A l'hora de sopar recordem amb l'N. episodis de la seva infantesa. No sé per què, acaba sortint el seu primer dia de Reis, quan encara no tenia un any, i vam anar sols, l'N., l'À. i jo a la cavalcada, perquè la G. estava ingressada a l'hospital amb pneumònia.
- Hi ha coses que no sé per què existeixen -diu l'N- com la malaltia. I el que semblava una reflexió adulta acaba per fer sortir la nena que -encara?- és, perquè afegeix: o els mosquits, o els deures.
***
Començo la novel·la de VP: escriptura ben travada però narració sense gaire sentit, amb càrrega excessiva en els detalls escabrosos, que sembla tenir una certa voluntat d'epatar, innecessària. Personatges dubtosos, en un estat de trànsit, quasi oníric. Al capdavall, resultat desigual.
***
A la nit, somni estrany, que em desperta. Jovenets, el J. i jo estem asseguts en una mena de sala d'espera plena de gent, en cadires de plàstic blanc. Apareix l'M., amor platònic d'adolescència, i s'ajup per parlar amb nosaltres, però perd l'equilibri i acaba caient. No es fa mal, però es queixa. El J. no s'immuta, però jo m'aixeco, li agafo la mà i li espolso el jersei de l'esquena. Després somio que vaig en cotxe, i tot lentament, perdo el control en una corba de l'autovia. No sé quin sentit freudià o lacanià deu tenir tot això.
***
Acabo despert i escrivint, mentalment, tot això. Mentrestant, em ve al cap una frase, que vaig caçar al vol, a la plaça de Vic. Deia una senyora:
- Vaig arreplegar la pandèmia.
***
Precisament penso que la pandèmia -nom altisonant però difícilment substituïble- ha perdut el seu caràcter mític i gairebé irreal. Ens hi hem acabat adaptant. Ja no vivim en una distòpia medievalitzant, ni tan sols en una nova normalitat orwelliana. Hem passat de les pàgines d'Orwell a les d'una novel·la de províncies -Flaubert, Clarín, Miquel Llor- amb personatges grisos -nosaltres- que caminem solitaris i apressats per carrers foscos, mentre ens mirem de reüll. Les converses són breus i les abraçades, ara sí, distòpiques. Les nostres mascaretes tenen més de Kabul que de Venècia. O potser ni això, simplement són un complement d'ambulatori de barriada. Mentrestant, tot i que el sol del migdia ens enganya, va entrant la tardor, que ens col·loca els seus matins freds i els seus dies de pluja indiscutible. Passo els matins escrivint allò que em paguen per escriure i trobo a faltar altres temps. Ara em semblen raonables, i fins i tot desitjables, aquells rius de gent que avançaven despreocupats pels carrers de la ciutat vella. I aquells migdies d'evasió en què els meus passos ressonaven per l'empedrat mentre el sol es filtrava per les escletxes dels carrers estrets. La Rambla ja no és un malson a evitar sinó un indret trist, buit i llunyà. Recordo moments d'espera, agitacions ingovernables, on ara hi ha placidesa excessiva. La desitjada calma esdevé a vegades una llosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada