Tristesa

Al vespre, només pujar al cotxe, sento la notícia de la inesperada mort de Dolores O'Riordan, cantant del grup irlandès The Cranberries. Tenia una veu privilegiada i, pel que diuen les notícies, sembla que una vida difícil. La seva música ens acompanyà durant molts anys. En arribar a casa, com un modest homenatge, em passo una bona estona regirant capses amb vells cassettes per mirar de trobar una cinta gravada de The Cranberries que havia escoltat infinitat de vegades en els ja llunyans anys 90. No ho aconsegueixo i em sap greu. Sento tristesa per aquesta mort; una tristesa potser egoïsta perquè segurament no és possible sentir dolor per la pèrdua d'una persona llunyana i tal vegada el que experimentem realment és la mort d'alguna cosa que forma part de nosaltres mateixos, de la nostra vida i del nostre passat. En qualsevol cas: descansa en pau, Dolores O'Riordan.

(Aquí, Dolores O'Riordan interpretant la mítica There is a light that never goes out, de The Smiths).