Dia molt intens. Surto de casa a quarts de vuit del matí i no arribo fins passades les onze de la nit. A la nit, quan torno amb el cotxe, l'extenuació mental em provoca una certa lucidesa. Premo l'accelerador i sento com els fars es van menjant la cinta de la carretera, quasi deserta, mentre els pneumàtics llisquen sobre l'asfalt. La sensació és estranyament agradable. Sona la música de Los Secretos i em deixo endur per la poesia malenconiosa del malaguanyat Enrique Urquijo: ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos. Però jo segueixo perseguint somnis trencats -o simplement perduts als llimbs. Com escrivia Alvaro de Campos, l'heterònim més genial de Pessoa: No sóc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món. I ho rebla la veu mig trencada d'Urquijo: que hoy he soñado en otra vida, en otro mundo, pero a tu lado. Mentre, la cinta de la carretera nocturna segueix corrent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada