Les pel·licules i la vida

Després d'unes setmanes de lectures intensives, vénen uns dies de pausa i dues nits seguides de cinema. Dijous a la nit la magnífica Taxi driver, de Scorsese, i ahir a la nit una desigual La última locura de Claire Darling, que té l'atractiu de les interpretacions de Catherine Deneuve i Chiara Mastroianni, mare i filla a la pel·lícula, mare i filla a la vida real.

Pocs atractius més ofereix aquesta última, a part de la bella casa que n'és l'escenari i d'una curosa caracterització dels ambients i les èpoques: resulta meravellosa la manera de vestir d'Alice Taglioni en el paper d'una Claire Darling jove.

De Taxi driver potser em resulta sobrera la violència excessiva de la part final, però en canvi és extraordinari el plantejament de la història, el dibuix dels personatges i l'escenari d'una Nova York dura, bruta, gairebé inhabitable, que esdevé quasi el personatge central del film.

Però d'aquestes dues pel·lícules, que no tenen gairebé res en comú, me n'enduc la força del pas del temps, que és una dèria recurrent que m'acompanya. No tant en els propis films com en els actors que les interpreten. Al final sempre m'acaba interessant més la realitat que la ficció, la vida que les històries que ens expliquen. I, al capdavall, el que em colpeja és veure Catherine Deneuve amb quasi vuitanta anys fent el paper d'una senyora gran dement. Veure la irresistible Belle de jour convertida en anciana resulta quasi insuportable, una prova excessivament dura i evident del pas del temps. Igual que, a la inversa, la joventut de Robert de Niro, Harvey Keitel, Cybil Sheperd i l'adolescència de Jodie Foster a Taxi driver són com una mena de memento mori. Potser els personatges que interpreten donen més força encara a la seva joventut d'aleshores, la refermen. Però és això el que al final m'enduc: les rialles desenfadades de Foster, els músculs de de Niro, el somriure maliciós de Shepherd... La vida que passa.