Intento defensar-me, en un correu de resposta, amb un argument bàsic. Em sento tan acompanyat quan en una lectura trobo arguments, reflexions, perspectives... que jo havia sentit però no havia estat capaç d'expressar -o que ni tan sols sabia que sentia (allò que Marías anomena destellos, ja estem citant de nou)- que no puc evitar traslladar en els meus escrits allò que m'ha acompanyat i de què m'he sentit còmplice. Diu E., amb raó, que hauria de ser capaç d'expressar-ho jo mateix, sense recórrer a la cita, però això implicaria ser més capaç escrivint -arribar pel meu propi peu a aquestes sensacions o il·luminacions- o fer meus aquells camins que altres han fet abans, el que em semblaria il·lícit.
Puc dir sense complexos que visc la literatura amb una passió absoluta, perquè és un dels pocs mitjans que tenim al nostre abast -juntament, potser, amb l'amistat i l'amor- per sentir-nos acompanyats en aquest estrany camí de la vida. No li demano a un escriptor allò tan rebregat d'escriure bé -això, com el valor en el soldat, ho dono per descomptat- sinó que sigui capaç d'acompanyar, il·luminar, instruir, compartir la solitud que tot ésser humà viu (i qui ho negui, mentirà).
(He recordat després del meu diàleg epistolar amb E. que Antoine Compagnon, novel·lista, crític literari, especialista en literatura francesa i autor de Quaranta nits amb Montaigne, que em va agradar molt, ha publicat recentment La seguna mano o el trabajo de la cita, un llibre que haurem de llegir per seguir discutint al voltant de l'art de la cita i que l'editorial Acantilado introdueix precisament amb una cita de Montaigne que diu que quan escrivim no fem més que glossar-nos els uns als altres.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada