Esbossos

Sovint penso en l'A., en les seves petites ambicions de la petita política, que deu esperar que es facin grans aviat. Tan grans com ho poden ser en aquest país, on, per molt que les amplifiquin els altaveus mediàtics -omnipresents miralls deformants- seguirant sent això: petites. I penso després en les meves ambicions, també petites i, a més, absurdes -això de l'escriptura i la literatura- gairebé com un atzucac. I és estrany que a vegades es creuin aquests camins pessoans -allò de no voler ser res però tenir en un mateix tots els somnis del món- amb un camins hemingwaians donats a l'acció i la projecció. Com instal·lar el bar del Ritz a la Baixa lisboeta.

***
Parlem amb uns amics de com eren els nostres pares a la nostra edat i com som nosaltres, i ens sembla que hem guanyat vint anys a la vida en una sola generació. Però després tinc dubtes de no voler ser ja com eren els nostres pares i haver fugit d'aquesta mena de pseudojoventut artificial que, avui en dia, sembla que ningú vol acabar d'abandonar mai.

***

Haver nascut en aquesta època, en un país occidental i en un entorn més o menys benestant és, mirat amb perspectiva, com haver guanyat un premi a la loteria. És una d'aquelles coses per les que els nostres pares creien que calia donar gràcies a Déu, i tenien raó. Només que, segons diuen, els premis a les loteries acaben tenint a la llarga efectes indesitjats. Potser el nostre és aquesta societat postmoderna hipertecnològica que ens ha tocat viure, on impera un neocapitalisme desfermat, en paradoxal combinació amb uns valors suposadament progressistes, que ens condueix a una espiral de resultat incert i poc alentador.

***

Al contrari del que es pot pensar, cartografiar bé el món on vivim i l'entorn on ens movem és essencial per assolir una certa felicitat. Permet trobar espais de comoditat, repòs i seguretat, i evitar els de major incertesa, inseguretat i perillositat. Tancar els ulls a la realitat és com haver de jugar a un joc sense conèixer-ne les regles.

***

L'N. i la G. miren una d'aquelles pel·lícules que els agraden. Surt Nova York i l'N. em diu que li agradaria anar-hi. A mi em passa el mateix, quan miro alguna pel·lícula on surt la ciutat. Però el record que en tinc me l'allunya, ara mateix, una mica. Hores d'avió, duresa d'asfalt i, sobretot, aquella calor que no puc treure'm del cap. Una calor que impedia el moviment, el passeig i, gairebé, el pensament. Ara mateix, el meu ideal de viatge, la meva arcàdia particular, és una illa de l'Egeu: una caseta blanca al costat del mar, una platja deserta i un plat de tomàquet amb formatge de cabra. Llegir, escoltar el vent, entrar sensualment en el mar, caminar sota el sol i que la pell es torni negra.

***

Precisament, del diari de Llop que acabo de llegir, El Japón en Los Ángeles, m'han agradat especialment -amb una certa enveja- els fragments de les vacanes estivals: la casa entre els pins, els banys, el mar, els vents, la pesca amb els nens... Sí, sobretot això, la pesca amb els nens, perquè quan els nostres nens ja han deixat de ser-ho la nostàlgia d'aquells moments és irrefrenable.