***
En una línia similar, llegeixo sobre la polèmica que ha generat la proposta d'una cadena de llibreries de fer-te arribar a casa, en menys de dues hores, el llibre que necessites. La reflexió general és: realment necessites un llibre en dues hores? Jo, que sóc gairebé un maníac en aquest camp, penso clarament que no. I una altra qüestió, exceptuant l'actual conjuntura que és excepcional, cal que ens ho portin tot a casa? Sortim als carrers, home!
***
Això, sumat a la meva lectura actual, m'ha fet pensar en Roma, en el cap de setmana passat a Roma fa tres anys. Va ser curt, gairebé efímer, però va deixar un pòsit. No pels edificis, l'art o la història, sinó per la vida. Aquella nit al Trastevere, passejant, prenent alguna cosa, mirant, escoltant... La ciutat bullia. O aquells dos homes tan ben vestits conversant de nit en un racó de la Via Giulia. L'aire fresc de maig...
De debò que demanareu un Glovo?
***
I mentre escric això, amb enyorança, aquest dia tan gris i fred d'hivern, amb el degoteig incessant de males notícies i l'expectativa d'uns dies de celebracions familiars gairebé culpables. Hi ha moments en què el calendari és clarament inoportú i inclement.
***
I aquest mal de cap matinal que és gairebé el complement perfecte.
***
Francesco Piccolo, Moments d'inadvertida felicitat, que m'ha recomanat l'amic P. Necessitava una lectura així. M'agrada la profunda barra de l'autor, el desvergonyiment amb què explica les seves formes d'actuar, aquest individualisme tan profundament italià. Contrasta amb l'Homes en la meva situació, que tinc a la meitat. que em fa pensar si realment tots els noruecs són com Petterson o Knausgard. Descriuen una societat que em resulta molt llunyana, estranya, gairebé distòpica.
Però tornant a Piccolo, m'agrada com explica les seves motivacions per a les coses aparentment més nímies, per què fa el que fa. I l'admiració per aconseguir, aparentment, fer sempre el que vol.
***
Estic temptat de comprar un parell de llibres escrits per autors joves. El d'Ana Iris Simón, per exemple. Pel que llegit sobre el llibre i les entrevistes a l'autora, sé que coincidiré força amb ella, amb les seves apreciacions. Però des de la distància generacional em fa una certa mandra -un egoïsme piccolià- entrar en els problemes i la cosmovisió d'una generació que no és la meva i d'una societat que sí que és la meva però que començo ja a no sentir com a tal. Faig l'estruç?
***
El mateix em passa amb aquest documental El dilema de las redes. Sé que serà interessant, que em reforçarà en algunes de les idees que ja tinc sobre les xarxes socials i m'obrirà els ulls, i les defenses, sobre moltes qüestions que cal conèixer. Però hi ha moments en què penso que prefereixo no saber-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada