***
El pas dels fills a l'edat adulta, encara que es mantinguin un llarg període de temps en aquesta mena de crisàlide híbrida i sovint antipàtica anomenada adolescència -o potser precisament per això- és un moment d'una gran duresa per als pares. Almenys per a mi ho és. Una duresa imponderada i poc reconeguda, especialment cruel quan el pas el fa ja el petit -la petita en el meu cas- i no queda ningú al darrere. Perdem el confort de la seva infantesa, després d'haver perdut ja la pròpia, el refugi de la seva mirada ingènua, distinta i lliure del món. Quan calia escapar del cinisme, del desconfort, de la cruesa del nostre món, teníem físicament l'escalf físic d'unes mans flonges, d'unes riallades sorolloses i espontànies, d'una visió directa i real del món. Quan això desapareix d'un dia per l'altre, ens adonem que els ametllers ja estan batuts.
***
Sóc capaç de fer feines que no m'interessin. També de fer-ne que no requereixin cap tipus d'estímul creatiu o intel·lectual. Ara bé, fins ara m'he mostrat incapaç de fer feines que no m'interessin ni requereixin cap tipus d'estímul creatiu o intel·lectual.
***
La lectura del llibre de converses de Daniel Capó i Nadal Suau amb José Carlos Llop és un autèntic estímul per a l'intel·lecte i per a la sensibilitat. Això sí, encara que sigui difícil contenir la lectura, cal inocular-se Llop a petites dosis, per no desaprofitar-lo. Igual que caldria, si en tinguéssim el costum, llegir-lo subratllant o prenent notes.
Em diuen que cito massa, segurament amb raó, però caldria fer un monogràfic d'observacions, reflexions i opinions de Llop, precises, nítides i preclares. Un Llop que ens obre els ulls i en qui voldríem emmirallar-nos ni que fos per la recompensa de sopar en un reservat de París amb el matrimoni Modiano i amb Barceló, i que entrés de cop en escena un somrient Jack Nicholson a fer-nos una foto.
***
I la lectura d'aquestes converses amb José Carlos Llop ens deixa també un regust amarg. Com el corredor aficionat que arriba satisfet a casa després de fer els seus quilometrets pel poble i es troba a la televisió amb els atletes que corren cent cinquanta quilòmetres pel desert, llegir aquestes converses ens dóna la mesura de la nostra insignificança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada