calvari. A Catalunya, i a Espanya, hi havia als anys 80 dos personatges polítics que suscitaven una admiració, si no unànime, sí àmpliament majoritària. Gairebé sense límits. Em permetré il·lustrar la situació amb una anècdota personal. Fa molts anys, poques setmanes abans de casar-me, un matí qualsevol vaig aparcar el meu cotxe a les proximitats del Camp Nou per anar a treballar. A la tarda, quan vaig anar a recollir-lo, el cotxe no hi era. Ningú m'havia avisat, però resulta que havia quedat destrossat a causa d'un accident. Sense entrar en detalls, i segons em van explicar fonts presencials, l'accident el va provocar el cotxes d'escortes del futur gendre de l'aleshores rei d'Espanya, quan circulava a gran velocitat darrere del seu protegit. A banda del periple burocràtic que va seguir la pèrdua del meu modest vehicle, per tal d'obtenir informació dels fets -encara ara agraeixo a la Guàrdia Urbana de Barcelona totes les seves facilitats i transparència-, el que em va resultar més desagradablement curiós fou l'escassa empatia -perdó per l'odiosa paraula- que vaig trobar en algunes persones en explicar-los els fets. Gairebé semblava que la culpa fos meva per aparcar allí. Esclar, a banda de ser ben guapo i jugar al Barça, el futur gendre s'anava a casar amb la filla catalana del Borbó més idolatrat. Era l'època en què un diari barceloní -no precisament el més monàrquic- regalava banderetes per aclamar als carrers aquells nuvis el dia de les seves noces. Era l'època en què cap diari espanyol publicava ni la més mínima nota crítica sobre la casa reial. Però, efectivament, després de les palmes van acabar venint les corones d'espines. Primer per al gendre i després per al sogre. Segurament merescudes, no els exculpo de res, simplement no m'agrada unir-me a les lapidacions. Ni subdit agitant banderetes ni venjador de fireta. Ni palmes ni corones d'espines.

El mateix ha succeït amb el president segurament més important que ha tingut aquest país. La confessió d'una evasió fiscal ha obert les portes a múltiples dubtes i sospites profundes, i ha acabat eclipsant una obra de govern que té valors inqüestionables. El llibre de Jordi Amat El fill del xofer, que he llegit aquest cap de setmana, m'ha fet reflexionar molt sobre la figura de Pujol i la seva herència de país. Un altre heroi caigut.

He pensat en tot això, i en venir a escriure-ho, veient un documental sobre una altra figura amb grans clarobscurs. Un personatge mort recentment i aparentment molt allunyat dels ja esmentats, però també amb contrastos enormes, blancs encegadors i negres profunds: Diego Armando Maradona. El documental, igual que el llibre d'Amat (que parla de Quintà però en el fons parla de Catalunya) m'ha deixat un regust amarg. És també una història que parla de Maradona, però en el fons parla de tots nosaltres.

Amb totes les seves ombres i els mals que va causar als qui més l'estimaven, Maradona fou un pobre noi que, tot i els seus extraordinaris dots, va ser incapaç de resistir tot el pes que va posar-se -i li van posar- a l'esquena. No era un simple futbolista; era algú que no podia cometre errors, no podia fallar. Era algú que guiava els humils i els derrotats cap a la victòria o, encara més, cap a la justícia. Als napolitans, insultats i humiliats sempre pels poderosos italians del nord que guanyaven sempre al futbol i en tot (Napolitans, només us renteu amb el foc del Vesubi, els cantaven al camp de la Juve). I als argentins, derrotats a les Malvines i venjats després contra la selecció anglesa per la mà de Déu i pel gol més bell de la història. Doncs, aquest personatge insusbstituïble, gairebé mític, que ja per si sol semblava voler agafar el camí de l'infern, va ser empès sense pietat cap aquesta direcció, amb càstigs especialment despietats i volgudament exemplaritzants. No foren justos, foren justiciers. I ràpidament, a la mateixa Itàlia, Maradona va veure's traslladat de la cara de la idolatria a la creu del menyspreu. De les palmes a les corones d'espines, que el van conduir definitivament a l'infern més terrible, on va arrossegar propis i aliens.

Quan acabo d'escriure això, veig una fotografia d'un partit de futbol femení en què una de les jugadores s'asseu a terra, contrària a sumar-se al minut de silenci d'homenatge a Maradona. Em sembla bé. La llibertat és això i no m'agraden les unanimitats a posteriori ni els reconeixement forçats. Va dir la jugadora que no podia homenatjar algú que maltractava les dones. Potser sí que Maradona va acabar sent, en el seu deliri, un maltractador. I així hauria acabat recorrent també el camí de víctima a maltractador. Una altra vegada, la moneda que es capgirava. Tristament.

***

Em barallo amb aquest últim text, sense acabar d'ensortir-me'n. El deixo reposar i em poso a llegir, però no aconsegueixo concentrar-me en la lectura. Hi torno. La diabòlica mania.

***

En contraposició, he llegit Marcia de Vermont, una mena de conte de Nadal de Peter Stamm. Una història curta, que no m'acaba de dir res, però de la qual admiro, en canvi, la composició, la facilitat de l'autor per teixir una història, estranya però captivadora.

***

Parlo amb R. i P. del meu intent de novel·la, de la qual els vaig enviar els capítols inicials. Amb visions contraposades, coincideixen en la necessitat d'un argument més sòlid. O, simplement, en la necessitat d'un argument. Començo a pensar que l'esforç és en va.

París

Llegeixo Les rues de ma vie, de Bernad Frank. M'hi ha portat el llibre-entrevista a Llop. És una mena de recorregut parisenc per les cases i carrers on va viure l'autor, que li permet rememorar èpoques passades de la seva vida. Al principi, costa entrar-hi, caldria tenir a mà un plànol de París. Això d'anomenar els barris pel número d'arrondissement, igual que passa amb Modiano, genera una gran dificultat pels profans. Al final, però, com també succeeix amb Modiano, acaba sent igual on estigui el 16ème o el 17ème o tal i qual avinguda. Tot i la importància que sempre he donat a la geografia literària, aquest espai físic real passa a un segon pla, darrere una mena d'espai físic borrós o, fins i tot, irreal.
Em pregunto què és el que propicia que París doni tanta literatura d'aquest tipus, per què aquesta evocació dels llocs, els carrers, els parcs, els restaurants... Frank, Modiano, Le-Tan. I sempre aquesta mena de boirina que enterboleix els records, que sublima la realitat, que dilueix límits físics i temporals. I tots aquests espais poblats per una mena de fantasmes, uns personatges que viuen en els límits de no sabem ben bé què, que s'esborren i desapareixen també entre les boires del passat. Bé, això succeeix sobretot en Modiano, i també en el llibre de records de Le-Tan, més que en Frank.

Ara que la realitat ens impedeix viatjar, sento una enyorança de les ciutats vistes i viscudes en el meu passat. De París i de Londres, sobretot. També, no sé ben bé per què, de Centreuropa. De Viena i de Praga. Fins i tot de Cracòvia i Budapest, on no he estat. Però sobretot de París. Els meus records de París comencen a tenir també un aire modianesc. M'agradaria poder agafar el talgo nocturn a l'estació de França, com havia fet amb els meus pares, i llevar-me de matí a la lletja i impersonal estació d'Austerlitz. Fa uns dies em va aparèixer una fotografia d'aquell primer viatge: jo tenia deu anys, porto el cavell llarg i una americana d'espiga de xeviot heredada d'algun germà, la meva mare vesteix un abric de llana, guapa i elegantíssima. Insistia en què quan s'anava de viatge calia anar ben vestit, i tenia raó. Posem somrients, però tampoc gaire, en un pont, amb el Sena i Nôtre-Dame al darrere. La foto té un aire de l'Hola dels anys 70. Els records d'aquell viatge no s'han esblaimat, aquell món sí.

Tinc una altra fotografia, d'uns deu o quinze anys després. Surto amb la G. davant de l'òpera Garnier. Ella somriu, joveneta, també molt elegant, amb vestit sastre. Jo estic seriós, conservo encara els cabells rossos. El color és més viu que en l'altra fotografia, el món ja és un altre. 

I, sense imatges forogràfiques tan evidents, podria rememorar moltes altres escenes parisenques. Sobretot d'un altre viatge hivernal, gairebé en blanc i negre, en què recorríem els carrers, bàsicament de la rive gauche -coses del fetitxisme literari- permenentment sota un plugim glaçat. Una llibreria de vell desangelada, il·luminada només per una trista bombeta, una altra literàriament situada al carrer de l'Odéon, un cafè obscur al Marais, el coq au vin del restaurant d'un teatre al carrer de Nôtre-Dame des Champs, el Luxemburg a l'ocàs i la rue de Vaugirard, deserta, de nit, la travessia nocturna de la ciutat per una vaga salvatge -a la francesa- del metro... I així, imatges que passen, com retalls recomposats d'una pel·lícula que es projecta en l'obscura sala de cinema del present.

El torneig

Aquesta setmana passada he vist alguns partits d'aquest torneig de tennis anomenat ara, crec, ATP Finals, que disputen els vuit primers classificats del circuit en acabar l'any. Allò que tota la vida s'havia conegut com el màsters. Esclar que ara, tot són màsters: qualsevol torneig del circuit rep aquest qualificatiu com, en un altre àmbit, el rep qualsevol curs que suposi el desemborsament d'una suma important de diners.
El màsters, o ATP finals, en qüestió s'ha celebrat enguany a Londres, en un pavelló construït, crec, amb motiu dels jocs olímpics del 12, una instal·lació moderna i magnífica. El lloc del públic, absent a causa de les mesures sanitàries de prevenció, l'ocupaven una mena de llumetes. La feina dels jutges de línia la feien unes màquines, que mai s'equivocaven, i cantaven els outs amb veu mecànica. La jutgessa-àrbitre no tenia altra feina que cantar el resultat, era quasi una convidada de pedra. Durant els descansos sonaven unes músiques estridents i es projectaven imatges acolorides en els marcadors i en altres pantalles disposades al voltant de la pista. Quan s'havia de jugar un punt important, unes indicacions lluminoses ho assenyalaven titil·lant: break point, set point, match point. Segurament això esperonava encara més un joc basat en la força, propiciat ja de per si per les característiques de la superfície.
Sé que algú podria dir que el tennis en si és l'esport, el joc, -d'un alt nivell en el torneig, per cert- i que la resta d'elements esmentats no deixen de ser un atrezzo que no s'hauria de valorar. No podria estar-hi més en desacord. Crec que la litúrgia és essencial. De la mateixa manera que no es pot beure un bon vi en un vas de duralex -i el vi, entès con a líquid amb unes característiques organolèptiques, seria el mateix- no es pot jugar un torneig de tennis enmig d'una discoteca. Wimbledon, Roland Garros són la litúrgia. La gespa, la terra, vestir de blanc, saludar la duquessa de Kent, cobrir-se del sol amb un Panamà, fer silenci, no posar música, aplaudir quan toca. No és el mateix el RCT Barcelona que la caja mágica, sigui dit amb tots els respectes i sense xovinismes. No és el mateix París Bercy que Roland Garros, encara que es juguin a la mateixa ciutat. Com tampoc és el mateix aquest ATP finals que Queen's, per exemple. Abans, quan el màsters es jugava a Nova York, Londres era la seu del de dobles. Es jugava al Royal Albert Hall, l'elegant sala de concerts de Kensington, i l'únic soroll que se sentia mentre els partits es disputaven era el dringar dels coberts i els plats, no precisament de duralex, dels assistents. Potser això és excessiu, però ho prefereixo a aquest vulgar espectacle de llums i sons.

El jersei

M'he llevat el primer i, en obrir la finestra del menjador, he vist l'herba i les teulades gebrades. És el primer dia aquest hivern. El fred d'ahir al vespre ja ho anunciava. M'he posat a llegir al sofà i m'he endredorit una mica. Després d'esmorzar, quan m'he vestit, he anat a buscar un jersei. Però no un de qualsevol; estic tip de jerseis teixits amb fibres dubtoses, que no abriguen gens. Aquest que m'he posat és un jersei gris gruixut, de llana bona. Vaig comprar-me'l fa vint anys per a un viatge hivernal a Praga. És, doncs, vell, però sembla nou, potser perquè me'l poso ben poc, només quan fa molt fred. És d'una marca de moda, però sembla teixit amb agulles de fer mitja, com els que feia la meva mare, amb aquells punts successius en forma de be baixa. Em va una mica gran, sobretot de les mànigues, i potser també per això l'uso poc. I perquè no està fet per calefaccions una mica altes; és una jersei ideal per al que va ser concebut, per passejar per carrers centreuropeus en ple hivern. Treure'l de l'armari i posar-me'l és com recuperar alguna cosa del passat. No només de la joventut, sinó també d'èpoques on podíem confiar més en allò que ens envoltava. Potser és que simplement érem més il·lusos, o estàvem menys informats, però el món ens semblava un espai més acollidor i confiable. Les fibres gruixudes, naturals, càl·lides d'aquest jersei, igual que els carrers d'aquella Praga que s'havia alliberat feia poc de la lacra totalitària, em fan pensar en una època distinta, on les diferents visions del món i de les societats es confrontaven amb menys arestes. Malgrat els jerseis, i els abrics que els cobrien, després de caminar per aquells carrers de Mala Strana, o de la ciutat vella, o del barri del Castell, havíem d'entrar en un cafè a refugiar-nos del fred rigorós. Preníem un te o dinàvem una sopa de goulash, que eren també reconfortants i semblaven arribar també d'un altre temps, encara més llunyà. Somiàvem amb Kafka, i amb Zweig, i amb Jan Neruda, i amb Schnitzler, i amb Roth, també ingènuament, gairebé com si l'àngel exterminador no hagués passat per la mitteleuropa amb tot el seu fragor devastador. Però semblava com si l'escalfor suau d'aquells cafès, d'aquella llana natural, ens protegís i cobrís també la vella Europa amb un mantell protector. Ara, en canvi, els nostres estats i governs em semblen també teixits amb fibres sintètiques, dubtoses, estranyes, ineficaces. Fins i tot enganyoses.

Contrast

L'N. ja no em demana que li llegeixi un conte per anar a dormir ni que pugi a fer-li un petó (això últim potser encara alguna vegada). Així que ahir, quan s'anava a ficar al llit, vaig pujar a la seva habitació i vaig fer una mica el pallasso: algun cant, un intent de ball compartit i alguna pocasolta més, que no van ser gaire ben acollits. Quan la seva mare passava per davant de la porta de l'habitació, li va etzibar:

- Dile a este pavo que se vaya de aquí.

***

Potser l'escena descrita va ser un contrast necessari a la notícia que tot just acabava de llegir: el suïcidi de Rosario Porto a la presó on complia condemna per l'homicidi de la seva filla adoptiva. Fou aquest un cas dels que ara s'anomenen mediàtics, que tampoc vaig seguir especialment. No m'agraden aquestes recreacions informatives o pseudoinformatives morboses, però la notícia de la mort d'aquesta dona -anava a escriure pobra dona i segurament és, paradoxalment i en qualsevol cas, l'adjectiu que més li correspon, entès en tota la seva amplitud i perspectiva cristianohumanística- em va portar a la reflexió. Vaig llegir que ella seguia mantenint la seva versió i la seva innocència i que, malgrat el terrible desenllaç, considerava una recompensa els anys viscuts amb la seva filla. El d'ahir és un final ben trist d'uns fets encara més tristos, i repugnants i bàrbars i inhumans (els adjectius s'acabarien), que fan trontollar molts dels nostres pilars més segurs i bàsics -la família, el respecte sagrat als infants, la convivència, la fe en la humanitat- i alhora ens fan reflexionar sobre la justícia, el perdó, el penediment... Què seria més trist un suïcidi portat pel penediment o un de motivat per la injustícia? O per un desequilibri mental que hagués ocasionat primer l'homicidi i ara el suïcidi? On són els límits del perdó i la reparació? Sóc incapaç de respondre.
En fi, potser calia acabar el dia d'una manera còmica, tal com va succeir.

Lectures / Llop

El meu ritme de lectura augmenta en paral·lel al creixement del nombre d'hores passades tancat a casa, fruit d'aquesta situació multifactorial. Al final, aconseguiré ser un bon lector.

***

A diferència del primer confinament, quan vaig tirar de biblioteca, ara la voracitat lectora va acompanyada d'una alegria compradora perquè pugui seguir cremant la caldera. Llibreries, iberlibro i wallapop al servei de la bèstia.

***

Dimarts passat, quan vaig viure l'experiència cada vegada més estranya de trepitjar els carrers de la ciutat, vaig fer una visita a la Documenta. Els dos llibres que vaig comprar ja descansen, llegits i amb sensacions oposades, a les lleixes.

***

Les bones lectures alimenten aquesta avidesa. L'efecte multiplicador de les cites i les referències provoca una expansió de necessitats lectores, que creixen en progressió genètica. La velocitat de propagació creix immitigable.

***

El llibre de converses de Capó i Nadal amb Llop n'és un exemple. No només per les obres de l'autor mallorquí que tenim pendents, sinó pels referents que esmenta. Bernard Frank, que ja està en camí, per exemple, o Jünger, sempre pendent. O l'autor mallorquí, per mi desconegut -disculpeu la ignorància- Cristóbal Serra.

***

Aquest llibre, caldrà revisar-lo periòdicament, no en tinc cap dubte. Nota per als editors: hauria anat molt bé que portés alguns índex.

***

Podríem omplir aquest bloc de cites del llibre de Llop, ja ho deia l'altre dia. No es tracta d'això. N'agafo només dues, una mica a l'atzar.

Sobre la supressió de les jerarquies basades no en l'elitisme sinó en el coneixement:

Ha habido dos procesos graduales de anulación del valor de la escritura: el relativismo y el igualitarismo. Los hay ahora, quiero decir. Ambos se basan en la ignorancia de la gente -empezando por los que los esgrimen, tantas veces en su propio beneficio- y quizá por eso han calado tanto y tan deprisa. Sin jerarquías, el valor de unas palabras sobre las otras desaparece, el valor de una poética sobre otra menor o que ni siquiera lo es, deja de existir. Creyendo que todos podemos hacer lo mismo -vía Internet o vía lo que sea- y opinar sobre cualquier cosa se destruye el carácter simbólico de una cultura y se pasa a hablar de trapos o con lengua de trapo. En este sentido, Facebook y otros bichos de parecido pelaje han sido mortales. Y en todo ese caldo de cultivo es donde el poder deslumbrante de la imagen triunfa, convertiéndonos en un todo a cien imagístico.

Sobre el poder del llenguatge i el llenguatge del poder, tema de rabiosíssima actualitat, ara que no paren de voler col·locar-nos relats, on es repeteixen consignes i, sobretot, termes, sovint neologismes:

El poder del lenguaje es inmenso, por no decir total; de ahí la lucha por poseer la lengua y de ahí también el maquiavelismo político de torcerlo y retorcerlo hasta hacerle decir lo que el poder -o su aspirante- quiere que diga. Lo que las palabras no dicen, en fin. No hay poder sin discurso y el poder es lo que lo mantiene. Pero además, el lenguaje siembra la inquietud y crea el caos. Lo dicho queda y nos persigue. Y nunca una guerra ha estallado sin que la provocaran las palabras.

***

Sentir-se acompanyat, en un món a voltes hostil, per persones amb visions semblants és un dels grans valors que té la literatura. En aquest sentit, Llop acompanya molt.

***

I m'agrada la seva visió sobre el fet de compatibilitzar una feina que podríem qualificar efemísticament de professional -en el seu cas de bibliotecari- amb la creació literària:

(...) pese a todas las horas que podría haber dedicado a mi literatura y a vivir de otra manera, le diré que una disciplina distinta templa y forja e impide - como he visto tantas veces en escritores que sólo están en casa pendientes del teléfono y de sí mismos- que uno se deje llevar por manías estériles y caprichos sin cuento y creerse el centro del mundo (...) Soy de los que creen que una cierta disciplina y una carga de sacrificio le van bien al arte.

I un descobriment: compartim el gust per Bordeus. Ell hi ha viscut, jo encara no.

La papallona

Diuen que el batec d'ales d'una papallona en un extrem del món pot provocar un huracà -o un terratrèmol, ara no ho sabria dir ni tinc ganes de buscar-ho- a l'altra punta del planeta. Però això ha quedat certificat des del dia que un xino va tenir la idea de menjar-se un ratpenat o un pangolí, vés a saber. I m'ha quedat també clar avui, en què un estúpid penal en un lloc insòlit -Fuenlabrada- ens ha birlat la cinquena victòria consecutiva i, el que és pitjor, m'ha generat un absurd i profund mal humor, que ha truncat un dia que tenia  -i té- tots els elements per ser un bon dia.

M'he llevat i he sortit a comprar -cabàs en mà i mascareta en boca- al poble. He trobat estímuls en això, en aquest passeig per les botigues, en alguna conversa entretallada, en saludar algú, en encarregar el dinar, en fets que abans formaven part de la part més monòtona i plana de la quotidianitat, un pla de la vida que era quasi negligible. Després, he llegit una bona estona al sol, que quasi cremava. He alternat les meves dues lectures actuals, el llibre de converses de Llop que ja vaig citar i el Haiku a Brooklyn, de Joan Vigó, que totj just he començat. Mentre llegia ha creuat el cel un parell de cops una avioneta, que m'ha fet pensar en com d'aliens són els mons de les persones. Qui conduïa aquell aparell? -m'he preguntat- on anava? per què ho feia? He pensat en la distància immensa que separava la vida d'aquell pilot, solcant un cel tocat de petits núvols com bassetes, impotents davant del sol d'avui, i el meu món, el d'un petit home -gairebé una formiga, hauria pensat si m'hagués vist, assegut en una hamaca en un petit rectangle de verd enmig d'un poble sense nom.

Després de dinar -i del partit- he tornat a sortir a llegir, però ni el sol escalfava ni jo tenia la ment per a fabulacions novaiorqueses ni per a pensaments poètics. La maleïda papallona de Fuenlabrada ha provocat un temporal intern. Ho he deixat córrer i he vingut a escriure aquestes línies, no sé si curatives o pal·liatives. Mentre ho faig, veig un missatge d'X. demanant-me no sé quina absurditat. Sembla que la papallona ha vingut acompanyada i el meu mal humor té motius per créixer i projectar-se.

Notes

Sóc un gran partidari de la normalitat, si realment existeix. Ara bé, aquest dies, llegint les notícies, em trobo encara amb qüestions sorprenents. De debò que a algú li importa en aquests moments l'espectacle pirotècnic de cap d'any o les cavalcades de Reis?

***

El pas dels fills a l'edat adulta, encara que es mantinguin un llarg període de temps en aquesta mena de crisàlide híbrida i sovint antipàtica anomenada adolescència -o potser precisament per això- és un moment d'una gran duresa per als pares. Almenys per a mi ho és. Una duresa imponderada i poc reconeguda, especialment cruel quan el pas el fa ja el petit -la petita en el meu cas- i no queda ningú al darrere. Perdem el confort de la seva infantesa, després d'haver perdut ja la pròpia, el refugi de la seva mirada ingènua, distinta i lliure del món. Quan calia escapar del cinisme, del desconfort, de la cruesa del nostre món, teníem físicament l'escalf físic d'unes mans flonges, d'unes riallades sorolloses i espontànies, d'una visió directa i real del món. Quan això desapareix d'un dia per l'altre, ens adonem que els ametllers ja estan batuts.

***

Sóc capaç de fer feines que no m'interessin. També de fer-ne que no requereixin cap tipus d'estímul creatiu o intel·lectual. Ara bé, fins ara m'he mostrat incapaç de fer feines que no m'interessin ni requereixin cap tipus d'estímul creatiu o intel·lectual.

***

La lectura del llibre de converses de Daniel Capó i Nadal Suau amb José Carlos Llop és un autèntic estímul per a l'intel·lecte i per a la sensibilitat. Això sí, encara que sigui difícil contenir la lectura, cal inocular-se Llop a petites dosis, per no desaprofitar-lo. Igual que caldria, si en tinguéssim el costum, llegir-lo subratllant o prenent notes.

Em diuen que cito massa, segurament amb raó, però caldria fer un monogràfic d'observacions, reflexions i opinions de Llop, precises, nítides i preclares. Un Llop que ens obre els ulls i en qui voldríem emmirallar-nos ni que fos per la recompensa de sopar en un reservat de París amb el matrimoni Modiano i amb Barceló, i que entrés de cop en escena un somrient Jack Nicholson a fer-nos una foto.

***

I la lectura d'aquestes converses amb José Carlos Llop ens deixa també un regust amarg. Com el corredor aficionat que arriba satisfet a casa després de fer els seus quilometrets pel poble i es troba a la televisió amb els atletes que corren cent cinquanta quilòmetres pel desert, llegir aquestes converses ens dóna la mesura de la nostra insignificança.

Apunts

Intento mirar poc l'instagram, en un exercici de centrar-me en realitats més valuoses. Tot i això, no poc evitar treure-hi el cap de tant en tant. M'hi surt un anunci d'una camisa texana i no puc evitar pensar en la meva vella camisa levi's perduda. De vegades desapareixen les coses incomprensiblement. També em fa pensar en aquella botiga de roba vella de Spitalfields on vam anar amb l'À.P i on tenien desenes de camises texanes velles. Em sap greu ara no haver-ne comprat cap i em sap greu no poder fer una escapada d'aquelles de cap de setmana, aparentment supèrflues però tan necessàries. Londres es veu terriblement llunyà.

***

Precisament fa un parell de mesos vaig pensar que calia anar, pretardoralment, a la Gascunya, a proveir alguns armanyacs, a constatar com començaven a torrar-se les fulles dels bosquets de roure i a veure emergir les primeres boirines sobre els camps de terra llaurada i els poblets de pedra daurada. Sopar al costat d'una llar de foc i vestir les primeres llanes. La indecisió i postergació ho han acabat impossibilitant. Sembla mentida que a la meva edat cometi encara aquests errors de principiant.

***

Veig a l'instagram -again- els comentaris que fan els amics de l'À. a una foto que ha penjat. L'alegria, despreocupació, podríem dir fins i tot pocasolta, que desprenen resulten una celebració de la vida. Escrivia José Jiménez Lozano, cito de memòria, que la primera obligació davant la bellesa és celebrar-la. Crec que davant la vida autèntica, també. Constrasten aquests comentaris amb l'avís malcarat d'una professora que m'ensenya l'À. Ara que s'ntenta culpar els joves de tots els mals, no tinc cap dubte sobre de quin costat està la vida.

***

La G., que encara escolta emissores informatives, em diu que ha sentit que, davant les prohibicions a que estan sotmesos els joves, es posa els pares sobre avís de l'excés d'ús que fan dels dispositius electrònics. Gran descobriment! I això que és una realitat que em preocupa enormement no deixa de ser una conseqüència precisament d'aquest allau de restriccions. Els joves no moriran del virus però potser el remei serà pitjor que la malaltia.

***

Les classes online són una merda, em diu l'À. I sé que té raó, com el nen que veia l'emperador despullat. Sóc optimista i auguro, després de la fi del malson, un resorgiment de la presencialitat a tots nivells: formatiu, comercial, relacional...

***

Llegeixo el llibre d'X. El vaig conèixer per casualitat. Probablement podríem ser amics, perquè compartim moltes inquietuds. Tanmateix, un excés d'immodèstia me'l fa llunyà. Personalment ja ho vaig percebre, els seus escrits m'ho confirmen.

***

Dissabte a la tarda, l'R. em ve a buscar per anar a collir algun bolet. El seu nou jeep tresca pels camins com un cèrvol. Arribem a uns camps, sota la cinglera. Al matí ha plogut notablement, el bosc regalima, les boires acaronen els arbres. Parem aquí i allà, on ell sap, sense perdre gaire temps. Havia abandonat els afanys boletaires, fastiguejat per l'excés de freqüentació humana i sobretot per aquesta mena d'esperit competitiu, de listillus, que sembla planar avui sobre aquesta afició ancestral. Però n'hi ha prou amb aquesta estoneta, amb aquest breu passeig per aquells planets tan bons, amb la recompensa de veure de reüll com emergeix un pinetell entre la molseta, per tornar a sentir-hi un interès. Com el tennista ja retirat que torna a empunyar una raqueta per donar quatre cops a la bola.

Les pel·licules i la vida

Després d'unes setmanes de lectures intensives, vénen uns dies de pausa i dues nits seguides de cinema. Dijous a la nit la magnífica Taxi driver, de Scorsese, i ahir a la nit una desigual La última locura de Claire Darling, que té l'atractiu de les interpretacions de Catherine Deneuve i Chiara Mastroianni, mare i filla a la pel·lícula, mare i filla a la vida real.

Pocs atractius més ofereix aquesta última, a part de la bella casa que n'és l'escenari i d'una curosa caracterització dels ambients i les èpoques: resulta meravellosa la manera de vestir d'Alice Taglioni en el paper d'una Claire Darling jove.

De Taxi driver potser em resulta sobrera la violència excessiva de la part final, però en canvi és extraordinari el plantejament de la història, el dibuix dels personatges i l'escenari d'una Nova York dura, bruta, gairebé inhabitable, que esdevé quasi el personatge central del film.

Però d'aquestes dues pel·lícules, que no tenen gairebé res en comú, me n'enduc la força del pas del temps, que és una dèria recurrent que m'acompanya. No tant en els propis films com en els actors que les interpreten. Al final sempre m'acaba interessant més la realitat que la ficció, la vida que les històries que ens expliquen. I, al capdavall, el que em colpeja és veure Catherine Deneuve amb quasi vuitanta anys fent el paper d'una senyora gran dement. Veure la irresistible Belle de jour convertida en anciana resulta quasi insuportable, una prova excessivament dura i evident del pas del temps. Igual que, a la inversa, la joventut de Robert de Niro, Harvey Keitel, Cybil Sheperd i l'adolescència de Jodie Foster a Taxi driver són com una mena de memento mori. Potser els personatges que interpreten donen més força encara a la seva joventut d'aleshores, la refermen. Però és això el que al final m'enduc: les rialles desenfadades de Foster, els músculs de de Niro, el somriure maliciós de Shepherd... La vida que passa.

Apunts

Paradoxalment, com més complexos són els moments que ens toca viure, menys es toleren els matisos.

***

El que em sap més greu és que la restricció de la llibertat sigui, no ja una renúncia dolorosa i, potser, inevitable sinó gairebé una petició popular.

***

Els grans novel·listes són els que creen personatges capaços de dir això:


Es lo suficientemente listo para saber que la gente como yo, que no tiene reservas a la hora de pensar, es lo contrario a la hora de actuar. No quieren aguar la fiesta. Quizás es porque la verdad ya les basta y no necesitan implantarla. O quizás es que ven con cuanta frecuencia la acción es inútil.

Aquesta il·luminació ja val una obra literària. La reflexió que genera ens ocuparia tota aquesta capvespre plujós de novembre.

***

La frase és d'Eleanor Dillard, personatge del relat Las letras escarlatas, de Louis Aunchincloss, inclòs a Historias de Manhattan, traduït per Ignacio Peyró.

***

I què pot ser més trist que una frase que contingui capvespre, plujós i novembre?

***

Bany de joc de l'Espanyol, ahir, al Málaga, que em fa doblement feliç. Pel resultat i el joc que fa anys que no vèiem en el nostre equip (hem hagut de baixar a segona per jugar a futbol) i per l'impresentable xeic, president del club andalús. Victòria pírrica davant de qui amenaça la llibertat, però victòria a la fi.

***

Sovint, aquests dies, el mal humor se m'endú com l'onada d'un mar amb ressaca.

***

Érem pocs i va arribar l'antisemitisme. (O potser és que mai havia marxat del tot).

Notes

Sempre, la sensació de diumenge a la tarda m'ha fet sentir pitjor que la de dilluns al matí. És la síndrome de la sala d'espera de dentista; prefereixo que em cridin com abans millor.

Dissabte passat volíem anar al Rosselló, a mirar de gaudir de la mica més de llibertat que l'estat francès ofereix als seus ciutadans, però a última hora no va ser possible. He descartat l'opció d'anar-hi aquest dissabte, perquè, suposant que fos possible, no en gaudiria pensant en el que vindrà després. Si us plau, que entri ja el dentista amb el so agut de la seva mola.

***

Pensàvem que no seria possible tornar a la situació del mes de març. Pensem, en general, que les coses dolentes no poden empitjorar. I ho fan. Vint anys enrere, un company em va transmetre una màxima que s'aplicava a l'administració. Mai passa res, deia. Doncs ara és a l'inrevés, passa de tot.

***

Hilde Spiel, Retorn a Viena. Sensació de lectura agredolça; no sé si seré capaç de transmetre-la. D'una banda, m'han colpit els records i les evocacions personals del retorn a Viena com a periodista de l'autora, jueva exiliada a Anglaterra, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. La sensibilitat del retorn als seus llocs, del retrobament amb persones conegudes, del contrast entre la ciutat viva d'abans de la guerra i el paisatge erm que troba després... El testimoni periodístic de l'Europa central de la postguerra resulta igualment frapant, amb la nitidesa del patiment, la misèria i la desolació dels perdedors indirectes. Però és aquí la part més aspra de la lectura, es percep una certa manca de compassió. Com si el patiment dels altres tingués menys valor que el seu, com si les atrocitats de l'alliberador exèrcit roig s'haguessin sempre de comparar amb les atrocitats nazis prèvies i no tinguessin un valor aboslut independent. Així, retreu a un comte i una comtessa arruïnats que només reconeixen l'aspror del present mentre darrere dels murs dels calabossos i les tanques dels camps de concentració van passar coses pitjors que la violació de dones indefenses. En canvi, tot i sentir-se frapada per la història d'una dona comunista que va acabar suïcidant-se després de ser violada per quatre soldats soviètics, l'un rere l'altre, amb els fills tancats a l'habitació del costat, considera que des del punt de vista de la seva ideologia, el suïcidi d'aquella dona no té justificació. No hauria d'haver abandonat la seva fe en la causa només pel fet que un grup de soldats borratxos la violessin bestialment. La seva repugnància física va ser més gran que la seva capacitat de racionalitzar.

Davant dels afanys revisionistes actuals, sempre he pensat que els fets, els escrits, els pensaments cal jutjar-los en les circumstàncies de cada moment històric, i aquell fou un moment duríssim. Tot i això, llegir fragments com aquest m'ha desagradat.

Matí

Dissabte al matí. Em llevo i estic una estona sol llegint al sofà, mentre tothom dorm. Començo Retorn a Viena, de Hilde Spiel. En llegeixo unes quantes pàgines. D'entrada, és d'aquells llibres que trobo massa bo per llegir-ne gaire pàgines. És difícil d'explicar, em passa amb algunes lectures, calen dosis petites per poder assimilar-les. Després el deixo, i em quedo una estona assegut en silenci, sense fer res. Bé, sí, pensant. És curiós, hem perdut el costum d'estar-nos sense fer cap altra activitat que no sigui pensar. O badar. Els maleïts mòbils ens han robat aquests moments. A sobre, són una droga amb una recompensa molt minsa, terriblement cutre. Penso que quan baixi l'N., que serà la següent en despertar-se, li faré aquesta reflexió. Reconec, però, que la meva estona de pensament solitari dura poc. Llenço al mòbil una mirada de reüll, despectiva, i vinc aquí a escriure.

***

Tornant a les cites. A Historias de Manhattan, d'Auchincloss, que competeix amb Spiel en un moment dolç de lectures, el personatge d'un dels relats explica que la seva família, de classe alta, tenia l'aptitud de volver incómoda una vida cómoda. Siempre había una norma que invocar cuando se vislumbraba algún placer. Ha estat també una sensació que he sentit de forma propera, no tant el fet d'anar a buscar incomoditats forçades com crear-ne de falses o artificials, que feien emergir impediments a la placidesa objectiva. Potser per haver-ho viscut, sempre he mirat de fugir d'això i intentar crear i anar a buscar felicitats, encara que fossin senzilles. L'altre dia vaig passar el matí sol a casa, treballant. A l'hora de dinar vaig abandonar ordinador i mòbil, tancats al despatx, i vaig dinar unes quantes sobres de la nevera, mentre mirava un capítol s'una sèrie facilota. Vaig recollir la cuina i, com que la sèrie no havia acabat encara, vaig anar a seure al sofà, tapat amb una manta, mentre la llum de tarda entrava pels finestrals per veure'n l'últim quart d'hora, abans de la represa laboral de la tarda. Vaig sentir per uns moments una estranya i simple felicitat, molt primitiva. Fins que vaig sentir, estranyat, el soroll de la porta que s'obria. Era l'À. que, només tres dies després de la seva reincorporació a l'escola, m'explicava que havia de passar una altra quarentena. La felicitat va ser, a més de primària, efímera. Ahir, després d'acompanyar-lo a la PCR, vaig comprar un pastís de xocolata per sopar.

Cites

M'escriu E., després de llegir-se el manuscrit que li he enviat. Molt amablement, em fa una mena de comentari de text i en el capítol del deure apunta, entre d'altres coses, la meva tendència excessiva a la cita (i a la cita llarga). Considera, segurament amb encert, que les cites fragmenten amb excés la lectura i dilueixen la mirada pròpia de l'autor.

Intento defensar-me, en un correu de resposta, amb un argument bàsic. Em sento tan acompanyat quan en una lectura trobo arguments, reflexions, perspectives... que jo havia sentit però no havia estat capaç d'expressar -o que ni tan sols sabia que sentia (allò que Marías anomena destellos, ja estem citant de nou)- que no puc evitar traslladar en els meus escrits allò que m'ha acompanyat i de què m'he sentit còmplice. Diu E., amb raó, que hauria de ser capaç d'expressar-ho jo mateix, sense recórrer a la cita, però això implicaria ser més capaç escrivint -arribar pel meu propi peu a aquestes sensacions o il·luminacions- o fer meus aquells camins que altres han fet abans, el que em semblaria il·lícit.

Puc dir sense complexos que visc la literatura amb una passió absoluta, perquè és un dels pocs mitjans que tenim al nostre abast -juntament, potser, amb l'amistat i l'amor- per sentir-nos acompanyats en aquest estrany camí de la vida. No li demano a un escriptor allò tan rebregat d'escriure bé -això, com el valor en el soldat, ho dono per descomptat- sinó que sigui capaç d'acompanyar, il·luminar, instruir, compartir la solitud que tot ésser humà viu (i qui ho negui, mentirà).

(He recordat després del meu diàleg epistolar amb E. que Antoine Compagnon, novel·lista, crític literari, especialista en literatura francesa i autor de Quaranta nits amb Montaigne, que em va agradar molt, ha publicat recentment La seguna mano o el trabajo de la cita, un llibre que haurem de llegir per seguir discutint al voltant de l'art de la cita i que l'editorial Acantilado introdueix precisament amb una cita de Montaigne que diu que quan escrivim no fem més que glossar-nos els uns als altres.)

Adversatives

Malgrat el que escrivíem ahir, a Leopoldo María Panero li haig de donar la raó en l'afirmació més lúcida de tota la pel·lícula: en la infancia vivimos, despúes sobrevivimos.

***

I tot i el que representen les mascaretes, cal dir que són un complement perfecte per aquells dies en què mana el component asocial.

Notes

Mirem la segona part de Pequeñas mentiras sin importancia, facilota i simple, però alhora vital i entretinguda, amb bons personatges i encertades interpretacions, al meu parer. I se'ns fa entrany ja veure els personatges d'aquesta pel·lícula (i de qualsevol altra) abraçant-se i fent-se petons. Que trista aquesta realitat nostra que ens ha imposat noves maneres que ja són pràcicament costums.

***

I per resistir l'anormalitat de les mascaretes, no vull caure en utilitzar-ne de fantasia, com si fossin un complement més. Sempre les mèdiques o les filtrants, per recordar-me que això és transitori, anòmal, distòpic. Per no acostumar-m'hi mai.

***

I igual que es fan estranyes les abraçades de la pel·lícula de Guillaume Canet, també ho és ara el fum del tabac que fumen a tothora els membres de la família Panero a El desencanto. Una pel·lícula que, com ja m'imaginava, m'ha desagradat. A diferència de les memòries de Felicidad Blanc, on plana el desengany però alhora la il·lusió permanent de la ingènua protagonista, aquesta pel·lícula m'ha semblat una recreació innecessària en el dolor i la insanitat d'una família, un exhibicionisme sobrer d'uns fills egoïstes i insuportables i d'una mare enganyada -i manipulada- sempre per tothom que portés el cognom Panero.

Però tornant al fum del tabac, és curiós veure com en els nostres temps s'ha intentat eliminar-lo de l'espai públic -no em refereixo als espais públics, on està bé que no hi sigui, sinó a l'espai visible- com si així desaparegués el problema, a l'estil estruç. Veig els Panero fumant a tothora i penso en Sabina, a qui fa poc van avisar que no podia fumar durant una entrevista televisiva. Coses del neopuritanisme.

***

No cedir al neropuritanisme no vol dir que no s'hagi de revisar el passat -i el present- i condemnar allò que és relament immoral, execrable i, fins i tot, del·lictiu. Llegeixo al Cultura/s la ressenya de Laura Freixas sobre El consentiment, de Vanessa Springora, aquesta història autobiogràfica que explica com l'autora va ser seduïda quan tenia catorze anys per Gabriel Matzneff, escriptor i intel·lectual consagrat a França. Un intel·lectual protegit per la intelligentsia soixante-huitard, que, segons explica Freixas, arribava a fer circular en aquells temps manifestos que demanaven la despenalització de les relacions sexuals entre adults i menors, emparats per noms com els de Beavoir o Sartre. Sí, els que també donaven suport a l'estalinisme malgrat els seus vint milions de morts, o perseguien Camus per heterodox. Potser ara que es fan caure tantes estàtues caldria recordar-se d'ells. També de Cioran, que segons explica Freixas, quan la jove Springora va a demanar-li ajut li diu que Matzneff és un gran escriptor, que és un gran honor que l'hagi escollit, i que t'has de doblegar als seus capricis.

Em temo que no tinc forces per llegir aquest llibre-testimoni.

***

I acabant de llegir el Oh, Maligna, en què Jorge Edwards narra una història d'amor i bogeria entre Pablo Neruda i una jove birmana a Rangun, on ell exercia de cònsol de Xile, m'acabo de reafirmar en la meva escassa simpatia envers el grandíssim poeta.

***

Una característica que acostuma a tenir un bon llibre és arrossegar-te cap a d'altres llibres desconeguts. A Ignació Peyró i els seus diaris, li dec, doncs, el descobriment de Louis Auchincloss, extraordinari autor nord-americà que m'ha entusiasmat amb les històries entrellaçades de La educación de Oscar Fairfax.

***

Intento abstreure'm, quan escric, a la indignació permanent de l'actualitat, però a vegades m'és impossible. Que els mitjans públics editorialitzin sempre m'ha semblat més que dubtós; crec que s'haurien de limitar a informar amb -ehem- la màxima objectivitat possible. Però que la periodista del principal programa d'una ràdio pública li digui, en una editorial, a un científic que no és convenient criticar en aquests moments unes determinades polítiques del govern, em sembla escandalós. Independentment d'estar d'acord o en desacord amb les crítiques, de torbar-les més o menys injustes, o de tenir una o altra opinió sobre el científic en qüestió.

Tinc la sensació que en aquesta pandèmia, en cada bugada perdem un llençol de llibertat. 

Pastoral

Per lligar les tomaqueres utilitzo retalls de vells llençols de cotó. El meu pare feia servir filots de cotó de la fàbrica, però ja no en tenim. La qüestió és que puguin subjectar bé la planta a la canya que fa de guia, sense esquinçar-la-la, amb fermesa però amb suavitat. Durant part de la primavera i l'estiu, a mesura que les tomaqueres anaven creixent, les he anat lligant a les canyes amb aquests estrips de roba, perquè no es tombessin i aguantessin el seu propi pes i el dels tomàquets que anaven creixent. Estripava amb les mans els draps de llençol blanc, que feien un bell i arcaic soroll -raaaas- i m'ajupia per lligar les tiges per allà on més convenia. Eren capvespres d'estiu i el dia s'allargava com si no volgués acabar-se mai. L'aire pesat del dia començava a agafar una punta de fresca i el cel començava a enrogir-se. Ens semblava que érem joves, com els dies de juny, tendres i valents; que aquells temps no acabarien mai.
Avui he fet la feina d'arrencar les velles tomaqueres, ja mig seques i tocades pel fred, on hi penjava algun tomàquet encara vermell, però amb els nous incapaços ja de madurar. He tallat amb tisores cada estrip de roba, ja esfilagarsat, per poder treure les canyes. Alguns estaven tocats pel gris de la humitat, d'altres esquitxats de fang. He tret les canyes seques, que gardo per l'any que ve, si Déu vol, i he llençat les tomaqueres velles al camp, perquè la terra les faci seves. Ha quedat entre els secs de l'hort, enmig de les males herbes, algun tomàquet caigut, mig podrit. Després he recollit el grapat de filots per llançar-los. Tenien ara un tacte aspre, però alhora càlid, com orgullosos d'haver fet la seva feina; no havien perdut la noblesa del vell cotó amb què estaven teixits. Mentre escric això penso que en trauré una foto amb la càmera de film. I quan tenia a les mans aquest grapat informe de pedassos de roba vella, he vist que no deixaven de ser una imatge nostra en aquest estrany octubre. Els dies d'estiu han passat avall, el sol volta cada dia més baix, les tardes s'enfosqueixen i es refreden, l'estiu etern ha resultat un miratge. Tot i que aquesta tardor té també la bellesa d'una vell armagnac en copa- daurat, untuós, coratjós- ens sentim cansats. Un any més, l'estiu ens ha enganyat com una ninfa, amb la seva temptadora i eterna joventut, amb la seva indiscutible bellesa, amb la despreocupació de qui ignora el futur. Però aviat caurà l'hivern, que haurem de sobreviure, un any més, amb l'estoïcisme de sempre, amb el nostre jersei més gruixut, i amb la cuirassa més dura. I potser posarem els ulls i el somni en aquells dies inacabables, en aquells cels blavíssims per on volen les orenetes que tornaran, com cada any, encara que no recordin els nostres noms.  

Pandèmies

A l'hora de sopar recordem amb l'N. episodis de la seva infantesa. No sé per què, acaba sortint el seu primer dia de Reis, quan encara no tenia un any, i vam anar sols, l'N., l'À. i jo a la cavalcada, perquè la G. estava ingressada a l'hospital amb pneumònia.

- Hi ha coses que no sé per què existeixen -diu l'N- com la malaltia. I el que semblava una reflexió adulta acaba per fer sortir la nena que -encara?- és, perquè afegeix: o els mosquits, o els deures.

***

Començo la novel·la de VP: escriptura ben travada però narració sense gaire sentit, amb càrrega excessiva en els detalls escabrosos, que sembla tenir una certa voluntat d'epatar, innecessària. Personatges dubtosos, en un estat de trànsit, quasi oníric. Al capdavall, resultat desigual.

***

A la nit, somni estrany, que em desperta. Jovenets, el J. i jo estem asseguts en una mena de sala d'espera plena de gent, en cadires de plàstic blanc. Apareix l'M., amor platònic d'adolescència, i s'ajup per parlar amb nosaltres, però perd l'equilibri i acaba caient. No es fa mal, però es queixa. El J. no s'immuta, però jo m'aixeco, li agafo la mà i li espolso el jersei de l'esquena. Després somio que vaig en cotxe, i tot lentament, perdo el control en una corba de l'autovia. No sé quin sentit freudià o lacanià deu tenir tot això.

***

Acabo despert i escrivint, mentalment, tot això. Mentrestant, em ve al cap una frase, que vaig caçar al vol, a la plaça de Vic. Deia una senyora:

- Vaig arreplegar la pandèmia.

***

Precisament penso que la pandèmia -nom altisonant però difícilment substituïble- ha perdut el seu caràcter mític i gairebé irreal. Ens hi hem acabat adaptant. Ja no vivim en una distòpia medievalitzant, ni tan sols en una nova normalitat orwelliana. Hem passat de les pàgines d'Orwell a les d'una novel·la de províncies -Flaubert, Clarín, Miquel Llor- amb personatges grisos -nosaltres- que caminem solitaris i apressats per carrers foscos, mentre ens mirem de reüll. Les converses són breus i les abraçades, ara sí, distòpiques. Les nostres mascaretes tenen més de Kabul que de Venècia. O potser ni això, simplement són un complement d'ambulatori de barriada. Mentrestant, tot i que el sol del migdia ens enganya, va entrant la tardor, que ens col·loca els seus matins freds i els seus dies de pluja indiscutible. Passo els matins escrivint allò que em paguen per escriure i trobo a faltar altres temps. Ara em semblen raonables, i fins i tot desitjables, aquells rius de gent que avançaven despreocupats pels carrers de la ciutat vella. I aquells migdies d'evasió en què els meus passos ressonaven per l'empedrat mentre el sol es filtrava per les escletxes dels carrers estrets. La Rambla ja no és un malson a evitar sinó un indret trist, buit i llunyà. Recordo moments d'espera, agitacions ingovernables, on ara hi ha placidesa excessiva. La desitjada calma esdevé a vegades una llosa. 

Notes

M'adono de la twitterització de l'expressió quan, en posar-me a escriure, em surten pràcticament només frases curtes.

***

Ramón Gómez de la Serna hauria estat un fenòmen del twitter. Les seves greguerías són, de fet, una mena de precursor dels tuits, passats abans pel tren de rentat de la poesia.

***

La maduresa arriba també quan deixem de creure sistemàticament que allò que ens diuen és veritat.

***

Aquesta ingenuïtat, substituïda per un cert escepticisme, fa que ja no visquem determinats moments amb tanta intensitat com abans. A la fira del llibre del Passeig de Gràcia, per exemple, ja sé que no trobaré una edició extraordinària que haurà passat desapercebuda a tothom, o que només jo coneixeré. Tanmateix, aquesta tarda passada remenant llibres continua sent, un cop l'any, un plaer sòlid.

***

Des d'aquesta perspectiva escèptica però alhora vital, li dic a l'R. que la meva actitud davant la vida és leopardiano-hedonística. Si hi ha algú realment escèptic és, però, ell amb el terme que acabo d'encunyar. Jo, en canvi, el segueixo considerant acerat.

***

A la fira, precisament l'R. em comissiona per fer alguna compra, cosa que em satisfà força: doblo la capacitat de compra. Tot i això, sóc contingut i moderat: un volum de Lorca de Losada per l'R. i Barcelona cau de Valentí Puig i Esteban el héroe (magnífica traducció azoriniana del títol) de Joyce, per a mi.

***

A la fira, quan veig llibres bons, però que ja tinc o ja he llegit, a preus irrisoris, em sap greu deixar-los allà. M'agradaria que algun bon lector els adoptés, tots dos hi sortirien guanyant.

***

Sembla que aquest any no anirem a Montolieu. Començo a pensar que seria bona idea una escapada hivernal a la Gascunya. L'hivern es farà llarg i necessitarem armagnac.

***

Sempre ens preguntem què faríem si ens toqués una gran suma de diners a la loteria. Jo, el primer que faria, seria donar-me de baixa de Linkedin.

***

Un encàrrec: escriure hores i hores, i només voler acabar-lo.

***

Baixo la Rambla amb el cotxe. No està deserta, però potser hi ha una quarta part de la gent que hi havia normalment. Després en aquests carrers del nord del Raval -Pintor Fortuny, Notariat, Doctor Dou-, molts establiments tancats. Llocs on havíem passat tantes estones, ara amb les persianes closes. I, per tants motius, penso com m'ha canviat la vida només en tres anys.

***

Barcelona s'ha convertit en una ciutat estranya, una mica hostil. O això em sembla a mi. Mascaretes, mirades de reüll, blocs de formigó als carrers, botigues tancades, pintades estranyes a l'asfalt. Tanmateix, a la terrassa de la Central, sol, joventut i riures.

***

Els nous costums. Cada vegada costa més quedar amb algú.

***

Rusiñol pintor: crec que no se li fa prou justícia. Els seus jardins finals no el van ajudar gaire, però jo no el veig tan per sota de Casas. La meva mare, que sí que hi entenia, sí que l'hi veia.

***

Intentar transmetre als fills que el món que els espera serà dur, sense infondre'ls por ni escepticisme: una feina difícil.

***

Tanta plataforma digital i no hi ha manera de poder veure El desencanto.

***

Els divendres al vespre passo l'estona de la pel·lícula intentant trobar a Netflix una pel·lícula que m'interessi. Després me'n vaig a llegir.

Diumenge

Un home savi, especialista en comunicació, davant les peticions d'entrevistes a polítics en programes de ràdio i televisió de cap de setmana, deia que els dissabtes i diumenges el que tocava era westerns a la tele i sardanes a la ràdio. No li faltava la raó, però com en tantes altres coses, la realitat ha girat l'esquena al sentit comú.

Així que avui, a la ràdio, a banda de música enllaunada de baixa qualitat, només m'he trobat tertúlies d'entesos pontificant sobre el coronavirus, i he anat canviant d'emissora fins que me n'ha sortit una que transmetia una missa dominical. M'ha acompanyat durant el viatge.

***

Igual que es considera superada l'aparent contradicció entre les idees dels intel·lectuals de la gauche divine -i de les seves evolucions- i els seus gustos refinats, cars i elitistes, també es deu passar per alt el xoc entre el pensament i l'ostentació de conductes poc ordenades per part d'alguns escriptors de la dreta catòlica, però a mi, pobre il·lús cartesià, determinades incongruències encara se'm fan estranyes.

***

I ja que parlem de la gauche, més o menys divine, de vegades enyoro aquells anys en què El País marcava tendència cultural i definia cànons. Se'ls veia una mica, o molt, el llautó del negoci -Alfaguara, Canal+...- però el cert és que exercien de guia amb un cert criteri i gust. Ara, això s'ha perdut, s'ha difuminat. Potser és que, en el fons, la cultura ha deixat de tenir valor.

***

Diumenge al matí a la plaça d'un poble. Potser avui tinc l'esperit crític exacerbat, però l'actitud de la gent, la manera de vestir, les converses que escolto de refiló denoten decadència.

***

Si alguna cosa de bo tenen les mascaretes és que han donat valor als ulls. Ara, tots ens mirem als ulls, que han guanyat en expressivitat. O potser és que abans ens hi fixàvem menys, en els ulls. Crec que ara ens mirem menys veladament i crec, també, que som més guapos. I no és un acudit, és simplement que només amb els ulls, amb els ulls vius, les nostres cares, en general, hi surten guanyant.

***

Festival de fotografia. Les arts que coneixes poc o gens, com en el meu cas, la fotografia, provoquen, com a espectador, una sensació ambivalent i contradictòria. D'una banda, un cert sentiment d'inferioritat i inseguretat, per no tenir-ne uns coneixements elementals, però, de l'altra, també una llibertat absoluta a l'hora de valorar el que tens al davant. No està sotmès a clixés ni a condicionants permet un judici més nèt i ingenu.

***

És curiós com cada món té el seu grup de coneixedors, aficionats, incondicionals... Aquest festival de fotografia analògica congrega, en un poble petit, una munió prou notable de gent. En broma, li dic a l'À. que la fotografia analògica em sembla molt mainstream. El cert és que aquest interès, aquesta pulsió, per les càmeres antigues, pels rodets caducats, pel gra de la imatge, com la que es dóna en tantes altres matèries -de les primeres edicions de Carner a l'observació d'ocells palmípeds- em reconcilia amb la humanitat.

Breus

L'editora E., amb tota la seva estima i diplomàcia, em ve a dir, veladament, que la meva escriptura li falta un salt al buit de sinceritat. El pitjor de tot és que té raó.

***

Escriure, escriure i escriure, aquest és el camí, tanmateix.

***

De fet, fa molts anys que sóc un professional de l'escriptura. El curiós del cas és que no em paguin per allò que neix de la pulsió personal i, en canvi, se'm recompensi per textos escrits amb professionalitat, sí, però sense ànima.

***

Esmorzo avui, semifestiu de la Mercè, amb M. Li parlo de quan teníem setze anys i m'adono que no té ganes de recordar.

***

Jo, en canvi, viuria del record. És un dels meus aliments principals.

***

El jardí dels Finzi-Contini, que rellegeixo a mitges, es nodreix també del valor del record.

***

La maduresa s'assoleix en el moment en què t'adones que lamentar-se d'allò que hauria pogut ser no serveix de res.

***

Peyró, a la seva manera, trapielleja i això el fa bo.

***

Tinc dubtes sobre si escriure un missatge a X. Al final, em penedeixo de no escriure'l i si l'escrigués, també me'n penediria,

***

Sobresalt de rebre un missatge i resulta ser un telegram del Ministerio de Sanidad.

***

Abans tot era millor. El decalatge de temps entre el moment d'escriure i el moment de publicar afavoria la sinceritat en l'escriptura. El temps permetia marcar distàncies i suavitzar veritats. La immediatesa de la xarxa i de les xarxes impedeix l'erosió que el temps aplica a les arestes de la vida.

***

Peyró:

Todo aquel que quiera escribir hará bien en tener una renta, heredar unas plazas de garaje, casarse con una rica o -en caso contrario- resignarse a la intemperie y a la sombra. Adiós a la figura del viejo escritor burgués -gran creación civilizatoria- que roía pipas bien calefactado. En un mundo en que Julia Otero es una voz moral, la nocilla ha sustituido a la novela y la cultura se ha pasado en bloque a la sección "ocio y tendencias", cuesta pensar en ningún éxito mundano accesible al letraherido que no sea una transigencia directa con el envilecimiento. No conozco apenas ningún escritor mayor y respetable cuyo destino -amargado, con malos editores, sin lectores- no sea aciago. Ya ni siquiera quedan groupies, fascinadas ahora -ay- con cualquier patán que finge grabar cortos.

La alternativa es mantener un remanente de dignidad en el fracaso. En realidad, así volvemos al paradigma clásico que coloca a los escritores en su humilísimo lugar: 'tis the common fortune of most scholars to be servile and poor, leemos en la Anatomía de la melancolía. Burton sabía de lo que hablaba.

Renúncies i exigències

Ignacio Peyró a Ya sentarás cabeza, d'Asteroide, acabat de sortir del forn:

Lamentablemente, en la vida todo son elecciones -y si todo son elecciones, casi todo, en consecuencia, son renuncias. Si quieres leer, no puedes cazar. Si quieres escribir, no puedes pasear en moto. Si quieres estar con Thomas Mann, no puedes andar tras esa pelirroja. Toda la tontería moderna de "si quieres, puedes" o "solo tú te pones límites" no es de una gran inocencia -es de una maldad profunda por ser de una ignorancia culpable.

Un dia d'aquests reprendré La muntanya màgica.

***

No som perfectes, però mirem d'escriure bé, si més no, amb pulcritud. No parlo de l'escriptura amb intenció més o menys literària, parlo de tot allò que escrivim: informes, correus electrònics, missatges... Em sorprèn enormement -i negativa- quan veig a persones ben formades escrivint amb descura. L'ortografia, o almenys la cura en l'expressió escrita, és com la dutxa matinal o el valor del soldat, un fet descomptat.

Vaig llegir fa poc algú que deia que l'ortografia era gairebé totalitària i que calia una certa relaxació i tolerància. Tolerants ho serem sempre, en general, i en especial amb qui no ha pogut tenir accés a la formació ni a la cultura. Però, programàticament, creiem que l'exigència és precisament un mecanisme de foment del creixement social i la igualtat.

Le-Tan

Entre les meves últimes lectures, el millor descobriment ha estat aquesta petita joia que es diu Paris de ma jeneusse, llibre de records de l'il·lustrador Pierre Le-Tan. El vaig comprar a la Privat de Toulouse, una mica per intuïció, deixant-me portar per la lectura prèvia de Memory Lane, que Le-Tan va il·lustrar per a Patrick Modiano. Però si a aquestes alçades Modiano ja no resulta una sorpresa, l'escriptura de Le-Tan, acompanyada de les seves extraordinàries il·lustracions, provoca admiració en el profà. I absolutament profà en l'obra de Le-Tan, literària i plàstica, en sóc jo. O n'era.

N'era perquè ara he anat llegint algun article que m'ha posat en situació i m'ha aportat informacions interessants. Com ara que la primera exposició que va dedicar-li un museu fou al MNCARS, impulsada per Juan Manuel Bonet i comissariada per José Carlos Llop. En parla Daniel Capó a The Objective, amb motiu de la seva mort, succeïda l'any passat. És curiós perquè hi ha moments en què l'existència humana, tan entròpica, sembla quadrar com un puzle.

L'escriptura de Le-Tan modianeja. L'eco de l'escriptor hi és molt present, no tant en l'estil (el millor estil, al capdavall, és aquell que no es percep) com en les atmosferes i els personatges. Els personatges de Le-Tan, molts d'ells amics del seu pare, pertanyen a un món ja totalment inexistent, no tan llunyà en el temps com en els costums i maneres de viure. Han quedat esborrats per les boirines que tan bé dibuixa amb l'escriptura. Són personatges reals, però podrien ser perfectament els protagonistes de les novel·les de Modiano; el mateix spleen, el mateix desencant. També podrien ser escenaris d'aquestes novel·les els carrers, locals, places, apartaments que van apareixent al llarg del llibre. Valdria la pena anar a París només per veure què n'ha quedat d'aquell París. Segurament res, ni tan sols existeix aquell talgo nocturn que sortia de l'estació de França per arribar a Austerlitz i que seria l'únic mitjà compatible amb la recerca d'aquell París de Modiano i de Le-Tan.

El meu capítol preferit del llibre és aquell on apareix precisament Modiano. Bé, surt només com el seu amic Patrick, amb qui dina al restaurant San Francisco i amb qui acaben parlant de projectes comuns, com l'esmentat Memory Lane. I acaba sortint al final aquest punt comú de tot el llibre que és aquesta mena de desarrelament que dóna el pas del temps, aquest desencís per la fluïdesa de la vida i per l'emergència d'un món que ja no és el nostre. Al final, asseguts al banc d'un parc, Modiano acaba llegint-li els textos del seu llibre comú i Le-Tan escriu:

Michel Droit se repeignant, dans la glace, les fers forgés du San Francisco, la voix de Patrick lisant son text dans le parc de l'avenue de Versailles, ce sont des moments auxquels on aime à penser et qui rendent plus doux les moments de désarroi qui, avec le temps, peuvent parfois envahir notre quotidien.

I acaba dient:

Qui pouvait penser alors que l'un des jeunes hommes que nous étions serait honoré de toutes les récompenses sans jamais avoir les recherchées?

Aquest jove honorat és Modiano i això em fa preguntar-me si l'honor i la glòria, al capdavall, arriben a contrarestar aquest tedi, aquest sentiment de pèrdua i de désarroi o, per contra, aquest capteniment davant la vida és més fort que res.

Apunts

Al jardí de casa, just davant de la façana, hi tenim uns testos de color blau. A l'hivern vàrem plantar-hi uns brucs petits que fan una flor d'un color granat. Amb l'arribada de la calor, aquests brucs es panseixen i es van assecant, per la qual cosa els vam trasplantar a un lloc menys visible i, en el seu lloc, hi vàrem plantar unes vinques, de fulla verda brillant i flor blanca o lila. Ara, amb la tardor, les vinques es van tornant grogues fins morir-se i les haurem de substituir novament per brucs o per alguna altra planta més vivaç.

Veure morir, mica en mica, aquestes vinques, que ja són grogues i esmorteïdes, em recorda com d'efímera és la il·lusió pels dies llargs, pel temps de les cireres i dels somriures. Fa dos dies les plantàvem amb la fe de qui creu que aquests dies d'estiu no s'acabaran i ara la seva aparença trista ens parla de la inelectibilitat i fugacitat del pas del temps.

***

Houellebecq és un bon escriptor, ho demostren sobretot els seus primers llibres, però la seva permanent intenció d'épater arriba a cansar. Fins i tot a mi, que no sóc gaire amic del políticament correcte.

Notes de Madrid i del món

Em pregunto fins a quin punt un autor ha de projectar-se en els seus personatges. Llegint Sérotonine, de Houellebecq, em sorprèn, d'entrada, la simplicitat, topicitat, de les opinions del protagonista, que allunyen aquesta novel·la d'altres lectures prèvies de l'autor francès. Però segurament la profunditat d'un autor no ha de traslladar-se a tots els seus personatges, precisament el territori de la ficció va d'això.

***

Assisteixo ahir, de forma no planificada, a una presentació de Jorge Carrión a la llibreria Foster&Wallace de Vic. Segurament és un dels autors que té, en aquests moments, un discurs més interessant i polièdric, per la seva capacitat de -no sabria ben bé com expressar-ho- entendre els nous temps que es dibuixen. Les seves reflexions em resulten d'un gran interès, alhora que em generen temors pel món que s'hi albira. Alhora, també hi discrepo, com quan diu que la literatura i la creació actual té un excés de jo, que hauria d'anar abandonant per una visió més global. Crec que no hi ha res més valuós que el jo de cadascú per crear i per crear complicitat.

***

Respecte al món que estem creant -tots en som resopnsables d'una o altra manera- i tornant a Houellebecq, aquest comentari del protagonista sobre la manca d'operaris en un aeroport espanyol: Com tots els països de l'Europa Occidental, Espanya, immersa en un procés mortal d'augment de la productivitat, havia suprimit poc a poc tots els treballs no qualificats que contribuïen a fer la vida una mica més agradable, condemnant així la major part de la població a un atur de massa. Ben cert.

***

I sortint de la llibreria, aquesta pintada, força sorprenent a la Ciutat dels Sants: El punk salió de mi coño.

***

El diumenge a la tarda, als voltants de l'estació de Sants, tinc la sensació de transitar per una ciutat de l'est d'Europa, una ciutat desballestada i trista, d'una modernitat grisa i antiquada. Veig gent que viu al carrer i que ja no té esma de demanar-te res. Cares cansades, mascaretes distòpiques, ampolles abandonades. Potser és la tristesa inherent al diumenge a la tarda i la manca d'activitat laboral, que sempre enriqueix, el que em donen una falsa imatge desoladora.

***

Arribo a Madrid i hi veig més llum, més vida, més gent que transita amb un objectiu, encara que també sigui diumenge. Les aparences sobtades acostumen a enganyar, ho sé. La calor de la ciutat central, ja entrat setembre, és hòrrida i anacrònica. Pujo a la terrassa de l'hotel quan el dia s'apaga. El bar és tancat, com tants altres establiments, el que dóna també a Madrid un cert clima agònic. A diferència de Barcelona, la planitud de la ciutat permet veure'n els límits, llunyans. Quan s'acaba la gran massa d'edificis i homes, el no res, la meseta pura.

Es va fent fosc i el cel es tenyeix de liles, simbòlicament castellans. Les punxes, tan característiques d'esglésies i edificis civils madrilenys, es tornen més nítides, el termòmetre no vol baixar. Experimento una estranya sensació de solitud.

***

Aquesta solitud, aquest silenci de les teulades es trenca quan baixem a les places. Madrid, sólo hay un secreto que me lleva hasta aquí, que ha muerto el silencio en las calles de Madrid, cantava Loquillo, en un tema d'un disc de títol inequívocament punk ¿Dónde estabas tú en el 77?. I és cert que hi ha poc silenci en els carrers i les places de Madrid. I pensant en aquell Loquillo recordo haver llegit que algú deia d'ell que ara massa punk per als rockers i massa rocker per als punks. I potser això és el que feia valuosa la seva música. Allò de Montaigne i els güelfs i els gibelins.

***

I a Madrid potser és on es veuen més nítidament els güelfs i gibelins. Els carrers del barri de Salamanca són un món aliè i oposat al de Lavapiés o la Latina. Gairebé com ecosistemes que no intersecten. O això és el que sembla. Dos madrids i dues espanyes.

***

En aquests carrers del barri de Salamanca on passo més estones -tot i que majoritàriament estic tancat entre quatre parets- em resulta agradable la cura amb què vesteix la gent que hi passeja. Potser hi ha aquest cert excés madrileny, però aquesta atenció en la imatge, en el vestir, la veig com un acte de fe en la vida, com un senyal de que, malgrat les dificultats del moment, no tot estar perdut. Potser no em vull adonar de que aquests senyors amb vestit de fil i botons de puny a la camisa, aquestes noies vestides de color blau cel, són l'orquestra del Titanic.

***

Al carrer de Claudio Coelho, entre antiquaris i botigues de roba infranquejable, una galeria d'art exposa a l'aparador un bonic retrat de David Bowie, confeccionat com una mena de collage. Quan m'hi acosto per fer-hi una foto amb el mòbil, amb una certa vergonya, un noi que es recolza a la paret, s'aparta i em diu que és una meravella, com tot el que exposen allí. Un senyor que ve caminant i em veu fent la foto em comenta éste es uno de los grandes. I aquesta familiaritat esborra la meva timidesa de retratista i em fa pensar com de diferents són les dues ciutats, aquesta i la nostra, on aquesta familiaritat entre desconeguts és impensable.

***

Els taxistes de Madrid. Agafem uns quants taxis i tenim sort. La majoria callen, però dos són homes savis. Un ens explica els problemes que li comporta la crisi actual, que, segons diu, després de disset anys, el faran deixar el taxi, ja que només pot aguantar així dos o tres mesos més. Ens parla dels conductors d'Uber, que baixen escales amb cotxe i donen cops a tothom, de les franquícies de moda on ningú t'atén, de la manca de treballadors qualificats als serveis, dels bars de tota la vida tancats, de les dificultats dels autònoms i petits empresaris. Al final trabajaremos todos para cuatro o cinco personas, diu.

Un migdia, tinc una estona lliure entre reunió i reunió i m'escapo al museu Sorolla. El taxista que m'hi porta és un home il·lustrat. Després d'ensenyar-me els grans hotels tancats que hi ha a la Castellana, em parla de Chamberí, de com abans era un barri de casetes senyorials com la de Sorolla. Quan li dic que percebo més activitat a Madrid que a Barcelona, em fa números amb els habitants de cada ciutat i cada comunitat. L'home en sap, i quan em deixa em diu; Ya verá como disfrutará, tendrá el museo para usted solo y para esa chica.

***

La chica és una noia morena que entra per la porta en aquell moment. Però la veritat és que, als jardins, hi ha més gent. Hi ha uns quants pintors, imagino que estudiants d'alguna acadèmia, pintant els racons d'aquests patis inspirats en Granada i Sevilla, les fonts, les escultures, els bancs, les ceràmiques...

Dins les sales de la casa, en canvi, quasi no hi ha ningú. Les veig sol, amb la motxilla que he de portar agafada perquè les consignes són tancades i impera aquest criteri absurd de tants museus de no poder dur-la a l'esquena. Tot i la incomoditat, el museu és preciós. A les cases museu hi viu encara l'esperit de l'artista i això les omple de valor i caràcter. A banda de quadres, hi ha els mobles, els llibres, les col·leccions artístiques, els pinzells... Sorolla, com Casas, formava part d'aquest grup d'artistes benestants, en el seu cas no sé si per qüestions familiars o d'èxit professional. Quina pena que la Casa de Ramon Casas al passeig de Gràcia no conservi res de la seva empremta. Almenys abans hi havia el Vinçon, ara hi ha un Massimo Dutti. Al final trabajaremos todos para cuatro o cinco.

***

La chica del museu només la veig al final, quan ja surt. La mascareta m'impedeix veure-li la cara. És el que té això de les mascaretes, aquesta realitat distòpica i islamitzant de les cares cobertes. Al carrer Atocha, al costat de l'hotel, hi ha una botiga que ven unes mascarets amb la inscripció Puta mascarilla. Llàstima que sempre la trobo tancada, si no, en compraria una. Em sorprèn veure gent que sembla sentir-s'hi còmoda i feliç -s'hi fan fotos- o que hi té una fe quasi mística. Les mascaretes serveixen en circumstàncies concretes, i encara. Em sorprèn encara més trobar-me persones en camins recòndits de muntanya d'Aiguafreda caminant amb mascareta, és gairebé un element màgic, com les imatges dels sants que havien de portar la pluja.

***

Si l'epidèmia no s'aturava per si mateixa, era segur que no seria vençuda per les mesures que l'administració havia imaginat. Albert Camus, La pesta.

Montaigne, Kafka i l'adaptació als temps

Despertar-se a mitja nit, enmig d'un somni estrany on apareixen gossos, joieries i la plaça de Vic, per acabar ben desvetllat, trobant lligams entre lectures recents i punts en comú entre Montaigne i Kafka, no deu ser corrent ni desitjable, però en tot cas serveix per poder escriure textos com aquest que ve a continuació. Un text que he escrit mentalment al llit i que ara, ja de matí, vinc aquí, a mirar de recuperar, amb la temença de que se m'escapin idees i matisos apareguts en la lucidesa de l'insomni. Em pregunto si no hauria valgut més la pena llevar-me llavors, al cap i a la fi ja no he dormit més, però la gran pregunta és realment a què treu cap tot això, aquesta absurda i diabòlica mania d'escriure, que deia Pla. Per a qui i per a què?

***

De vegades trobem estanys punt en comú entre lectures successives i aparentment diferents. Segurament aquests coincidències són nascudes del substrat propi, de la pròpia vivència o de les idees personals, que catalitzen una idea com una reacció química o fan germinar una llavor determinada. Segurament res del que escriuré ara no hauria nascut si no fos per aquests temps convulsos que vivim, i que potser no són tan convulsos, però que jo visc com a tals.

Una de les tesis del magnífic La muerte de Montaigne, de Jorge Edwards, que he rellegit amb plaer després de visitar, com fa l'autor, la torre circular on vivia i escrivia el mestre francès, és que Montaigne fou un home que va avançar-se als temps i que va intentar -i d'alguna manera aconseguir- que el seu país també s'hi avancés. Montaigne, segons Edwards, va exercir prou influència en dos sobirans francesos, Enric III i sobretot Enric IV, per propiciar una solució -transitòria- a la foscor d'uns temps marcats per les guerres de religió entre catòlics i hugonots, que van devastar i empobrir el país durant dècades. Les idees moderades, centrades, plausibles, allunyades de dogmatismes, que Montaigne va difondre i va intentar transmetre als reis i als seus cercles d'influència, van fer possible la fi d'aquelles guerres a través de l'assumpció d'un catolicisme sobri, allunyat d'extremismes i segurament d'interès (el famós París bé val una missa) del protestant Enric IV. Però els regicidis dels dos monarques, organitzats precisament per cercles religiosos extremistes, van posar de manifest, segons Edwards, que el país no estava preparat encara per les idees que expressava i simbolitzava Montaigne i que caldria esperar gairebé dos segles, a la il·lustració i a la generació dels Montesquieu, Rousseau o Diderot, per a poder implantar-les. Montaigne fou, per tant, d'alguna manera, un home amb dificultats per encaixar en la seva època. Un home massa equilibrat i humanista per a uns temps d'excessos.

A Duelo de álfiles, de l'eivissenc Vicente Valero, que ha vingut després en torn de lectura i que tot just he començat, l'autor ens explica una curiosa visita, des de Suècia, a la localitat danesa on Walter Benjamin va visitar i va viure temporalment amb Bertold Brecht. Ens explica Valero, a través d'una sèrie de fotografies, la diferent forma d'afrontar una partida d'escacs, jugada al jardí de la casa, sota una perera, que tenien els dos homes de lletres. I acaba sortint la història d'un assaig sobre Kafka que va escriure Benjamin i va donar a revisar a Brecht. Sembla ser que Brecht, que trigava més del compte a respondre a Benjamin i d'aquesta manera el turmentava, va acabar retraient al filòsof una visió massa simplista de l'obra de Kafka, que no arribava a tenir en compte el context social de l'escriptor i de l'obra. Precisament aquesta visió de l'obra de Kafka sobre la qual, segons sembla, discrepaven el filòsof i el dramaturg és la que m'ha interessat especialment, tot i ser jo un pèssim lector de l'escriptor txec (sempre m'he acabat perdent en els laberint de El procés i El castell). Escriu Valero que, segons Brecht, Kafka habría construido una obra literaria fundamentada en las dificultades y en el "asombro" de los individuos (para Brecht sólo una clase de individuos: el pequeño burgués) para orientarse y sobrevivir a un mundo cambiante que buscaba deseseperadamente nuevas formas de organización política, económica y social. Kafka era, doncs, segons Brecht, un petitburgès inadaptat als nous temps i era aquest temor i aquesta inadaptació al nou món, que sense equivocar-se preconitzava inhòspit i atroç, el que dibuixaven les estructures funcionarials de El procés o El castell.

Hi hauria, per tant, una coincidència entre Montaigne i Kafka: la dificultat d'encaixar en uns temps. En un cas per avançar-se i amb una clara voluntat de modular-los (Montaigne), i en l'altre, amb dificultats per adaptar-s'hi i amb una certa visió premonitòria del que vindria (Kafka). I sobre aquesta inadaptació i dolor kafkians portats al límit em ve al cap ara la figura de Zweig. Però ara m'adono que és molt aventurat reduir, com estic fent, aquest tema a quatre línies. Però no hi ha dubte que la dificultat de l'escriptor -o de la persona en general- per encaixar en la seva època és un tema d'especial interès en aquest temps que corren i s'albiren.