París

Llegeixo Les rues de ma vie, de Bernad Frank. M'hi ha portat el llibre-entrevista a Llop. És una mena de recorregut parisenc per les cases i carrers on va viure l'autor, que li permet rememorar èpoques passades de la seva vida. Al principi, costa entrar-hi, caldria tenir a mà un plànol de París. Això d'anomenar els barris pel número d'arrondissement, igual que passa amb Modiano, genera una gran dificultat pels profans. Al final, però, com també succeeix amb Modiano, acaba sent igual on estigui el 16ème o el 17ème o tal i qual avinguda. Tot i la importància que sempre he donat a la geografia literària, aquest espai físic real passa a un segon pla, darrere una mena d'espai físic borrós o, fins i tot, irreal.
Em pregunto què és el que propicia que París doni tanta literatura d'aquest tipus, per què aquesta evocació dels llocs, els carrers, els parcs, els restaurants... Frank, Modiano, Le-Tan. I sempre aquesta mena de boirina que enterboleix els records, que sublima la realitat, que dilueix límits físics i temporals. I tots aquests espais poblats per una mena de fantasmes, uns personatges que viuen en els límits de no sabem ben bé què, que s'esborren i desapareixen també entre les boires del passat. Bé, això succeeix sobretot en Modiano, i també en el llibre de records de Le-Tan, més que en Frank.

Ara que la realitat ens impedeix viatjar, sento una enyorança de les ciutats vistes i viscudes en el meu passat. De París i de Londres, sobretot. També, no sé ben bé per què, de Centreuropa. De Viena i de Praga. Fins i tot de Cracòvia i Budapest, on no he estat. Però sobretot de París. Els meus records de París comencen a tenir també un aire modianesc. M'agradaria poder agafar el talgo nocturn a l'estació de França, com havia fet amb els meus pares, i llevar-me de matí a la lletja i impersonal estació d'Austerlitz. Fa uns dies em va aparèixer una fotografia d'aquell primer viatge: jo tenia deu anys, porto el cavell llarg i una americana d'espiga de xeviot heredada d'algun germà, la meva mare vesteix un abric de llana, guapa i elegantíssima. Insistia en què quan s'anava de viatge calia anar ben vestit, i tenia raó. Posem somrients, però tampoc gaire, en un pont, amb el Sena i Nôtre-Dame al darrere. La foto té un aire de l'Hola dels anys 70. Els records d'aquell viatge no s'han esblaimat, aquell món sí.

Tinc una altra fotografia, d'uns deu o quinze anys després. Surto amb la G. davant de l'òpera Garnier. Ella somriu, joveneta, també molt elegant, amb vestit sastre. Jo estic seriós, conservo encara els cabells rossos. El color és més viu que en l'altra fotografia, el món ja és un altre. 

I, sense imatges forogràfiques tan evidents, podria rememorar moltes altres escenes parisenques. Sobretot d'un altre viatge hivernal, gairebé en blanc i negre, en què recorríem els carrers, bàsicament de la rive gauche -coses del fetitxisme literari- permenentment sota un plugim glaçat. Una llibreria de vell desangelada, il·luminada només per una trista bombeta, una altra literàriament situada al carrer de l'Odéon, un cafè obscur al Marais, el coq au vin del restaurant d'un teatre al carrer de Nôtre-Dame des Champs, el Luxemburg a l'ocàs i la rue de Vaugirard, deserta, de nit, la travessia nocturna de la ciutat per una vaga salvatge -a la francesa- del metro... I així, imatges que passen, com retalls recomposats d'una pel·lícula que es projecta en l'obscura sala de cinema del present.