***
I per resistir l'anormalitat de les mascaretes, no vull caure en utilitzar-ne de fantasia, com si fossin un complement més. Sempre les mèdiques o les filtrants, per recordar-me que això és transitori, anòmal, distòpic. Per no acostumar-m'hi mai.
***
I igual que es fan estranyes les abraçades de la pel·lícula de Guillaume Canet, també ho és ara el fum del tabac que fumen a tothora els membres de la família Panero a El desencanto. Una pel·lícula que, com ja m'imaginava, m'ha desagradat. A diferència de les memòries de Felicidad Blanc, on plana el desengany però alhora la il·lusió permanent de la ingènua protagonista, aquesta pel·lícula m'ha semblat una recreació innecessària en el dolor i la insanitat d'una família, un exhibicionisme sobrer d'uns fills egoïstes i insuportables i d'una mare enganyada -i manipulada- sempre per tothom que portés el cognom Panero.
Però tornant al fum del tabac, és curiós veure com en els nostres temps s'ha intentat eliminar-lo de l'espai públic -no em refereixo als espais públics, on està bé que no hi sigui, sinó a l'espai visible- com si així desaparegués el problema, a l'estil estruç. Veig els Panero fumant a tothora i penso en Sabina, a qui fa poc van avisar que no podia fumar durant una entrevista televisiva. Coses del neopuritanisme.
***
No cedir al neropuritanisme no vol dir que no s'hagi de revisar el passat -i el present- i condemnar allò que és relament immoral, execrable i, fins i tot, del·lictiu. Llegeixo al Cultura/s la ressenya de Laura Freixas sobre El consentiment, de Vanessa Springora, aquesta història autobiogràfica que explica com l'autora va ser seduïda quan tenia catorze anys per Gabriel Matzneff, escriptor i intel·lectual consagrat a França. Un intel·lectual protegit per la intelligentsia soixante-huitard, que, segons explica Freixas, arribava a fer circular en aquells temps manifestos que demanaven la despenalització de les relacions sexuals entre adults i menors, emparats per noms com els de Beavoir o Sartre. Sí, els que també donaven suport a l'estalinisme malgrat els seus vint milions de morts, o perseguien Camus per heterodox. Potser ara que es fan caure tantes estàtues caldria recordar-se d'ells. També de Cioran, que segons explica Freixas, quan la jove Springora va a demanar-li ajut li diu que Matzneff és un gran escriptor, que és un gran honor que l'hagi escollit, i que t'has de doblegar als seus capricis.
Em temo que no tinc forces per llegir aquest llibre-testimoni.
***
I acabant de llegir el Oh, Maligna, en què Jorge Edwards narra una història d'amor i bogeria entre Pablo Neruda i una jove birmana a Rangun, on ell exercia de cònsol de Xile, m'acabo de reafirmar en la meva escassa simpatia envers el grandíssim poeta.
***
Una característica que acostuma a tenir un bon llibre és arrossegar-te cap a d'altres llibres desconeguts. A Ignació Peyró i els seus diaris, li dec, doncs, el descobriment de Louis Auchincloss, extraordinari autor nord-americà que m'ha entusiasmat amb les històries entrellaçades de La educación de Oscar Fairfax.
***
Intento abstreure'm, quan escric, a la indignació permanent de l'actualitat, però a vegades m'és impossible. Que els mitjans públics editorialitzin sempre m'ha semblat més que dubtós; crec que s'haurien de limitar a informar amb -ehem- la màxima objectivitat possible. Però que la periodista del principal programa d'una ràdio pública li digui, en una editorial, a un científic que no és convenient criticar en aquests moments unes determinades polítiques del govern, em sembla escandalós. Independentment d'estar d'acord o en desacord amb les crítiques, de torbar-les més o menys injustes, o de tenir una o altra opinió sobre el científic en qüestió.
Tinc la sensació que en aquesta pandèmia, en cada bugada perdem un llençol de llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada