Avui he recordat la referència que acostumava a fer el meu pare a un episodi del nou testament, que traslladava a la realitat de la vida. Els mateixos que van rebre Jesús amb palmes i aclamacions, deia, una setmana després el crucificaven. Un no s'ha de fiar mai de les adulacions ni dels aduladors, afegia, perquè aquells que avui et lloen, demà et crucifiquen.
Efectivament, les persones som volubles i aquesta incoherència, especialment evident quan els individus es constitueixen i es dilueixen en una massa, potser sigui un dels principals defectes de la espècie humana i de les societats en conjunt. No és un problema de les societats modernes, com així ho demostra aquest episodi bíblic, però sí que és una de les febleses més notables de les nostres societats i de les democràcies actuals, que els populismes saben aprofitar bé. El que Churchill qualificava com el menys dolent dels sistemes polítics té en la dificultat de formar ciutadans lliures, capaços de decidir lliurement, sense condicionants interessats, una de les seves grans mancances. No és aquest el descobriment de la sopa d'all. Però no és menys cert que, tot i tenir diagnosticat el problema, molt sovint convé, o sembla convenir, als poders que s'agafi el camí contrari al que pugui encaminar-nos cap a la seva solució o pal·liació. Aprovar lleis educatives que desestimulen l'exigència i, en conseqüència, socaven la igualtat d'oportunitats, per citar un exemple ben actual, és una bona mostra d'aquesta direcció equivocada. O potser intencionadament equivocada.
Però tornem a Jerusalem, a les palmes, el burro i les subsegüents corona d'espines i creu del calvari. A Catalunya, i a Espanya, hi havia als anys 80 dos personatges polítics que suscitaven una admiració, si no unànime, sí àmpliament majoritària. Gairebé sense límits. Em permetré il·lustrar la situació amb una anècdota personal. Fa molts anys, poques setmanes abans de casar-me, un matí qualsevol vaig aparcar el meu cotxe a les proximitats del Camp Nou per anar a treballar. A la tarda, quan vaig anar a recollir-lo, el cotxe no hi era. Ningú m'havia avisat, però resulta que havia quedat destrossat a causa d'un accident. Sense entrar en detalls, i segons em van explicar fonts presencials, l'accident el va provocar el cotxes d'escortes del futur gendre de l'aleshores rei d'Espanya, quan circulava a gran velocitat darrere del seu protegit. A banda del periple burocràtic que va seguir la pèrdua del meu modest vehicle, per tal d'obtenir informació dels fets -encara ara agraeixo a la Guàrdia Urbana de Barcelona totes les seves facilitats i transparència-, el que em va resultar més desagradablement curiós fou l'escassa empatia -perdó per l'odiosa paraula- que vaig trobar en algunes persones en explicar-los els fets. Gairebé semblava que la culpa fos meva per aparcar allí. Esclar, a banda de ser ben guapo i jugar al Barça, el futur gendre s'anava a casar amb la filla catalana del Borbó més idolatrat. Era l'època en què un diari barceloní -no precisament el més monàrquic- regalava banderetes per aclamar als carrers aquells nuvis el dia de les seves noces. Era l'època en què cap diari espanyol publicava ni la més mínima nota crítica sobre la casa reial. Però, efectivament, després de les palmes van acabar venint les corones d'espines. Primer per al gendre i després per al sogre. Segurament merescudes, no els exculpo de res, simplement no m'agrada unir-me a les lapidacions. Ni subdit agitant banderetes ni venjador de fireta. Ni palmes ni corones d'espines.
El mateix ha succeït amb el president segurament més important que ha tingut aquest país. La confessió d'una evasió fiscal ha obert les portes a múltiples dubtes i sospites profundes, i ha acabat eclipsant una obra de govern que té valors inqüestionables. El llibre de Jordi Amat El fill del xofer, que he llegit aquest cap de setmana, m'ha fet reflexionar molt sobre la figura de Pujol i la seva herència de país. Un altre heroi caigut.
He pensat en tot això, i en venir a escriure-ho, veient un documental sobre una altra figura amb grans clarobscurs. Un personatge mort recentment i aparentment molt allunyat dels ja esmentats, però també amb contrastos enormes, blancs encegadors i negres profunds: Diego Armando Maradona. El documental, igual que el llibre d'Amat (que parla de Quintà però en el fons parla de Catalunya) m'ha deixat un regust amarg. És també una història que parla de Maradona, però en el fons parla de tots nosaltres.
Amb totes les seves ombres i els mals que va causar als qui més l'estimaven, Maradona fou un pobre noi que, tot i els seus extraordinaris dots, va ser incapaç de resistir tot el pes que va posar-se -i li van posar- a l'esquena. No era un simple futbolista; era algú que no podia cometre errors, no podia fallar. Era algú que guiava els humils i els derrotats cap a la victòria o, encara més, cap a la justícia. Als napolitans, insultats i humiliats sempre pels poderosos italians del nord que guanyaven sempre al futbol i en tot (Napolitans, només us renteu amb el foc del Vesubi, els cantaven al camp de la Juve). I als argentins, derrotats a les Malvines i venjats després contra la selecció anglesa per la mà de Déu i pel gol més bell de la història. Doncs, aquest personatge insusbstituïble, gairebé mític, que ja per si sol semblava voler agafar el camí de l'infern, va ser empès sense pietat cap aquesta direcció, amb càstigs especialment despietats i volgudament exemplaritzants. No foren justos, foren justiciers. I ràpidament, a la mateixa Itàlia, Maradona va veure's traslladat de la cara de la idolatria a la creu del menyspreu. De les palmes a les corones d'espines, que el van conduir definitivament a l'infern més terrible, on va arrossegar propis i aliens.
Quan acabo d'escriure això, veig una fotografia d'un partit de futbol femení en què una de les jugadores s'asseu a terra, contrària a sumar-se al minut de silenci d'homenatge a Maradona. Em sembla bé. La llibertat és això i no m'agraden les unanimitats a posteriori ni els reconeixement forçats. Va dir la jugadora que no podia homenatjar algú que maltractava les dones. Potser sí que Maradona va acabar sent, en el seu deliri, un maltractador. I així hauria acabat recorrent també el camí de víctima a maltractador. Una altra vegada, la moneda que es capgirava. Tristament.
***
Em barallo amb aquest últim text, sense acabar d'ensortir-me'n. El deixo reposar i em poso a llegir, però no aconsegueixo concentrar-me en la lectura. Hi torno. La diabòlica mania.
***
En contraposició, he llegit Marcia de Vermont, una mena de conte de Nadal de Peter Stamm. Una història curta, que no m'acaba de dir res, però de la qual admiro, en canvi, la composició, la facilitat de l'autor per teixir una història, estranya però captivadora.
***
Parlo amb R. i P. del meu intent de novel·la, de la qual els vaig enviar els capítols inicials. Amb visions contraposades, coincideixen en la necessitat d'un argument més sòlid. O, simplement, en la necessitat d'un argument. Començo a pensar que l'esforç és en va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada