M'he llevat i he sortit a comprar -cabàs en mà i mascareta en boca- al poble. He trobat estímuls en això, en aquest passeig per les botigues, en alguna conversa entretallada, en saludar algú, en encarregar el dinar, en fets que abans formaven part de la part més monòtona i plana de la quotidianitat, un pla de la vida que era quasi negligible. Després, he llegit una bona estona al sol, que quasi cremava. He alternat les meves dues lectures actuals, el llibre de converses de Llop que ja vaig citar i el Haiku a Brooklyn, de Joan Vigó, que totj just he començat. Mentre llegia ha creuat el cel un parell de cops una avioneta, que m'ha fet pensar en com d'aliens són els mons de les persones. Qui conduïa aquell aparell? -m'he preguntat- on anava? per què ho feia? He pensat en la distància immensa que separava la vida d'aquell pilot, solcant un cel tocat de petits núvols com bassetes, impotents davant del sol d'avui, i el meu món, el d'un petit home -gairebé una formiga, hauria pensat si m'hagués vist, assegut en una hamaca en un petit rectangle de verd enmig d'un poble sense nom.
Després de dinar -i del partit- he tornat a sortir a llegir, però ni el sol escalfava ni jo tenia la ment per a fabulacions novaiorqueses ni per a pensaments poètics. La maleïda papallona de Fuenlabrada ha provocat un temporal intern. Ho he deixat córrer i he vingut a escriure aquestes línies, no sé si curatives o pal·liatives. Mentre ho faig, veig un missatge d'X. demanant-me no sé quina absurditat. Sembla que la papallona ha vingut acompanyada i el meu mal humor té motius per créixer i projectar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada