Tinc una tendència innata -potser té a veure amb la meva militància futbolística- a desconfiar de les multituds i dels gustos majoritaris. Això pot arribar a resultar molt incòmode, excepte si un s'acostuma a viure-ho amb normalitat.
És per això que de bon principi havia arrufat al nas davant d'aquesta mena d'unanimitat i devoció generalitzada que provoca, en determinats segments socials, el grup Manel. Fins que un dia, casualment, vaig sentir per la ràdio la cançó El boomerang.
M'entusiasmen les històries d'infantesa i adolescència aparentement instranscendents, però carregades de profunditat en la seva quotidianitat. Per això, em va enganxar de seguida la història d'aquell boomerang que no tornava mai. Segurament també perquè jo he estat d'aquells nens que, de petit, mai aconseguien fer tornar boomerangs ni volar estels ni surar vaixells (l'habilitat manual no ha estat mai el meu fort). I potser també per la cita del referent mític estiuenc del Tour de França. A mi, les maleïdes rampes d'Hautacam, on es va pondre per sempre l'astre d'Indurain, ja em van agafar gran, però, en canvi, recordo amb vivesa els maleïts carrers de Luxemburg on es va perdre increïblement el meravellós Perico Delgado.
Grandíssims, doncs, els Manel i el seu El boomerang, ple de tendresa i humor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada