***
Escriure, escriure i escriure, aquest és el camí, tanmateix.
***
De fet, fa molts anys que sóc un professional de l'escriptura. El curiós del cas és que no em paguin per allò que neix de la pulsió personal i, en canvi, se'm recompensi per textos escrits amb professionalitat, sí, però sense ànima.
***
Esmorzo avui, semifestiu de la Mercè, amb M. Li parlo de quan teníem setze anys i m'adono que no té ganes de recordar.
***
Jo, en canvi, viuria del record. És un dels meus aliments principals.
***
El jardí dels Finzi-Contini, que rellegeixo a mitges, es nodreix també del valor del record.
***
La maduresa s'assoleix en el moment en què t'adones que lamentar-se d'allò que hauria pogut ser no serveix de res.
***
Peyró, a la seva manera, trapielleja i això el fa bo.
***
Tinc dubtes sobre si escriure un missatge a X. Al final, em penedeixo de no escriure'l i si l'escrigués, també me'n penediria,
***
Sobresalt de rebre un missatge i resulta ser un telegram del Ministerio de Sanidad.
***
Abans tot era millor. El decalatge de temps entre el moment d'escriure i el moment de publicar afavoria la sinceritat en l'escriptura. El temps permetia marcar distàncies i suavitzar veritats. La immediatesa de la xarxa i de les xarxes impedeix l'erosió que el temps aplica a les arestes de la vida.
***
Peyró:
Todo aquel que quiera escribir hará bien en tener una renta, heredar unas plazas de garaje, casarse con una rica o -en caso contrario- resignarse a la intemperie y a la sombra. Adiós a la figura del viejo escritor burgués -gran creación civilizatoria- que roía pipas bien calefactado. En un mundo en que Julia Otero es una voz moral, la nocilla ha sustituido a la novela y la cultura se ha pasado en bloque a la sección "ocio y tendencias", cuesta pensar en ningún éxito mundano accesible al letraherido que no sea una transigencia directa con el envilecimiento. No conozco apenas ningún escritor mayor y respetable cuyo destino -amargado, con malos editores, sin lectores- no sea aciago. Ya ni siquiera quedan groupies, fascinadas ahora -ay- con cualquier patán que finge grabar cortos.
La alternativa es mantener un remanente de dignidad en el fracaso. En realidad, así volvemos al paradigma clásico que coloca a los escritores en su humilísimo lugar: 'tis the common fortune of most scholars to be servile and poor, leemos en la Anatomía de la melancolía. Burton sabía de lo que hablaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada