***
Surto al carrer i enfilo cap a la plaça de la Canourgue, deserta i elegant. El cel d'hivern apaga i tenyeix de gris les façanes del hôtels renaixentistes que l'envolten. Un cambrer comença a posar les cadires de la terrassa d'una brasserie. Algú ha posat una ampolla de plàstic a la banya de l'unicorn de l'estàtua que presideix la plaça. M'acosto al mirador que dóna a la catedral. Un home gran arrossega amb esforç una bicicleta pels pendents, una mica montmartrians, del barri. Faig unes quantes fotos amb l'iphone, que no aconsegeuix capturar la bellesa del moment. Mentrestant, a l'interior del cafè, quatre o cinc homes, asseguts en paral·lel, llegeixen en silenci sengles diaris.
***
Caminant per un dels carrers estrets que surten de la plaça, veig venir un noia. S'acosta a pas lleuger i decidit. És molt bonica. Té uns ulls profunds i clars, no sabria dir exactament de quin color. Em quedo mirant-los mentre s'apropa. Se n'adona i, just en el moment de creuar-nos, em somriu i em diu bonjour. Li responc el bonjour, sorprès i torbat, i no goso girar-me un cop m'ha sobrepassat. Després, sóc jo qui somric, tot sol, però ni aquesta escena fugaç i rohmeriana és capaç d'esvair els humors i enyors que m'acompayen aquests dies.
***
Esmorzem al cafè de la plaça. És elegant i silenciós. Cadires de fusta escandinava i grans finestrals. Els homes asseguts en paral·lel segueixen abstrets en els seus diaris. Bé, un d'ells llegeix un llibre. Entra també una dona de mitjana edat, amb unes aparatoses ulleres de pasta i aspecte de professora de filosofia, que treu també un llibre i el llegeix mentre beu te. Nosaltres prenem un cafè amb llet i fullegem Le Figaro. En aquest cafè són tan pulcres i civilitzats que no tenen tovallons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada