Pastoral

Per lligar les tomaqueres utilitzo retalls de vells llençols de cotó. El meu pare feia servir filots de cotó de la fàbrica, però ja no en tenim. La qüestió és que puguin subjectar bé la planta a la canya que fa de guia, sense esquinçar-la-la, amb fermesa però amb suavitat. Durant part de la primavera i l'estiu, a mesura que les tomaqueres anaven creixent, les he anat lligant a les canyes amb aquests estrips de roba, perquè no es tombessin i aguantessin el seu propi pes i el dels tomàquets que anaven creixent. Estripava amb les mans els draps de llençol blanc, que feien un bell i arcaic soroll -raaaas- i m'ajupia per lligar les tiges per allà on més convenia. Eren capvespres d'estiu i el dia s'allargava com si no volgués acabar-se mai. L'aire pesat del dia començava a agafar una punta de fresca i el cel començava a enrogir-se. Ens semblava que érem joves, com els dies de juny, tendres i valents; que aquells temps no acabarien mai.
Avui he fet la feina d'arrencar les velles tomaqueres, ja mig seques i tocades pel fred, on hi penjava algun tomàquet encara vermell, però amb els nous incapaços ja de madurar. He tallat amb tisores cada estrip de roba, ja esfilagarsat, per poder treure les canyes. Alguns estaven tocats pel gris de la humitat, d'altres esquitxats de fang. He tret les canyes seques, que gardo per l'any que ve, si Déu vol, i he llençat les tomaqueres velles al camp, perquè la terra les faci seves. Ha quedat entre els secs de l'hort, enmig de les males herbes, algun tomàquet caigut, mig podrit. Després he recollit el grapat de filots per llançar-los. Tenien ara un tacte aspre, però alhora càlid, com orgullosos d'haver fet la seva feina; no havien perdut la noblesa del vell cotó amb què estaven teixits. Mentre escric això penso que en trauré una foto amb la càmera de film. I quan tenia a les mans aquest grapat informe de pedassos de roba vella, he vist que no deixaven de ser una imatge nostra en aquest estrany octubre. Els dies d'estiu han passat avall, el sol volta cada dia més baix, les tardes s'enfosqueixen i es refreden, l'estiu etern ha resultat un miratge. Tot i que aquesta tardor té també la bellesa d'una vell armagnac en copa- daurat, untuós, coratjós- ens sentim cansats. Un any més, l'estiu ens ha enganyat com una ninfa, amb la seva temptadora i eterna joventut, amb la seva indiscutible bellesa, amb la despreocupació de qui ignora el futur. Però aviat caurà l'hivern, que haurem de sobreviure, un any més, amb l'estoïcisme de sempre, amb el nostre jersei més gruixut, i amb la cuirassa més dura. I potser posarem els ulls i el somni en aquells dies inacabables, en aquells cels blavíssims per on volen les orenetes que tornaran, com cada any, encara que no recordin els nostres noms.