Notes de Madrid i del món

Em pregunto fins a quin punt un autor ha de projectar-se en els seus personatges. Llegint Sérotonine, de Houellebecq, em sorprèn, d'entrada, la simplicitat, topicitat, de les opinions del protagonista, que allunyen aquesta novel·la d'altres lectures prèvies de l'autor francès. Però segurament la profunditat d'un autor no ha de traslladar-se a tots els seus personatges, precisament el territori de la ficció va d'això.

***

Assisteixo ahir, de forma no planificada, a una presentació de Jorge Carrión a la llibreria Foster&Wallace de Vic. Segurament és un dels autors que té, en aquests moments, un discurs més interessant i polièdric, per la seva capacitat de -no sabria ben bé com expressar-ho- entendre els nous temps que es dibuixen. Les seves reflexions em resulten d'un gran interès, alhora que em generen temors pel món que s'hi albira. Alhora, també hi discrepo, com quan diu que la literatura i la creació actual té un excés de jo, que hauria d'anar abandonant per una visió més global. Crec que no hi ha res més valuós que el jo de cadascú per crear i per crear complicitat.

***

Respecte al món que estem creant -tots en som resopnsables d'una o altra manera- i tornant a Houellebecq, aquest comentari del protagonista sobre la manca d'operaris en un aeroport espanyol: Com tots els països de l'Europa Occidental, Espanya, immersa en un procés mortal d'augment de la productivitat, havia suprimit poc a poc tots els treballs no qualificats que contribuïen a fer la vida una mica més agradable, condemnant així la major part de la població a un atur de massa. Ben cert.

***

I sortint de la llibreria, aquesta pintada, força sorprenent a la Ciutat dels Sants: El punk salió de mi coño.

***

El diumenge a la tarda, als voltants de l'estació de Sants, tinc la sensació de transitar per una ciutat de l'est d'Europa, una ciutat desballestada i trista, d'una modernitat grisa i antiquada. Veig gent que viu al carrer i que ja no té esma de demanar-te res. Cares cansades, mascaretes distòpiques, ampolles abandonades. Potser és la tristesa inherent al diumenge a la tarda i la manca d'activitat laboral, que sempre enriqueix, el que em donen una falsa imatge desoladora.

***

Arribo a Madrid i hi veig més llum, més vida, més gent que transita amb un objectiu, encara que també sigui diumenge. Les aparences sobtades acostumen a enganyar, ho sé. La calor de la ciutat central, ja entrat setembre, és hòrrida i anacrònica. Pujo a la terrassa de l'hotel quan el dia s'apaga. El bar és tancat, com tants altres establiments, el que dóna també a Madrid un cert clima agònic. A diferència de Barcelona, la planitud de la ciutat permet veure'n els límits, llunyans. Quan s'acaba la gran massa d'edificis i homes, el no res, la meseta pura.

Es va fent fosc i el cel es tenyeix de liles, simbòlicament castellans. Les punxes, tan característiques d'esglésies i edificis civils madrilenys, es tornen més nítides, el termòmetre no vol baixar. Experimento una estranya sensació de solitud.

***

Aquesta solitud, aquest silenci de les teulades es trenca quan baixem a les places. Madrid, sólo hay un secreto que me lleva hasta aquí, que ha muerto el silencio en las calles de Madrid, cantava Loquillo, en un tema d'un disc de títol inequívocament punk ¿Dónde estabas tú en el 77?. I és cert que hi ha poc silenci en els carrers i les places de Madrid. I pensant en aquell Loquillo recordo haver llegit que algú deia d'ell que ara massa punk per als rockers i massa rocker per als punks. I potser això és el que feia valuosa la seva música. Allò de Montaigne i els güelfs i els gibelins.

***

I a Madrid potser és on es veuen més nítidament els güelfs i gibelins. Els carrers del barri de Salamanca són un món aliè i oposat al de Lavapiés o la Latina. Gairebé com ecosistemes que no intersecten. O això és el que sembla. Dos madrids i dues espanyes.

***

En aquests carrers del barri de Salamanca on passo més estones -tot i que majoritàriament estic tancat entre quatre parets- em resulta agradable la cura amb què vesteix la gent que hi passeja. Potser hi ha aquest cert excés madrileny, però aquesta atenció en la imatge, en el vestir, la veig com un acte de fe en la vida, com un senyal de que, malgrat les dificultats del moment, no tot estar perdut. Potser no em vull adonar de que aquests senyors amb vestit de fil i botons de puny a la camisa, aquestes noies vestides de color blau cel, són l'orquestra del Titanic.

***

Al carrer de Claudio Coelho, entre antiquaris i botigues de roba infranquejable, una galeria d'art exposa a l'aparador un bonic retrat de David Bowie, confeccionat com una mena de collage. Quan m'hi acosto per fer-hi una foto amb el mòbil, amb una certa vergonya, un noi que es recolza a la paret, s'aparta i em diu que és una meravella, com tot el que exposen allí. Un senyor que ve caminant i em veu fent la foto em comenta éste es uno de los grandes. I aquesta familiaritat esborra la meva timidesa de retratista i em fa pensar com de diferents són les dues ciutats, aquesta i la nostra, on aquesta familiaritat entre desconeguts és impensable.

***

Els taxistes de Madrid. Agafem uns quants taxis i tenim sort. La majoria callen, però dos són homes savis. Un ens explica els problemes que li comporta la crisi actual, que, segons diu, després de disset anys, el faran deixar el taxi, ja que només pot aguantar així dos o tres mesos més. Ens parla dels conductors d'Uber, que baixen escales amb cotxe i donen cops a tothom, de les franquícies de moda on ningú t'atén, de la manca de treballadors qualificats als serveis, dels bars de tota la vida tancats, de les dificultats dels autònoms i petits empresaris. Al final trabajaremos todos para cuatro o cinco personas, diu.

Un migdia, tinc una estona lliure entre reunió i reunió i m'escapo al museu Sorolla. El taxista que m'hi porta és un home il·lustrat. Després d'ensenyar-me els grans hotels tancats que hi ha a la Castellana, em parla de Chamberí, de com abans era un barri de casetes senyorials com la de Sorolla. Quan li dic que percebo més activitat a Madrid que a Barcelona, em fa números amb els habitants de cada ciutat i cada comunitat. L'home en sap, i quan em deixa em diu; Ya verá como disfrutará, tendrá el museo para usted solo y para esa chica.

***

La chica és una noia morena que entra per la porta en aquell moment. Però la veritat és que, als jardins, hi ha més gent. Hi ha uns quants pintors, imagino que estudiants d'alguna acadèmia, pintant els racons d'aquests patis inspirats en Granada i Sevilla, les fonts, les escultures, els bancs, les ceràmiques...

Dins les sales de la casa, en canvi, quasi no hi ha ningú. Les veig sol, amb la motxilla que he de portar agafada perquè les consignes són tancades i impera aquest criteri absurd de tants museus de no poder dur-la a l'esquena. Tot i la incomoditat, el museu és preciós. A les cases museu hi viu encara l'esperit de l'artista i això les omple de valor i caràcter. A banda de quadres, hi ha els mobles, els llibres, les col·leccions artístiques, els pinzells... Sorolla, com Casas, formava part d'aquest grup d'artistes benestants, en el seu cas no sé si per qüestions familiars o d'èxit professional. Quina pena que la Casa de Ramon Casas al passeig de Gràcia no conservi res de la seva empremta. Almenys abans hi havia el Vinçon, ara hi ha un Massimo Dutti. Al final trabajaremos todos para cuatro o cinco.

***

La chica del museu només la veig al final, quan ja surt. La mascareta m'impedeix veure-li la cara. És el que té això de les mascaretes, aquesta realitat distòpica i islamitzant de les cares cobertes. Al carrer Atocha, al costat de l'hotel, hi ha una botiga que ven unes mascarets amb la inscripció Puta mascarilla. Llàstima que sempre la trobo tancada, si no, en compraria una. Em sorprèn veure gent que sembla sentir-s'hi còmoda i feliç -s'hi fan fotos- o que hi té una fe quasi mística. Les mascaretes serveixen en circumstàncies concretes, i encara. Em sorprèn encara més trobar-me persones en camins recòndits de muntanya d'Aiguafreda caminant amb mascareta, és gairebé un element màgic, com les imatges dels sants que havien de portar la pluja.

***

Si l'epidèmia no s'aturava per si mateixa, era segur que no seria vençuda per les mesures que l'administració havia imaginat. Albert Camus, La pesta.